Cercador
Diari d'un filòsof incomprès
Un relat de: Lectoracompulsiva- Compartir:
Baixant a l'infern
M'abotono l'americana, em poso la corbata amb plecs perfectes i em ruixo un últim núvol de colònia. Ja estic llest.
Piquen a la porta i vaig a obrir. Se'm talla la respiració en veure'l. Està... com dir-ho? Està... com l'olor a forn de pa de bon matí, com la frescor de la pasta de dents mentolada, com un bany ben calentó al febrer... totes aquestes satisfaccions juntes són el que em provoca la seva visió.
-Wow -és l'únic que aconsegueixo dir, per resumir.
-Hola a tu també -diu ell, rialler- estàs guapíssim, i fas molt bona olor.
-Gràcies -dic jo, enrojolant-me.
-Nomès et falta una cosa...
-El què? -repasso mentalment tot el que havia de tenir enllestit per la festa d'aquesta nit.
-Això! -acte seguit se'm llança a sobre, i sense jo poder fer res per remeiar-ho, em despentina els cabells recèn engominats, m'afluixa la corbata i m'arruga la camisa planxada.
-Collons, Alex! Amb el que m'havia costat arreglar-me...
-Ho sento, jajaja, esquè estaves massa perfecte i no crec que pogués resistir tota la nit sense llançar-me sobre teu... Tot i que ara estàs... -es rellepa els llavis, es tira el cabell humit enrere, i s'acosta a la meva orella, xiuxiuejant- més sexy.
Després, no podent resistir més l'impuls de tirar-me sobre seu, m'hi abalanço, i ell, al seu torn, també se'm llança als llavis.
-Alex... -dic amb la veu tallada entre petò i petò, ell em treu la camisa de sota els pantalons i m'acarona el pit nu. Se'm talla la veu.
-Què pasa? -xiuxiueja entre esbufecs mentre li acarono l'entrecuix per fora el pantaló i li mossego el llavi.
-I si entra algú? La porta és oberta... -em trec les sabates i li descordo la camisa. El seu cos irradia calor, però no tanta com la que jo sento per dins.
-Massa tard -diu una veu que em resulta familiar. L'Àlex i jo fem un bot i ens separem bruscament. Ens girem cap a l'home que ha parlat i empassem saliva.
-Ricard... -quina situació més violenta...
-No diguis res, nen, que no ho vull ni sentir. -es gira cap a l'Àlex- Tu, fora -diu amb to autoritari assenyalant el passadís. Li falta temps per còrrer precipitadament fora de la meva habitació mentre es corda la camisa- i tu, arregla't i baixa com si tinguessis un coet al cul, que arribes tard a la teva pròpia festa de comiat.
Dit això, dona mitja volta i marxa. Jo em miro al mirall: tinc el cabell tot despentinat, els llavis una mica inflats, les galtes vermelloses i la roba feta un nyap. I cap polvo de comiat.
Perfecte.
Tanco la maleta i respiro fons. Em prenc un temps per mirar l'habitació que deixo enrere, la que m'ha acollit durant tants anys. Pot ser que quedi buida de les meves pertinences, però sempre hi romandrà la meva essència, i això em dóna esperances per quan torni: sembla que romandrà intacta fins aleshores. Aprofito per obrir el meu nou diari:
No he d'estar neguitós per marxar. Pot ser que trigui un any a tornar a la normalitat (bé, a la meva normalitat); però, així com a vegades, quan estàs passant una bona estona, les hores es fan minuts, puc intentar que la meva absència passi tan ràpidament com un dia d'estiu a la platja. Serà la meva manera de viatjar en el temps i tornar en un obrir i tancar d'ulls ;)
PD: Convertiré els dies en minuts i tornaré a ser aquí abans del que penso!
Aquest últim pensament em pinta un somriure esperançat a la cara. Ara sembla que floti en un núvol. Tot això sembla un somni del qual m'hagi de despertar en qualsevol moment, sol passar quan estem vivint una realitat que ens costa de creure. Però això és molt real. I la botzina del cotxe de la meva mare m'ho recorda de cop.
