Desitjos a l'orfenat

Soc Lauren, desgraciadament els meus pares varen morir quan jo domes tenia tres anys, sí, soc orfe, estic a l'orfenat de Sttle a un poblat al sud de Vex. Ara mateix tenc 12 anys, el meu únic amic es diu Tom, te la mateixa edat que jo. Tom va arribar fa poc a l'orfenat, però aquell dia va passar alguna cosa sorprenent, alguna cosa molt estranya, alguna cosa inexplicable. Seria màgia? No ho crec, jo no crec en aquestes coses.
Era un dia d'hivern, feia fred al carrer. Jo estava al petit banc que hi ha davant l'entrada esperant que algú em vingues a buscar i se m'emportes a una casa en condicions, amb una família. De sobte la porta es va obrir i allí va aparèixer un nen pàl·lid, de pell blanca com la llet, de la meva mateixa estatura... era en Tom. Aquell nen estava plorant desconsoladament perquè no volia estar en aquell orfenat, l'entenia perfectament. Quan va entrar es varen deixar la porta oberta, davant de mi, jo seguia al banc, quan de sobte fora vaig vorer alguna cosa brillant, brillava tant que casi no podia ni mirar en aquella direcció. Cada vegada brillava més i més. Curosament vaig baixar del banc i molt a poc a poc em vaig anar apropant, amb la mà davant els ulls per la lluentor que produïa aquella cosa. Vaig sortir de l'orfenat, a un pas de la porta quan de sobte la llum es va parar i vaig poder veure clarament que era aquell petit objecte. Era com una bola petita, era daurada i continuava brillant amb la llum del Sol. Aleshores em vaig posar de genolls a contemplar aquella pilota en miniatura, vaig estendre la mà per agafar-lo però aleshores, em vaig cremar! Vaig apartar la meva mà d'aquell objecte ràpidament i després l'objecte daurat i coent va desaparèixer, com el fum que surt d'una xemeneia i amb el vent s'esfuma. Estava atordida, que era aquella cosa?... jo seguia amb les meves preguntes i els meus pensaments fins que vaig escoltar una veu que deia cridant "Lauren! Lauren! No pots sortir, com no venguis aquí ara mateix et tindre que castigar!" en sentir la paraula "castigar" em vaig posar ràpidament de peu i vaig entrar dins l'orfenat. Tot seguit a arribar a l'altura de la professora que em reclamava tant, em vaig aturar. Mirava el sol molt concentrada, pensava en el que m'havia passat. No era una cosa normal, no! Ni pensar-ho! Al reaccionar vaig pujar corrent les escales, el passadís, etc. Fins arribar a la meva habitació, i... sorpresa! El nen que m'havia trobat abans de tot això de la bola daurada, estava ara a la meva habitació instal·lant-se. Per una banda m'alegrava de tenir companyia i de tenir l'oportunitat de fer un amic, però per l'altra no perquè jo era una persona molt solitària, sempre he sigut així.
Vaig sentir una campana, era l'hora de menjar. Vaig ser amable i vaig esperar a en Tom, al baixar els dos ens varem asseure en una taula, una mica apartada de la resta. Ens varem presentar i varem estar xerrant una mica sobre nosaltres, però de sobte notava un escalfor a la mà, al principi era insignificant però mes tard em va començar a picar, fins que vaig demanar permís per anar al bany. A l'orfenat sempre tens que demanar permís, no se perquè. Al arribar al bany tenia la mà vermella, vaig obrir l'aixeta de l'aigua freda i vaig posar la mà davall, quan de sobte, un estrany símbol va aparèixer on em cremava, tenia molts de signes geomètrics un damunt altre formant una estranya figura... que era allò! Vaig intentar llevar-me-ho amb sabó però no vaig poder. Al arribar al menjador, en Tom ja havia acabat i jo no tenia mes gana. Em vaig dirigir a ell, el vaig agafar per el braç i varem córrer fins l'habitació. Una vegada allí, vaig contar-li tot el que m'havia passat, el em mirava amb una cara com dient "Però aquesta que em diu ara!". Quan vaig acabar de contar-li la meva història, em va respondre amb un simple "No m'ho crec!". Estava molt enfadada, no aguantava que la gent no em creies, tenia una ràbia al cos que de sobte es va mig enlluernar el signe de la meva mà, no se perquè vaig tocar el braç de en Tom amb força produïda per la meva ira, i el vaig cremar! Que passava? Tenia ara poders màgics? Cremava a la gent? M'havia convertit en un monstre? Estava molt desconcertada, no sabia res de res, tenia moltes preguntes i cap resposta. Tot això te la culpa l'estúpida bola daurada que he tocat abans! Maleïda bola daurada! Això segur que ha vingut dels dimonis! En Tom estava assegut al llit, mirant-se el braç ara de color vermell com el meu vestit. Estava molt avergonyida i li vaig demanar disculpes i ell les va acceptar.
