Diàlegs i relats d'opositors frustrats

Si hagués d'escriure un llibre sobre el món de les oposicions el titularia Concursos i altres disgustos oficials. Per què certament aquell qui vulgui guanyar una plaça a l'administració pública rep més disgustos que alegries. I poca gent coneix l'angoixa d'abans de l'examen, el durant i el després, sobretot el després quan et preguntes per què has estat fent el préssec durant tant de temps.
Un dia com un altre, em vaig trobar amb un noi, anomenat David, que vaig conèixer en un centre de documentació, d'aquells centres on pots remenar la paperassa oficial i saber exactament les dates de tan esperats examens. En David s'ha presentat, el pobre, a una llarga llista de convocatòries: d'auxiliars administratius, d'auxiliars de biblioteca, d'auxiliars de correus, de subaltern a justícia i de vés a saber que més…
Ell m'ha explicat que si un geni li demanés un desig per un dia, ell voldria convertir-se en un fastigós buròcrata, d'aquests que planifiquen l'accés al treball públic i no tenen escrúpols en escriure unes bases complicades i s'inventen una llarga llista de mèrits per fastiguejar el personal i complicar més l'accés a l'heroi que aconseguirà tal merescuda plaça i tal merescut trofeu.
-Odio els concursos! - vaig exclamar- No els suporto. Sempre són llargs i pesats. Les esperes són pesades.
-Potser hi haurà gent que pensarà que els concursos posen una mica de sal a la vida, una mica d'emoció- va comentar en David. Si més no, no tots són iguals: n'hi de fotografia, de pintura, de dibuix, de cartells, literaris…
-Literaris!- vaig exclamar- Has tocat el meu tema.
-Te n'has presentat algun?
-Sí, i tant! A més d'una trentena. N'hi ha una bona pila i s'ha de saber destriar el gra de la palla i saber quin nivell tens i on i perquè et vols presentar. De les bases d'aquests concursets n'hi ha que són una bona tocada d'ous. Sobretot quan et fan enviar un merder de còpies per distribuir-les entre el jurat. I per no parlar de quan cal firmar en pseudònim i t'has d'inventar un pseudònim més o menys creatiu. La pobre dona de la llibreria on vaig a fer les fotocòpies quan em veu entrar ja tremola. Un cop li vaig fer fotocopiar una novel·la. Li vaig portar el dia abans perquè s'ho prengués en calma i el dia següent encara l'estava fotocopiant. Em digué: "Oh, ho sento, encara no ho he pogut acabar." I jo la vaig disculpar i li vaig dir: " No hi fa res. Ja m'esperaré."
Em vaig esperar i esperar i va començar a entrar gent i més gent i la pobra dona es va posar nerviosa i jo també m'hi vaig posar i la gent començava a protestar: "què carai passa amb la fotocopiadora?" I jo els hi deia:" Res, res. Només m'està fotocopiant uns treballets." I la gent em preguntava: "Uns treballets?" I jo els hi comentava:"Bé, sí, és per un premi literari. Ja se sap, demanen l'hòstia de còpies."
I va passar més estona i la gent es va impacientar i la llibretera es va posar vermella com un pebrot i jo li vaig dir:" Si vol, l'ajudo." I després va sortir amb totes les còpies i es va entrebancar i les va llençar a l'aire i van caure damunt la gent i la gent les va recollir totes i les va posar dins una bossa. I gràcies a Déu que la gent va col·laborar. I quan les tenia totes recollides, vaig pagar i vaig marxar i quan vaig arribar a casar les vaig ordenar d'una en una i quan tenia els cinc treballets ben monos, els vaig portar a una copistaria per l'enquadernació. I després d'estar enquadernats, en vaig fer quatre paquets i els vaig portar a l'estafeta de correus i el catxondo del carter va avisar als seus companys: "ei, mireu, que ve el pesat dels premis literaris!" Sí, ho confesso. Maleeixo els premis i els concursos i la mare que els va parir! Per cert, per què no existeix el concurs de Miss Repugnància?
