Dies estranys

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Sònia va acostar-se a la finestra amb el rostre encès per les últimes alenades rogenques del sol. Creuava els braços sobre el seu cos, en una abraçada solitària i íntima.
-Són dies estranys, no trobes? -va dir. Llençava una pregunta a la solitud del saló, però esperava una resposta.
... dies molls, diria jo...
I, en certa manera, aquella observació era la més adient. La dona va somriure discretament. Va llençar un sospir commogut i es va allunyar de la finestra per seure a la butaca on acostumava a llegir... i a parlar amb ell.
-Quan creus que passarà? -va fer la Sònia, reflexiva. Creuava els dits de les seves mans blanques sobre el pit i feia de cada respiració un camí lent, quasi letàrgic.
... aviat, hi ha alguna cosa que es trenca, i el futur... bé, el futur s'esgota.
La Sònia va tancar els ulls i va agafar una postura més còmoda a la butaca.
-I tu i jo, quan ens retrobarem?
... ara mateix, si tu ho vols...
-Encara no sé com et vaig localitzar -va fer la Sònia. El terra del saló estava colgat de llibres, pàgines farcides de notes i càlculs, de pols i esperances-, però celebro haver-ho fet abans que tot s'acabi. Almenys sabré on anar quan travessi el pas...
Un nou sospir va precedir a un llarg silenci. El saló es convertia en un enorme prisma vermell que s'empassava l'aire.
-Hauria d'haver mort amb tu, estimat. Aquell dia, i no ara. Saps com t'he trobat a faltar?
... tot això no importa, Sònia... has pres la decisió i això és l'únic important... per fi tornarem a estar junts...
-Vaig aprendre a fer això per tu, estimat -xiuxiueja la Sònia, amb llàgrimes als ulls. Càlculs, llibres sobre el més enllà, el contacte amb els esperits, la telepatia, la reencarnació... tot s'escampava al terra del saló, com ara ho feia el seu cos i la sang que li brollava dels canells seccionats durant aquell silenci.
... són dies estranys, amor meu, dies molls, bojos, colèrics... però tu ja no els veuràs...
-Guia'm, amor meu -plora la Sònia, amb un bri de por al cor. Un bri només, perquè la resta és tot esperança.

... sóc aquí, amor, em veus, Sònia?
... et veig, amor!... a la fi et torno a veure...

Comentaris

  • LLuny de tot | 30-11-2005 | Valoració: 8

    Ei molt guapu Sergi! M'encanten aquesta mena de relats i el toc just de romàntic que li dones. Pobre Sònia, de fet. Ja es podria haver donat compte abans!

    242 relats! :O Continua així! Que sàpigues que estàs a "Autors Preferits"
    Porto temps llegint-te :)

  • Bufa![Ofensiu]
    Biel Martí | 16-09-2005

    Bufa! És una història que m'ha despertat una barreja de sensacions, Sergi. Primer, evidentment, rendir-me als teus peus per com escrius (ara he exagerat una mica, em sembla), doncs tens un estil que m'agrada de debó. Per altra banda, primer (i mira que és curt) m'ha semblat un relat relativament tètric, quasi macabre, però després, rellegint-lo, m'ha vingut al cap un romanticisme brutal. Ara no sé cap a on tirar.

    Biel.

    PD 1: gràcies pels comentaris, sempre s'agreeixen visions crítiques.

    PD 2: sento no haver entès "El taüt", però el rellegiré i, si cal, afegiré nous comentaris.