Al dia següent vaig ser la primera en despertar-me, en Tom seguia dormint. Em vaig aixecar, em vaig posar el meu vestit vermell, ja que allí no tens moltes opcions de roba, i vaig decidir esperar a en Tom per anar a esmorzar. Mentrestant vaig obrir la finestra i vaig treure el cap per veure el paisatge. El gran arbre a l'esquerra era el meu favorit, era com un amic mes per a mi, sempre tan alt i àgil com sempre. Vaig desviar la vista, alguna cosa m'havia despistat, sincerament no se el que. Vaig mirar i mirar, fins trobar... per tots els dimonis! La maleïda bola daurada! Estava allí al terra, on la vaig trobar. Però que feia, estava elevant-se, no ho se, no pot ser! Era cert. La bola es va elevar fins situar-se al petit test que vaig fer a un taller de manualitats l'any passat, on hi havia una petita i mig morta floreta salvatge que vaig agafar al camp. Estava allí, el motiu a tots els meus problemes estava allí. Vaig decidir, després de pensar-m'ho a consciencia, tocar-la una altra vegada. Però ara la tocaria amb la mà on m'havien aparegut aquells estranys signes. Vaig estendre la mà per segon cop, tenia por! I si em cremava un altra vegada? Que em passaria? La mà em tremolava com no ho havia fet mai, però una de les poques coses que recordo del meus pares es que sempre em deien "La por la domina la ment, supera els teus pors sempre! No deixis que la ment et domini" Si, ja ho se, sona una mica de pel·lícula, però es el que els meus pares em varen dir! Finalment vaig fer cas a aquella estranya frase que sincerament, fins ara no havia sabut que significava. Amb la meva mà ara forta i rígida la vaig tocar. Ja no em cremava!La vaig alçar a l'aire una lluentor sortia de nou de aquella bola, era impressionant! Però de sobte... PUF! La bola va desaparèixer altra vegada, de la mateixa forma que la d'ahir. Allí estava jo, amb mig cos fora de la finestra, amb la mà estesa cap a fora, amb el meu cap contemplant la meva mà on es suposa que estava la bola daurada. De sobte en Tom es va despertar i al mirar-me es va començar a riure, i mes riure. "Sembles una suïcida, o una senyora boja, o alguna cosa per l'estil... jajaja" Això es el que vaig poder entendre entre els seus riures, que a mi, personalment, em posaven dels nirvis. Li pareixia que feia gracia? Serà estúpid! Estava molt enfadada, com l'altra vegada, però em vaig poder contenir de tornar-li a agafar el braç i estrènyer-lo amb molta mes força. Em vaig posar bé, vaig baixar de la cadira en que m'havia pujar per poder arribar a la finestra, i molt enfadada i amb els meus llavis atapeïts en forma de ràbia, vaig sortir de l'habitació, donant un fort cop de porta. Però abans dient "Em vaig a esmorzar". Aquell noi em posava dels nirvis! Vaig baixar a esmorzar, avui avia suc de taronja amb torrades, el meu favorit! Vaig menjar bastant ràpid i em vaig dirigir com sempre al petit banc. Vaig estar pensant, i no se perquè vaig anar a per el meu bloc de notes. Per sort, en Tom ja no estava allí. Vaig tornar a baixar i em vaig tornar a asseure al banc. El vaig obrir per una pàgina al atzar, i amb la mà dels signes vaig agafar el llapis. De sobte la mà volia escriure... espera, Que? Com? No ho se però va escriure: "Els signes del futur, del present i del passat. Per a tres desitjos serviran! Pensa, pensa. Un del futur, un del present i un del passat" Tres desitjos? Un del present, un altre del passat i un altre mes del futur? Que era allò? A mi sempre m'han agradat les endevinalles i els misteris, així que vaig començar a pensar. Mirava aquella frase, i la meva mà, efectivament! Havia tres signes, un cercle, un triangle i un quadrat. A veure! El cercle significara el present, perquè es com un cicle que es va formant i es repeteix. El triangle serà el passat, perquè es una figura que no es pot rompre, que lo que s'ha fet esta fet. I per ultim el quadrat serà el futur, un signe sense sentit en el que el pots modificar. Això pareix un trencaclosques! Però... ja ho entenc! Tenc que formular un desig, per a canviar una cosa del passat, un altre per a canviar una cosa del present, i un altre per a que en el futur em passi lo que desitgi! Uff... segur que es això? Jo no crec en aquestes coses! Però ja que m'he ficat, ho tindre que provar per poder sortir d'aquest embolic. Vaig baixar del banc, vaig obrir la porta de l'orfenat i allí estava, com m'esperava, la bola daurada. La vaig agafar molt decidida, vaig tancar els ulls amb força. I vaig començar a dir en els meus pensaments: "Desig del passat, desitjo que els meus pares estiguin vius..." En aquell moment un fort vent em va donar a la cara despentinant-me els meus suaus cabells arrissats, i a la meva mà vaig notar que el triangle desapareixia. "Desig del present, desitjo que en Tom i jo siguem bons amics i que oblidem tot l'ocorregut..." Va passar exactament el mateix, el vent va donar-me a la cara, un vent fred i humit, i a la meva mà ja domes quedava el quadrat, estava funcionant! "Desig del futur, desitjo que els meus pares em vinguin a buscar a mi i a en Tom" El vent va ser tan fort que em vaig caure al sol fred i glaçat, no vaig deixar la bola daurada però de sobte... PUF! Es va esfumar altre cop, el vent va parar en sec, a la meva mà ja no havia coses rares de símbols i de tot això. Estava al sol, asseguda i bastant espantada fins que vaig entrar de nou a l'orfenat.
Uns anys després... en Tom i jo ara som amics íntims, fa uns dies va arribar una carta al meu nom però no me la varen
deixar llegir! Perquè! No es just! Es va obrir la porta de la meva habitació, eren un home i una dona, duien la meva carta, la vaig obrir i... Pare? Mare? No estau morts! Estava molt contenta. Perfí podia tenir la família que sempre havia somiat. El pare, la mare, jo, i com no... en Tom! Això pareix un somni, com si fos un desig! Que passa aquí?