Dilluns

Dilluns. Dilluns de matí. El mal de cap de la resaca em recorda que eixa última botella de vi sobrava. Sona el telèfon, és Lucas i no espera ni a que responga:
No digues res, tinc un regal per a tú.

I penja. Molt de Lucas. Lucas és la meua família.
És la persona més positiva que conec i això que la seua vida és prou complicada. Fill d’una família acomodada que no va voler acceptar la realitat de l’homosexualitat, viu sol però feliç. Els seus pares encara estan preguntant-se com d’una família on els cinc fills porten el nom dels apòstols, Déu els ha enviat una desgràcia així.

Després de la dutxa el món pareix un lloc millor, però sols tinc ganes de tornar al llit. Hui m’he despertat pensant que ell encara estava.
Mai he cregut en l’amor a primera vista, però Sergi fou el descobriment de la meua vida, era perfecte per a mi. Ens enteníem molt bé, en tots els sentits i en tots els aspectes.
Ens coneguérem un dijous per la nit, en un baret del centre de la ciutat. I des d’aleshores em va tindre, al cent per cent, sense condicions, sense dubtes. Anar a viure junts fou una conseqüència lògica. Era feliç, o almenys la felicitat era això per a mi. Sergi no ho veia així i un dia, sense més, va decidir que la nostra relació no portava a cap lloc i que ja no sentia el mateix.

A quin lloc vols que ens porti?
A sentir emocions diferents, a viure d’una altra manera, a no estar preocupats pel lloguer o si ens queden macarrons.
No en queden, però puc fer espaguetis, si és això el que et preocupa.

Cinc anys de la meua vida, que per a ell no havien portat a cap lloc. Eixa mateixa nit se’n va anar i Lucas va baixar una botella del millor vi que li havia agafat a son pare, les vegades que anava a sa casa quan sabia que no hi havia ningú. A partir d’eixa nit, el beure es va convertir en una costum. Vaig entrar en una dinàmica, per la que tots els caps de setmana em gitava amb algú diferent, mai (mai) tornava a quedar en la mateixa persona. De fet, tallava tot contacte.

Després de sis mesos així, ja havia aconseguit el meu propòsit: sentir-me una merda, no respectar-me, no voler-me. Vaig decidir parar, no estava bé, necessitava centrar-me.

Dilluns. Dilluns de matí i primer dia de la meua nova vida. Hui és la meua última resaca. Per a que sigui oficial, tinc cita al perruquer.

Les últimes setmanes sempre havia eixit amb Lucas, així que els tios que coneixia no eren perillosos per a mi. Però en l’última festa hi havia un xic que no havia vist mai.

És nou, ha començat esta setmana en la feina. Li diuen Guillem. No parla molt, però pareix bon tio.
Ho dubte.
Ara ho comprovarem.

Així era Lucas. A mi, sincerament, em donava igual, no tenia cap interès en conèixer a ningú. El xic estava absent, es notava que havia vingut a la festa per quedar bé en la gent del treball. Pobre.

Esta és Joana, va d’amargada però és bona tia. No està malalta és que no s’ha arreglat. Viu dalt.

La descripció de la meua vida en una frase.
Li dic a Guillem si m’acompanya al meu pis a per vi i diu que clar...si li hagués dit d’anar un moment a l’infern també hagués vingut.

Entrem al pis i m’alegre d’haver tingut un atac compulsiu de neteja, sols em faltava que pensara que sóc un desastre...però, què em passa? A mi m’és igual el que pensi de mi aquest desconegut...Val, si, ho reconec, té un puntet misteriós i crec que es d’eixes persones que pensa moltes més coses de les que diu, porta barba de dos dies i m’agraden les seus sabatilles i...no, no!!prou!!
Merda...ho ha notat, m’ha pillat segur. Noto com em poso roja.
Eeh...ja...ja tinc el vi.

Procure no acostar-me a ell en la resta de la nit i fingint que no el veig observant-me, m’acomiado de Lucas:

Estàs mort.
T’estimo Joana Calamitat.

Dilluns. Dilluns després de la feina. Torno al pis i recolzat en la porta està el regal del Lucas. Té una nota.
“Guillem té el teu número. Sopi a ta casa.”
Què romàntic.


El regal és una fotografia del meu pare i jo quan era menuda. Una foto que a ell li agradava molt i que jo sempre he volgut tindre com un quadre al pis...El trobo a faltar, s’ha perdut moltes coses. Lucas...l’estimo fort.

Sona el telèfon. Em costa traure la veu.
Si?
Estàs plorant?
Si...no, no...qui és?
Sóc Guillem, l’amic de Lucas, que estava a la festa i...
Ja, ja sé qui eres. Què vols?
Crec que t’agafe en mal moment, ho sent. Ja et tocaré una altra estona...
No!Espera, disculpa sóc una maleducada. Vols alguna cosa?
Voldria veure’t i hui.

A les 8 de la vesprada estic al portal esperant-lo. El veig vindre per la vorera, és guapo i el rotllo eixe de xic afligit m’agrada i...
Hola Joana. T’has tallat els cabells!
Sí, ho necessitava. I no m’agrada pentinar-me.

Fem un passeig curt fins aplegar a un baret petit on a vegades anava amb Sergi. No havia tornat des de que ell havia marxat. Guillem nota alguna cosa en la meua cara ( és una traïdora) però no diu res i jo...tampoc.

Uns companys m’han dit que estava bé aquest lloc i he pensat que t’agradaria.
Si, és molt agradable...ja feia temps que no hi venia...
M’alegra que hagis tornat amb mi.
M’ho diu mirant-me fixament. M’he posat roja una altra vegada.

