Dia gris

Un relat de: Marc Freixas

Acompanyat de la pluja que s'escampa,
sento la força del cel empenyent les llàgrimes,
fins que toquen la pròpia terra humitejada,
transformant-la en un espai de rostre plorós;
les trepitjades dels nostres peus acaricien els tolls,
ofegats en la tremenda tristesa que els envolta,
per no poder sentir la llum d'un dia amagat rera dels núvols.

Fins i tot cada toll s'esdevé com un esquitx continuat,
al llarg de la duració d'aquesta mateixa pluja;
prolongada i precisa en si mateixa i el seu ritme,
per tal d'acceptar la grisor d'aquest dia rebut en el meu ser,
i en el meu pensament.

Encenem la pluja i llençem els ulls esquerdats,
a la tempesta dels trons i els llamps esquinçats;
recordem-nos dels cels estrellats,
i apropeu-vos tots plegats :

a resseguir aquells paisatges llunyans,
plens de somnis per totes les mans.

Enlaireu-vos en el vostre cel fictici,
i ensenyeu-me les veritats d'aquest inici;
no podreu concebre l'esperit etern,
perquè només podreu conviure amb el vostre infern.

Allunyeu-me de tots vosaltres, assassins,
i apropeu-me els infants;
la bondat del nen innocent en el seu món,
necessita protegir-se de la guerra i de l'odi.

No veieu el què esteu fent?
No veieu el què volen?

Porteu una vena als ulls i mateu sense pietat,
mentre la vida se'ns en va amb el cap baix,
lluitant, per trobar-li un sentit de pau i llibertat en el ser.

Avui, acompanyat de la pluja que s'escampa,
tinc un dia gris en el meu pensament,
mentre la força del cel va empenyent totes les llàgrimes,
sense descans.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820086 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.