-Enric! No t'encantis, que anem justos!- diu en Ricard, la parella de la meva mare.
-Enric, amor, hem de marxar- diu aquesta última des del llindar de la porta. El to de veu que utilitza expressa pena. Però aquella pena que s'expressa quan li dius a un nen petit que s'han acabat els caramels fins a l'hora de berenar.
Col·loco amb compte l'última maleta al maleter i m'assec al seient del darrere, posant-me els auriculars i obrint el meu llibre favorit, que he portat per aguantar tot el viatge sense tirar-me per la finestra ni assassinar ningú a base de cops de cantimplora, que he guardat en una bossa al maleter per si de cas.
Durant el trajecte, ma mare i la seva parella fan intents de conversa amb mi:
-Et trobarem moolt a faltar, rei, no em puc creure que el meu petit se separi de mi...
-Mare, tranquil·la, estaré bé.
-Però esquè em fa taanta pena... oi Ricard, que també estàs trist?- diu, i es gira cap a ell amb ulls de súplica.
-Uf, sí, molta.
No us enganyeu, no són mala gent, però si de debò estiguessin taan destrossats per la visió d'una vida sense mi, no estarien a punt de confinar-me en aquella presó, suposadament perquè es preocupen pels meus estudis i suposadament sense tenir res a veure amb que acaben de començar a viure plegats i volen més intimitat. No els culpo, però em dol que creguin que m'empassaré tota aquesta bola.
Decideixo ignorar-los i tornar al meu món; bé, al de'n petit Bilbo, en concret, en companyia dels orgullosos nans i del màgic Gandalf. Torno a tenir un somriure a la cara.
-Ep, noi -sento dir a en Ricard. Em trec un auricular-. Allà on vas, l'internat aquell, és nomès de tios, oi? -sap de sobres que sí, va ser ell qui va adoptar la labor de buscar-me refugi un cop em fotés de potetes al carrer- Doncs tu ves amb compte, que per allà hi ha molt bitxo raro... -ja hi tornem a ser- tu fes-me cas, has de fer amics, però si algú se t'acosta en excès, preocupa't.
Sospiro i em torno a col·locar l'auricular, aquest conte ja me'l sé i no tinc ganes de tornar-lo a escoltar.
-Hosti, Enric, escolta'm, vols?- suspiro. Juro que si torna a dir un comentari per l'estil, mossego.
-Què vols, Ricard? En serio, què vols dir amb tot això.
-Mira nano, no t'ho prenguis així... Si no ho dic amb mala intenció. No em referia a allò de l'altra vegada... Sinó que parlava en general.
-Perfecte, Ricard, moltes gràcies pel consell.
-Que ja t'ho dic, si jo ho entenc, tots tenim curiositat per aquestes coses... Tu no et preocupis, ja se't passarà. A més, aquest canvi d'aires també t'ajudarà, ja ho veuràs.
-Em mooro de ganes.
Per fer-vos-en cinc cèntims, amb "allò de l'altra vegada" no es refereix únicament a trobar-me "mans a l'obra" amb un tio a la meva habitació ahir a la nit, és que aleshores també va descobrir, màgicament, que també pot ser que a un tio li atraigui un altre tio, així que ara, a part d'incòmode, està confòs. Sembla un nen petit al qual intentes explicar-li que els professors no viuen a l'escola, sinó que tenen vida propia. Vaja, que li peta el cervell.
I ara intenta aconsellar-me, com si tot plegat fos un mal hàbit en el que recaic sempre que em ronda una mala influència, i per tant m'he de protegir de qualsevol persona "estranya" o "sospitosa".
El viatge continua sense cap altra interrupció, per sort, i quan aixeco el cap després d'una bona estona, em trobo envoltat per un paisatge impressionant. L'escola on vaig, l'internat Santa Catalina, està envoltada per uns boscos frondosos d'arbres altíssims. Quasi tots són avets de diferents tons de verd, alguns fins i tots semblen blaus, però això és per l'ambient grisenc que crea el poc sol que es filtra entre les branques. Mirat així, sembla un paisatge nòrdic, i fins i tot refresca una mica.
