Diari d'una teranyina

Estimat diari; la veritat és que no sé com començar a escriure això, però sé que alguna cosa em diu que, aquesta etapa que veig que he de superar, comença ara. I tot començament, per anar bé, a de ser bonic, interessant, o alguna cosa que el fagi diferent als altres començaments. Doncs la veritat no penso explicar gaire el que em passa; perquè aquestes poques paraules que escriuré no les pensa pas llegir ningú més que jo. Només tinc 14 anys, i la veritat és que m'estic morint d'amor. Ell a mi no m'estima tant com jo a ell, però jo sé que alguna cosa hi ha entre els dos. Algo que ens lliga. Entre nosaltres i puc veure un petit fil blanc. Ara mateix no hi veig aquest fil blanc; ara hi veig una terenyina, d'aquelles primes, que es trenquen de seguida. La necessito conservar tal i com està ara, per aixo mateix no vull donar cap pas, ni cap endevant ni cap endarrera. M'he d'estar quieta, i esperar que l'aranya, suposant que és ell, fagi més forta i resistent la terenyina; espero que ell dongui un pas per nosaltres dos. Però jo no puc estar sempre quieta al mateix lloc. No puc esperar quieta, vigilant sempre amb els ulls posats cap a un mateix lloc. Per això mateix escric aixo. Més endarrera he explicat que ara hi veig una teranyina, però hi han vegades que no hi veig aixo, sino que hi veig un fil; un fil resistent, de plàstic, d'aquells que necessites trencar-lo amb les dents o amb unes tisores; un fil que em fa estar molt contenta sempre que el veig. Però com tot humà m'equivoco, i sempre que hi he vist el fil, per poc que el veies, mi he tirat; m'he tirat a ell per abraçar-lo, per cridar-li explicant-li que l'estimo; que quan el veig sóc exactament la persona més feliç d'aquest món. I és quan faig això que aquest fil es trenca; es parteix per la meitat, i m'adono massa tard que aquell fil no era del tot resistent, i que tirar-mi a sobre el podia trencar. És llavors quan veig que una petita aranyeta puja per les seves cames i s'apropa al meu tros de fil trencat, el fil que fins ara lligava el meu i el seu cor. L'aranya els cuseix, i el veig a ell somrient-me. Si ell és feliç jo també. Però ell no pot estar sempre amb mi, al meu costat, tal i com jo voldria, i la falta de dies per veure'ns fa que aquest fil, mal lligat amb pocs esforços, es va convertint un altre cop en una dèbil tarenyina. Doncs estic aquí explicant-me això a mi mateixa. Ningú en aquest món sap l'ho molt malament que ho estic passant. Jo sé que entre ell i alguna altre persona també hi ha un fil d'aquest, n'hi han que són més resistents que el nostre, i n'hi han que menys. Desitjo doncs amb tot el meu cor que la resta de fils o teranyines (el que siguin, m'importa ben poc!) que té ell amb altres persones siguin menys resistens que el nostre. L'estimo, el necessito com l'aigua, com l'oxigen, com el terra que trepitjo, com a molts dels meus amics, el necessito a ell. El vull amb mi. Ara la terenyina es comença a trencar; però sé que mentre jo l'estimi sempre hi serà, i que mai es trencarà. Però mentre aquesta es vagi trencant, jo em faig mal, a mi em fa mal, em fa molt mal. I m'és impossible viure amb aquest mal estar. El meu cor esta ple de ferides; ferides que em va fent la teranyina, que estiva el seu i el meu cor. Però jo sé veure que aquest mal ell no el pateix tant. Tot enamorat té el cor desprotegit; i jo en sóc una, i m'és molt fàcil veure el seu cor sense aquesta protecció; m'és fàcil doncs intuir que ell no esta enamorat, i que el que a mi em fa tant mal, a ell no l'hi afecta gens. Per aixo mateix he decidit enviar-li un missatge. Enviaré una carta que passarà tranquilament per la terenyina dels nostres cors. Quan aquesta carta hi passi, la teranyina s'anirà trencant, i a poc a poc aconseguiré que aquest missatge arrivi a ell. La carta s'anirà llegint per un petit altaveu, i ell i el seu cor podran compendre el sentit de la carta, i el perquè l'estic enviant. Doncs deixo clar aquí que el que posarà en aquesta carta silenciosa i transparent, serà que 'ja no t'estimo', i que a mi ningú em fa mal sense el meu consentiment. Li diré que ell fins ara m'ha pogut fer mal (segurament sense volguer), però que la història s'acava aquí, que el meu cor no pot aguantar més el seu pes, que la teranyina s'està trencant, i que si no ho arregla ràpid s'acavarà trencant, perquè em penso desenamorar molt ràpid. Ho escric així i n'estic segura que em costarà molt. Però ho penso fer per el meu cor. No penso deixar que pateixi més, no penso deixar que s'estripi més del que ja està estripat, i per aixo mateix li enviaré aquesta carta silenciosa i transparent, per fer-li veure que ell ho és tot per el meu cor, que sense ell aquest s'ofega, que ell és l'aigua, l'oxigen i la terra, i que aquest n'esta fart de fer-se mal.
Enviant-li això, el meu cor agafarà la seva petita maleta, i es buscarà un cor que l'estimi de veritat, que el sàpiga apreciar, que li demostri tot el que el meu cor ha intentat demostrar al que fins ara estimava. El meu cor baixarà del gronxador que fins tant i tant temps ha estat pujat. El gronxador que l'ha gronxat durant les nits i cada dia, però el que també l'ha fet caure tantes i tantes vegades.
I aquí ho deixo, amb un gran suspens i un signe inmens d'interrogació. El meu cor ara enviarà la carta, i aquesta a poc a poc anirà circulant per la terenyina que ens uneix. Quan arrivi al mig d'aquesta, la partirà per la meitat. I he dit avans que mentre jo l'estimes, la terenyina li seria impossible de trencar-se, però aquest cop la presió la trancarà, perquè el meu cor haurà tingut temps de desanamorar-se a poc a poc. Haurà tingut temps de curar-se les ferides.
Haurà tingut temps de buscar-se un cor molt millor que el que fins ara havia estimat.
Un cor que no estima. I que si ho fa, no estima a l'adequat.

Diumenge dia 06-06-2010.