-No ho sé, noi, no ho sé. Potser perquè no ven gaire i la gent no és molt comprensiva amb els lletjos.
-Sí, potser sí. La gent no comprèn la nostra situació. Els concursos no sempre són fàcils. Hi ha gent que es mor de vergonya i no s'hi presenta mai i també hi ha gent que li fa vergonya moltes altres coses. Com el meu veí que li agafa un atac de vergonya quan truquen per telèfon a casa seva i el confonen pel que no és.
-Ah! Sí, ja m'ho havies comentat! -exclamà en David.
-La conversa sempre va de la mateixa manera. "Hola, buenas. Esto es una casa de…", pregunta l'interlocutor. Ell respon: "¿Una casa de qué? No señor, no, se ha equivocado." Una altre conversa és: "Sí, digui'm?", contesta el meu veí. "Què em faràs un massatge?", pregunta l'interlocutor. "No, no, aquí no fem massatges!". També hi ha el cas del vell verd que truca demanant per la seva senyoreta preferida: "Sí, digui'm?, contesta el meu veí. "Què ets la Morritos?", pregunta l'interlocutor. "No, s'equivoca. No sóc la…" I l'últim cas és el de l'home solitari de mitjana edat que truca a les tantes: "Sí, digui'm?", contesta el meu veí. "¿Eres la cubana?, pregunta l'interlocutor. "Me parece que se ha confundido de telefono", contesta el meu veí. I l'interlocutor s'acomiada: "Bueno, no pasa nada. ¡Adios guapa!" I el meu veí s'enfada molt ja que a ell ningú li diu guapa. En fi, David, ja ho veus. La vida és plena d'equivocacions.
-Sí, tens raó. A vegades penso que m'estic equivocant perdent el temps en tot això.
-No home, no et desanimis!
-En el fons no estem contents en nosaltres mateixos. En el fons hi ha gent que no està contenta de sí mateixa. Els agradaria tenir un altre cos, un altre caràcter, haver viscut en una altre època. Un cop vaig somiar que agafava el metro i quan baixava a la meva parada, havia anat a parar a una altre època. I el somni es reitera i reitera cada cop més. Què vol dir? Suposo que no estic content amb mi mateix i per això el meu cos ha de viatjar a un altre món que potser idealitzo.
-I què té de bo tot això?
-Faig turisme i visito llocs i èpoques diferents.
-Com nosaltres, oi? Cada convocatòria ens obliga a visitar llocs diferents i fer una mica de turisme, oi? Te'n recordes de Matadillo de Mar?
Els dos ens havíem presentat, com he dit a més de mitja dotzena de convocatòries.
La de Matadillo és una de les més recordades ja que no vàrem passar ni el primer examen, el teòric. Tot eren noies boniques, joves i amb ganes de solucionar la vida i casar-se amb el nòvio. El fatídic primer examen era un test amb preguntes d'història local. Una bona putada ja que a les bases no en feia cap mena de referència. Preguntes de l'estil: de quin estil són els quadres que hi ha situats a la columna esquerra de l'entrada de la Biblioteca Central de Matadillo?
a)Romàntica
b)Modernista
c)Impressionista
d)Cap de les anteriors
I jo que sabia! I nosaltres que sabíem! Ens varen comentar que al cap d'uns dies ja el tindrien corregit i que toquessim els ous a la telefonista de l'Ajuntament. I varen passar una, dues, gairebé tres setmanes pensant si havíem contestat bé la pregunta del quadre del ous. A la convocatòria següent, que ara comentaré, em vaig trobar amb una noia de Matadillo, l'Elvira Jubach Molins, que em va insinuar que les places ja estaven donades fa molts mesos i que tot era una comèdia per justificar la selecció de les dues noies que estaven fent d'interines. Quan vaig trucar a l'Ajuntament per vintena vegada em varen dir que jo era un collons de pesat i que havia catejat tothom. Tothom? Tothom no!
