Diguem-li angoixa

Et sents com si t'haguessin atrapat dins una urna de vidre, els ulls tapats, en un lloc estrany, i escoltes el repicar d'unes potes dures, centenars, milers d'elles, un milió d'insectes desconeguts però decididament enormes que intenten arribar a l'interior d'aquesta urna que t'empresona.
Saps que els insectes sí que et veuen, i que potser per això multipliquen la seva activitat sobre el vidre, intueixes que el seu nombre augmenta, i creus percebre el pes dels seus cossos que, inexorablement, acabaran per fer bocins la única cosa que, malgrat empresonar-te en una foscor insuficient d'oxigen, t'està salvant la vida.


Imagina que despertes en una habitació angosta i fosca, humida. Només hi entra un dèbil raig de claror des d'algun punt indeterminat del sostre. Tens la certesa que et trobes en una espècie de calabós, i que qualsevol cosa que et passi no pot tenir res de bo.
Et recolzes contra la porta d'aquella habitació just en el moment que comencen a escoltar-se uns gemecs horribles. Venen d'un parell d'habitacions més enllà de la teva. Els gemecs es transformen en autèntics udols de dolor, uns crits que inicialment eren paraules que demanaven pietat, però que ara ja no són més que uns planys inhumans, uns alarits que només demanen la mort.
Aquests crits es mantenen, gairebé ininterrompudament, durant molt de temps. Ignores quant, perquè no tens la possibilitat de mesurar-lo de cap manera, però sí que s'allarguen molt més del que és suportable. De sobte els gemecs, els crits, els planys, s'aturen.
S'escolten passes, semblen botes pesades. S'aturen. Escoltes el moviment rovellat d'un forrellat molt a prop.
La seqüència es repeteix amb esfereïdora exactitud, els plors, les súpliques, el dolor. S'allarguen més i més, fins el punt que creus que perdràs la raó. És just en aquest moment crític que tot torna a quedar en silenci.
I després, novament, les passes, les botes pesades que caminen durant uns moments. Hi torna a haver un breu silenci. Després veus com el forrellat que tanca la porta de l'habitació on et trobes comença a moure's lentament.

Diguem-li angoixa.