Diàleg amb la mort

—Si la vida és generosa, ho serà per tu. No “amb tu”. Disculpem, xiquet, però no he pogut evitar escoltar el que has dit.
—Escoltar requereix ser actiu.
—Oh, tens tota la raó, una dona que ha viscut tants anys com jo ho té molt present. Seré més clara: T’he escoltat.
—Senyora, tingui un bon dia. Hòstia puta! Aquell era el meu bus.
—Deu ser cosa del destí. Hihihi.
—Pot fer-me el favor de callar, si us plau.
—Sí… Però no t’estaria fent un favor…
—...
—El favor te l’ha fet el cotxe de línia, quan t’ha obligat a parar. Quan no t’ha deixat seguir endavant i t’ha condemnat a escoltar-me una estona.
—...
—Les dones que han viscut tant com jo saben moltes coses.
—I quants anys fa exactament que no parla amb ningú?!
—Més dels que creuries.
—...
—...
—Dis-disculpi.
—Noi, no et disculpis amb mi. Agraeix-te haver tingut el valor de parlar-me. No gaires ho fan.
—Què vol dir?
—Em trobo amb molta gent com tu, en la meva vida-
—Sempre en parades de bus?
—A vegades.
—Segueixi, segueixi.
—Et deia que en la meva vida em trobo amb molta gent que diu el mateix que tu. Que parla de com de malament li van les coses, que sol està, o que sol se sent.
—Però jo, diria que no he dit res, estava escoltant música…
—Ho deus haver dit. Si no, com ho sé jo?
—Sí, sí.
—També em trobo amb molta gent que no ho diu, però que ho sap. Però saps què és el pitjor? Els que no ho diuen perquè no ho saben: aquests sí que em trenquen el cor.
—I jo quin tipus soc?
—Jo ho tinc clar, però el més just és que m’ho diguis tu.
—Ja sé per on em sortirà, senyora: vostè sap que jo soc un mentider. Sap que tinc mare, i germanes, i que tinc amics i amigues i gent coneguda. Vostè em deu haver espiat, a més a més, perquè n’estic segur que sap que vaig pel carrer i sempre em trobo algú conegut, entro en un bar i algú em saluda o jo saludo algú. Però vostè ja sabia que jo era un mentider, no?
—Ningú t’ha dit mentider, jo no almenys. I no, no crec que ho siguis. Abans parlaves amb el cor, després has parlat des de l’anàlisi purament racional.
—Ara també escoltes el meu cor?
—Ningú menteix quan diu el que sent dins seu: si tu et sents sol, no hi ha engany ni trampa. Tot i tot el que la racionalitat ens digui.
—Hi ha molta gent que se sent molt sola en situacions en què qualsevol diria que estan plenament acompanyats.
—Justa la fusta, vailet. Tot i que veig que ara estic parlant amb la part racional. Sigues sincer, et sent sol?
—...
—...
—Sí, pateixo per les meves amistats: penso que no em valoren o dubto sobre si és realment amistat o si només em toleren.
—Hi ha quelcom més profund.
—Sí, estic enamorat de totes les meves amigues i d’algun amic també. Me les vull follar a totes, o gairebé. Sento que la majoria són amigues perquè no han volgut res més amb mi. Però jo sí que vull. Vull follar.
—Per tant, en realitat dubtes tu de si vols que siguin amistats o no. Però hi ha quelcom més profund.
—Sí, en realitat follar és un pensament passatger. El que de veritat vull és algú a qui abraçar, abraçar durant hores i fer-li petons, i xerrar i que no es cansi de mi i que dormim junts i fem coses d’amics i follem però sobretot el primer.
—I et culpes a tu mateix per no haver trobat ningú, no? Et dius que no t’ho mereixes, o que la cagues cada cop o que simplement tens mala sort, no? Però hi ha quelcom més profund encara.
—Sí, la meva autoestima és una lluita constant entre l’anàlisi racional de la meva situació, que és molt negativa, com estàs veient, i l’anàlisi racional de la meva persona, que és més positiu. Em veig guapo, simpàtic i divertit, i m’agrada molt la capacitat que tinc de xerrar amb gent, no tot és positiu però la tendència sí.
—I aquesta lluita a què et porta?
—A fluctuar moltíssim com em sento: a vegades com una merda, a vegades més positiu.
—I com et sents ara?
—Bastant malament. Una noia m’ha dit que no vol quedar amb mi. En realitat la situació és més complexa, però em fa vergonya fins i tot escriure-ho aquí.
—No trenquis la quarta paret, marrec.
—Entesos, senyora.
—I amb totes aquestes amigues, quan xerres amb elles, quedes o te les trobes, que sents?
—En diferents graus i quan no tapo el que sento amb bromes o alcohol, sento tristesa.
—Tristesa?
—Tristesa per com m’agrada o m’agradava aquella persona. És una tristesa egoista i masclista, “oh, no me l’he pogut fer que trist que estic”.
—Totes les emocions es poden llegir com a egoistes, si t’esforces prou: “oh, soc un egoista perquè quedo amb gent només per passar-m’ho bé jo”. Només sents tristesa?
—No, a vegades, quan m’estan explicant com els hi va amb el lio, o com n’estan de felices amb no-se-quí m'envaeix una sensació de felicitat, en veure que almenys elles no estan com jo.
—...
—Senyora, qui és vostè?
—Em sembla que ja ho saps.
—...
—A vegades, quan estàs molt trist penses amb mi.
—...
—Soc inevitable.
—Vostè… Vós… És la mort?
—Sí i no. Tu i jo ens tornarem a veure, algun dia. Al final em veig amb tothom. Però quan converso amb algú no soc la mort, els dono forces per seguir, soc l’esperança. I això és el que els dono, el que et dono.