Diagnòstic: ... no importa

Ploro. No ho puc evitar

-Va... no ploris filla...

Sí clar, millor que calli que encara em posaré a cridar i serà pitjor.
Però... per què? Què he fet jo? Això és una merda! No, no vull fer res! Per què no em deixen tots en pau?! No vull! A cas no us doneu compte?
...
Ja han passat 5 dies. Habitació 914. Sento nens plorar durant tot el dia, i tota la nit. Quin fàstic. Mira, ara entra el doctor. A veure quina història m'explica avui. Ah, bé, demà operació. Perfecte. I el que jo pensi no us importa res, oi? Ah, clar...
...
Són les vuit del matí. Tinc son, i tinc gana. Però no puc ni dormir ni menjar, toca fotre's avui.
...
Bé, ara arriben. Porto quatre hores desperta, ja tocava. Em porten a quiròfan i apa, comencen totes elles a preguntar-me tonteries de l'institut, com si els importés, i com si jo estigués d'humor per parlar-ne. Però és igual, total, d'aquí dos minuts ja estaré adormida. El pitjor vindrà després, que sembla que estàs amb la ressaca d'un dissabte boig i a sobre no et fa cas ningú mentre et mors de dolor.
...
Ostres... ja ploro. Em fa molt mal, el coll.
...
Quina hora és ja? Les sis de la tarda... tinc la boca seca... demano aigua, però encara no en puc prendre. Encara em moriré per deshidratació.
...
Bé, ara ja sí. Em donen un got de plàstic amb un raig d'aigua... una mica menys i no em mullo ni la punta de la llengua. Em noto els llavis gruixuts... encara m'hi hauràn posat silicona.
...
No, res de silicona, ara ja són com sempre. Vaja... no s'hi ha estat, amb el tall, aquest cop. Em volien transformar en el fantasma decapitat de l'hospital? Així tindrien contes de por per als nens, que ja se'ls han acabat les faules per explicar-los.
...
Ja hi porto gairebé dues setmanes, aquí. M'han començat a posar medicació, i ja m'han dit que aviat hauré de portar els cabells tipo-soldat. Menys mal que vull anar a les forces armades, que si hagués de viure dels meus cabells...
...
En aquest temps m'han vingut a oferir llibres... " No, gràcies "; conversació... " No, gràcies "; a Déu...
" No, gràcies... ". Déu? Crec que no he fet res tan greu com perquè Déu em castigui d'aquesta manera. Per mi, ja no és ningú. Ha deixat d'existir completament. Ara Déu sóc jo, perquè jo seré qui dirà si me'n vull sortir d'aquesta o aquí m'hi quedaré, si quan tanqui els ulls aquesta nit, demà al matí els obriré de nou.
...
Em venen a visitar la meva família... mare meva, ni que hagués tingut un nen hagués conseguit reunir en una habitació de 6 m2 a més de 12 persones. Em porten bombons, alguns jocs... i el meu oncle, que ja em coneix prou, un bloc de folis en blanc i uns llapis per dibuixar. És la meva passió, i ho sap.
...
És de nit, i agafo el meu regalet i em disposo a fer una de les meves obres d'art... però sorpresa! Ara resulta que semblo un malalt de Parkinson. No puc ni escriure, molt bé. Però què és això?! I tornem-hi, com no tinc res millor a fer, em poso a plorar. Ara no puc ni fer el que més m'agrada. I si ho faig, tinc el nivell d'un de l'habitació del costat. Busco solució: Mitja volta i a dormir, així se'm passen les penes... durant unes hores.
...
Avui em deixen sortir al carrer, després de 15 o 16 dies tancada a l'habitació. Em deien que caminés pel passadís... però no tenia ganes de veure a petits homenets que ho passen pitjor que jo i no saben protestar d'una altra manera que esclatant a plorar.
Em disposo a dutxar-me, quan m'entero que la cosa que em van posar en l'última operació no es pot mullar de cap manera... Així que la meva idea de sentir l'aigua caient-me a sobre després d'estar tant de temps sense moure'm del llit, se'n van en orris. Toca netejar-me com un gat, només que amb una tovallola i no la llengua... per raons higièniques.
Una estona després, unes amigues de l'institut em venen a veure, i em fan sentir bé un cop més.
A l'hora de dinar, ens anem a un restaurant. No és que m'entusiasmi però al menys aquí serveixen pop a la gallega. Ja m'hi conformo.
...
Al vespre, tornem a l'hospital. Una infermera m'informa de que la meva professora d'anglès m'ha vingut a veure mentre jo no hi era... i un altre cop, em poso a plorar, mira, m'ha fet molta il.lusió.
M'estic tornant tova... no pot ser.
...
Avui m'ha vingut a veure una amiga de la meva mare. Bé, també és amiga meva. Ella té una cosa semblant a la meva, i hem parlat una mica. M'ha dit que no plorés... però no s'ho he pogut prometre, perquè sé que trencaré l'acord. El seu fill, un company de classe, també ha vingut, i m'he alegrat. A més, m'ha portat un còmic dels que m'agraden! " Moltes gràcies!! "
...
El metge, ha vingut a parlar-me un altre cop: diuen que seria convenient fer una altra intervenció, per extreure un ovari. És una operació pionera. Els deu fer il.lusió. Els deixarem. Perquè em puc quedar estèril, que sino... Bé, tampoc és que m'importi, ja que nens, en tindré els mateixos que ara. No en vull ni en pintura. Però qui sap, per si de cas el meu capet canvia d'opinió...
...
Bé, després d'aquestes vacances en pensió complerta, per fi em deixen marxar a casa. Hauré de tornar aquí cada setmana fins que es cansin de veure'm. Què bé... em passaré l'estiu fent quilòmetres. Amb els plans que jo tenia... ja em puc oblidar de tot.
...
A casa he trobat un hobbie que aguanta el meu temblor de mans: el teclat de l'ordinador. Em passo el dia davant de la pantalla, xerrant amb gent... i esquivant a adolescents amb la luxúria pels núvols. Que malament està el món més enllà de la meva habitació...
...
Ja han passat dos mesos des de que va començar el meu malson. Tot sovint vomito. Tinc l'estòmac intentant imitar la Torre de Pisa, crec.
...
Avui m'han tornat a fer les proves de sempre. Ja m'han posat de mala llet la resta del dia.
...
Tot ha sortit bé, clar, ja ho sabia. Al menys la medicació fa efecte.
...
Sembla mentida tot el temps que ja ha passat. Per mi, un moment. Potser és millor així.
Avui faig la darrera sessió, m'endollen per últim cop a les ampolletes de quimioteràpia.
...
Unes setmanes després faig una visita al metge. Remissió completa.
Sortim d'allà i la meva mare ara plora, d'alegria. Em pregunta si no estic contenta. Sí que ho estic, però no munto un escàndol perquè jo ja sabia que em curaria. Així ho havia volgut.
Envio un missatge al mòbil del meu pare dient-li-ho. Em truca, i es posa a plorar. Avui toca plorar, ves.