Potser m'hi estigui millor del que pensava, m'encanten els tios amb gorro i bufanda.
Torno a tenir la sensació d'estar dins un somni, sembla que en qualsevol moment hagi de despertar. Em pessigo el braç: queda confirmat que això no és un somni. Tot i que...
Trec la llibreta altre cop:
És curiós el costum de pessigar-se per comprovar si estem somiant o desperts. Dins els somnis no es pot pensar en fer res de manera voluntària, així que el fet que ho pensis ja indica que no estàs somiant. Això significa que, si en realitat estàs atrapat en un malson, no tens manera de saber-ho.
PD: Tot i que a vegades és preferible seguir somiant a tornar a la realitat.
Ja ho havia assimilat feia mesos, això d'ingressar en un internat en el cul del món, però res sembla real de debò fins que ho tens davant els nassos. I ara mateix és el que tinc, quan observo l'edifici escolar. És com una casa immensa de pedra grisa i freda, vestida per uns tentacles d'esbarzers que escalen per les parets fins les finestres de les habitacions més altes de la residència d'estudiants. Més endavant, es poden veure dues ales que surten per darrera l'edifici i s'endinsen encara més en el bosc, aquelles són les aules on estaré atrapat durant tres mesos fins nadal, rodejat de cavernícoles-mascles alfa-heterosexuals amb les hormones massa revolucionades per veure el que tenen a un pam del seu nas. O aquesta és la impressió que m'enduc quan intento baixar del cotxe en la entrada principal i m'embesteix un grup de nois.
Em dirigeixo al maleter, maleïnt per sota el nas, i agafo les meves coses. Ara anem cap a l'entrada de l'edifici residencial pel pati davanter, on hi ha tothom concentrat al voltant d'una dona amb un boli i una carpeta passant llista.
Intento obrir-me pas entre la multitud. Tothom intenta dir el seu nom alhora perquè la dona l'inscrigui en una llista i poder saber el seu número d'habitació. El que no pensen és que, tard o d'hora, a tots ens n'assignaran una i serem obligats a permanéixer en ella durant quatre mesos fins les vacances de nadal, i després set mesos més fins el final del curs. Així que de temps, ens en sobra.
Seguint aquest pensament, espero pacientment el meu torn, que ve a ser l'últim. Pel que es veu, ningú no té la mateixa consciència del temps que jo. Què estrany.
Quan per fi em toca, m'acosto a la dona i em presento. Ella ni tansols em mira, apunta una creueta al costat del meu nom en una llista interminable i em diu el número d'habitació. A l'instant següent de fer-ho, els seus llavis formen una fina línia i les seves celles es premen, formant unes arruguetes en el seu front. Les meves, s'enfilen front amunt i no puc evitar deixar anar una rialla nerviosa que s'acosta més a una tos que a qualsevol manera de riure.
La meva habitació és la número 666.
L'habitació del diable.
Definitivament, he tocat fons.
Per acabar-ho d'adobar, miro la porta d'entrada i hi veig una pancarta penjada:
Comentaris
-
Benvinguda/t[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 06-01-2024
Et donem la benvinguda a Relats en Català.
Aquesta pàgina és per publicar d'una manera lliure i personal aquells escrits que vulguis compartir obertament.
Et convidem a visitar el fòrum quan tinguis dubtes, sempre hi haurà un/a relataire disposada/t a aclarir-los. I el fòrum és una eina per enfortir els lligams entre autors de les diferents parts de la parla catalana, i de fora també, on podràs participar en els diversos reptes literaris que es plantegen, poètics o de ficció.
Estàs entre amigues i amics!
No deixis de publicar més relats, assajos, poesia… i gaudeix de la navegació!
Associació de Relataires en Català