Miro el rellotge i són les deu passades. Vaja. El temps ha passat volant i no he pensat en Sergi.
Tornem a cap al meu pis però no parlem molt. Apleguem a la porta i començo a buscar les claus.
Crec que m’agrades molt, Joana

Havia trobat les claus però em tornen a caure dins de la bossa, que ara s’ha tornat infinita. Em quedo mirant-lo i no sé que dir-li.
Jo...ara...no puc, no tinc forces ni ganes d’esforçar-me. Tu...pareixes feliç i jo ara no ho sóc. No seria just.
Deixa’m decidir si és o no és...No sé bé que t’ha passat, que et fa ser com eres i si acabaràs fent-me mal, però les paraules no em valen.

Li dic que no puc donar-li una resposta i me’n vaig, el deixo parat a la porta mentre jo pujo les escales sense mirar arrere.

He sigut una covard i li he fet mal. Lucas ajuda a que em sentís pitjor:
Saps molt bé que si no haguera sigut perquè era Guillem no hagueres entrat a aquell bar...a tu et dóna igual quedar bé en la gent; però no volies que es sentís malament.
Fores tú el que li digueres que a mi m’agradava eixe lloc, no? Ets un...!
Vinga Joana, ja està bé!Ja has passat el dol!No tingues tanta por a que et facin mal o vas a estar protegint-te de futurs Sergis la resta de la teua vida? Analitzant els riscos i els avantatges de conèixer a algú que t’agrade?
Deixa’m!

A Lucas li agrada molt anar de conseller amorós quan col·lecciona rotllos d’una nit com jo adhesius de les pomes...Què sabrà ell del dolor que se’t forma al pit quan ja no pots plorar més?

Han passat 3 dies des de que vaig deixar Guillem al portal. Lucas entra a ma casa amb el joc de claus que li vaig regalar.
Guillem se’n ha anat.
Què?
Que necessitaven un encarregat en una altra oficina...
No em fotis Lucas, vinga
Demà marxa a Escòcia. Has aconseguit que fugi de tu, estaràs contenta, no?
Necessite vi.


Demà. Demà és demà. He decidit tocar-li, després de dues copes de vi i un plat de formatge francès deliciós, regal d’un “nuvi d’estiu” del Lucas.

Si?
Mmm, hola Guillem, sóc Joana
Hola, què tal estàs?
Bé, bé...escolta, si hagués sabut que te’n anaves no t’haguera deixat així...
És la pitjor disculpa que m’han dit mai, però tranquil·la, sobreviuré.
Això ja ho sé. En fi, que et vaja molt bé per allí. Lucas m’ha dit que vol una falda d’eixes dels clans, com la de Braveheart. I jo...
Jaja, molt bé. I tu què?
M’agradaria veure’t i hui. Vine al meu pis, et convido a sopar.
Però si no saps cuinar!
Et convido a sopar el que em prepari Lucas per a tu.
Apareix a la porta amb la seua barba, les seues sabatilles i eixa aire de xic tímid que està calant-me poc a poc.

No pensaves dir-me que marxaves?
Per a què? Vas deixar clar que no volies saber res de mi.
Això no és de veres. No vull fer-te mal, que és diferent.
No ets tan dolenta com vols fer creure. A la única a qui fas mal ets a tu.
Ja ho sé.

Acabem de sopar i arrepleguem els plats. Sense dir-li res comença a escurar i deixa que l’ajudi. No sé si serà el vi, però hui està diferent, alliberat. Com si haguera tingut molt de temps les paraules guardades dins seu. I tot el que conta m’agrada, m’agrada la seua presència a la cuina, podria fer-me a la idea. Podria acostumar-me a alçar-me pels matins amb olor a cafè acabat de fer, a desdejunar junts mentre escoltem la ràdio vella de la meua àvia; a veure pel·lícules al sofà com dos iaios o a fer xocolata els dies de fred. I crec que no ho faria amb ningú més.

Aplega el moment tens, com el de l’acomiadament a la porta. Jo tinc moltes ganes de fer-li un bes i ell s’apropa a mi i em fa un petó al front. Mala senyal.
He de tornar a casa, demà marxo matí. Dis-li a Lucas que el sopar estava deliciós.
Si...li ho diré. Guillem jo volia que...
Joana. Està bé així. Jo t’agraeixo que m’hagués convidat, però he pres una decisió i no puc fer marxa arrere.
Per què?
Perquè no vull. Tu vas prendre la teua i ho vaig acceptar. Sé que estem bé junts, però fins que no estigues bé amb tu mateixa, fins que no ordenes el teu món; jo prefereixo mantenir-me allunyat. Ho comprens?
Si. Clar.
Què et vagi molt bé Joana Calamitat
Gràcies...ens veurem aviat, no?
Quan estigues preparada, pega’m un toc i vinc a buscar-te.
I així Guillem va desaparèixer per les escales. Sabia que tenia raó, havia de reorganitzar-me emocionalment, de perdre la por a patir, de confiar i d’esperar coses bones de la gent...el paper d’amargada ja el tenia massa trillat.
I sense que ho esperés: un somriure. No sé si tornaré a veure a Guillem prompte o si quan ens tornem a veure encara sentirem el mateix, però està bé així. He d’aprendre a deixar que el temps posi les coses al seu lloc, a les coses i a mi també.

El quadre del Lucas. Encara està en terra, recolzat a la paret. No és una foto bonica, no té un paisatge idíl·lic, però aquí estem el meu pare i jo mirant a la vegada un entrepà amb el mateix gest en el rostre. Segon somriure en cinc minuts.