Les dues interines simpàtiques i bufones varen passar estranyament. A la nit, vaig somiar que les interines bufones celebraven un sopar íntim amb el regidor de cultura i posteriorment ho celebraven amb un menaix a truà.
I en David em preguntà:
-Te'n recordes de la convocatòria següent, la de Setmaneres del Camí?
-I tant!
Setmaneres era un poble de mala mort situat a cinquanta quilòmetres de Barcelona.
Un poble on tot allò important es trobava al mateix carrer, el carrer major: l'Ajuntament, el poliesportiu, la biblioteca, un centre cultural, el casinet del iaios, una sucursal de "La Caixa", etc. Certament fou una dia molt dur.
De bon matí vàrem realitzar la prova teòrica, i després en lliuràrem de la prova de català, i vàrem anar a prendre un cafè i després abans de dinar, efectuàrem la pràctica i després anàrem a dinar. I després ens diguerem que havíem aprovat i després ens haguerem d'esperar dues hores per fer una merdosa entrevista davant tot un tribunal on hi havia el senyor alcalde, el secretari de l'ajuntament i llepaculs primer de l'alcalde, una secretària de l'ajuntament i llepaculs segona de l'alcalde, la directora de la biblioteca i una directora de la Xarxa de biblioteques que fa cara d'estar fins els ovaris d'anar tribunal sí, tribunal no i s'avorreix com una ostra en tals concursos-oposicions merdosos. L'únic divertiment que té la pobre dona es intentar posar en ridícul a l'aspirant preguntat coses com: "I tu, què faries per dinamitzar la secció infantil? I tu, què faries per què la gent gran vagi a la biblioteca? I tu què faries per què les mestresses de casa llegeixin? I només faltava que preguntés: "I tu, que faries per què els polítics corruptes visitin les biblioteques?"
Tots aquests examens són una tortura psicològica. Per no parlar de quan et sotmeten a un maleït psicotècnic amb l'excusa barata que volen saber quin és el teu perfil psicològic. No fos cas que algun pervertit o algun psicòpata es presentés i guanyés la plaça. A vegades fan veure que respecten els terminis i si no estàs al lloro, quan truqués per saber la data de l'examen et diuen que ja l'han fet i que si no te n'has assabentat és culpa teva. Com si ells no tinguessin cap obligació d'avisar-te quan i on es realitza tal prova. Com també, hi ha casos que fan convocatòries per quatre arreplegats en un Ajuntament petit, d'aquells pobles on tothom, gairebé es coneix, i evidentment, si es presenta algú del poble, té un puntet de més, un mèrit més. No voldria parlar de manegades, però a vegades…A vegades arribes a pensar en totes les possibilitats.
En aquella ocasió, a Setmaneres, després de l'entrevista vàrem anar a prendre un cafè
, i un altre, i a les vuit de la tarda ja estàvem de cafès fins el cul. I després de tanta tortura psicològica i física, perquè certament, a les vuit de la tarda, vull dir, del vespre, la gent ja comença a estar una mica cansada, passades les vuit de la tarda varen penjar els fatídics resultats. La llista fatídica que portava el nom del guanyador. Ui, ui, ui, quin nervis, quina tensió, quin mal rotllo! Jo vaig ser el primer en llegir en veu alta: "em sembla que ha guanyat l'Elvira Jubach i Molins!"
Quan vaig pronunciar aquell nom a tots ens va caure el món a sobre. L'Elvira era una noieta de vint-i-cinc anys, poca cosa, escanyolida, d'aquelles que semblen que no han matat mai una mosca, ben vestida i correcte. I feia la impressió que no havia tingut molta experiència en el món bibliotecari. Un noi va sumar els resultats i es va posar a cridar com un histèric: "Tongo, tongo! Han sumat malament els mèrits." I tots vàrem cridar: "què? Com? No, no pot ser! No pot ser!" De fet, jo no tinc molts mèrits, però m'emprenya que els sumin malament. I vàrem haver d'esperar una hora més per veure la nova llista amb els resultats correctes. I passades les nou, ja sabíem el resultat definitiu. Hi havia cares dolgudes, cares cansades, cares de desencís, i la cara de no sé si riure o plorar de la bona nena de l'Elvira. I la gent va començar a posar en dubte la fase tèrbola dels mèrits. I vaig exclamar: "me'n vaig, perquè n'estic fins els ous d'aquest poble!" I vaig marxar i pel camí, amb d'altres aspirants, vàrem estar discutint els ets i uts d'un dia esgotador.
