Despertar a la vida

Es el despertar d'una ment
es un renaixament
estripa i dol tant
com el part mes dolorós.
Dons mentre està trenqui-la
en les escumes de la inconsciència
ni se entera de tot el que s'ha trencat.
Però cuant per fi il·lumina
la llum en el seu despertar,
rep tantes punyalades
del que no pogués somniar.
I fou quant llavors sofreix i plora
la seva ment neta ara
te d'aprendre a pensar
i també a meditar.
Potser algun jorn no molt llunyà
ja pugui donar la meva ma
amb altre ment mes propana
i que l'accepti com germana.

I segueixo sentada enfront meu
intentant desxifra el que em passa
baixant mes i mes profund...
Estripant cortines del passat en el meu pas
obrin qualsevol lloc tancat,
esmicolant tros a tros l'armadura
que protegeix el meu interior
hi em trobo horroritzada per dins.
No es cert que sia forta,
aqueixa imatge que vull mostrar,
soc un ésser ple de pors,
amb indecisions, amb moltes dubtes per estimar.

Somnio encongida al teu costat
vaig beure el elixir diví de ta boca...
Aquell que es menja d'amagat...
Tot i robant mil carantonyas...
No vaig lograr ser per a tu atesa.
Però l'arbre busca ven, al ven com a complicitat
i aqueix... Encent molt mes el foc d'una flama adormida
et vares engreixar inquiet llavors...
En l'eternitat dels temps...
El matí es donar pressa en encendre sa llum...
Hi llavors vaig comprendre que meravellós es el somni,
encara queda guardat en mi ta mirada plena de preguntes
i d'anhels.
La sis de la matinada, es l'hora màgica,
en la que entres en un mon oníric
de irrealitat voluntariossa
dels somnis creats en el plaer.
El mon irreal borrós dels desitjos callats
amb el poder de nostra ment,
aquelles històries que mai succeiran,
aquelles il·lusions que mai despert veuràs.
Ens convertim llavors en totes les fades meravelloses,
princeses encantades, dracs, models envejades
pel seu esplendor, persones estimades;
i taxin nostre somni amb fils infinits,
de infinitat d'aranyes treballant formant el nostre mon
irreal de nostre pròpia vida i sols passa en nostre
semi adormida ment però a la vegada decidida.
Però aqueix mon obert de pura irrealitat
dura sols uns moments, uns micresegons en el temps
de nostre insignificant vida, deixantnos
com polsim en l'eternitat.
El somni continua encara del tot no em despertat,
allí en la foscor del somni es dibuixa un veler
amb els ses veles desplegades esperant per portar-nos
en un viatge irreal o real pel mar dels somnis
el mar de nostre vida que comença,
atravesem el mar amb sa immensa soledat,
perquè el veler està sol. Tant sol en l'inmensitat
d'aquell mar, com l'ànima de la gent que no es vol
enterar, que ens els mars de nostre vida las ones venen i van.
Que no hi ha motiu per donar-se per perduda
hi ha moltes oportunitats. ¡Que les onades son fortes!
Això...Ja se sap, turmentes a dojo per això es el mar...
El mar de nostre començada vida, però em de saber
calmar-lo, amainarà el temporal potser un mastil es trenqui,
tindrem de trobar la manera d'arreglar-lo
però quant a port arribem desprès d'aquesta travessa
arribarà l'hora ja de despertar a la vida i la de començar
a estudiar, la manera de feres gran, per a desprès al final
ja descansar.