El més curiós és que de convocatòria a convocatòria repeteix sempre la mateixa gent i els acabes coneixent. I en determinades converses d'opositors frustrats sempre sorgeix alguna idea increïble:
-Us imagineu que un dia organitzem una caravana d'opositors…
-Sí, home! I què més! Com si es tractés d'una caravana de concos que somien en fotre un bon clau, oi?
-I per què no creem una associació d'opositors?
-I per què no calles i m'expliques una altre cosa?
I un dia vaig anar a casa del veí per demanar-li un favor:
-Escolta tu, em faries un favor…
-Sí, digues…
-Ens deixaries el teu despatx per estudiar?
-I què vol dir ens deixaries?
-Ens hem reunir uns quants companys.
-Encara estàs amb aquell rotllo de les oposicions?
-Més o menys.
-Només em faltava això, que et reuneixis al meu despatx amb desconeguts parlant de la llei tal i la llei pasqual barra punt coma guió i no sé que més com si fossiu una secta.
-Me'l deixes, sí o no?
-Bueno va, d'acord, però que sigui l'últim cop.
I mentre jo recordava aquesta situació, en David va afegir més detalls:
-Ja me'n recordo ja! Va sonar el telèfon i jo vaig contestar…digui'm? I un tio em va preguntar: "¿Esto es una casa de…?" I jo vaig contestar: Sí, esto es una casa de opositores frustrados anónimos. I l'home em va preguntar: "¿Y que tipo de práctica es esa? Llavors recordo que us vaig comentar: ei, ei, que aquest tio es pensa que som un grup que organitzem orgies. I vaig contestar-li: la práctica consiste en una reunión donde la gente habla de sus problemas opositorios. I l'home es va interesar pel tema: "ah, ¿o sea que no solo es teórico?" I jo li vaig seguir la corrent: hombre, hombre, solo, solo teórico… I l'home va preguntar: "¿También hay sesiones prácticas? I jo vaig rematar la jugada dient: de hecho, sí. Nos ponemos todos de acuerdo y vamos todos juntos a la misma casa. I l'home va comentar: "ah, veo que estan muy cordinados. Será cuestión de probarlo." I llavors vaig penjar. Sí, recordo que estàvem tant penjats que vàrem contactar amb l'Acadèmia Aula Gansa per oferir als seus alumnes els nostres consells professionals i psicològics. Sobretot psicològics. I d'aquesta manera vàrem pensar que potser podríem anar vivint del cuento.
Llavors jo vaig deixar anar una petit comentari:
-Tard o d'hora ho deixarem estar. El temps ens donarà la resposta.
I en David em va complementar el comentari:
-Sí , tens raó. El temps, a la llarga té totes les respostes. Com la història d'un pare que tenia dos fills. Un era conservador i l'altre progresista. L'home s'estimava molt els seus dos fills.
En els dinars familiars sempre el posaven en un compromís. Els fills li preguntaven: Papá, papá, ¿quién de los dos crees que tiene razón? L'home no sabia què dir, sempre el posaven en un compromís.
-I què va fer?- vaig preguntar.
-Quan havia d'anar els mítings ho passava fatal. L'única cosa bona que hi trobava eren els canapès i les cervesses gratis que els militants del partit li donaven.
-I què va fer?- vaig insistir.
- No va votar. Va decidir que el millor era deixar passar el temps i que a llarga els seus fills ja es cansarien de la política i que el temps té la solució a totes les preguntes.
Llavors vaig pensar que potser a vegades és cert i que potser a vegades el pas del temps és l'únic que ens pot donar alguna resposta a les nostres preguntes.