desfilar...

TEMPS DE SILENCIS que s’han de trencar! Potser puc tornar a estirar del fil, ara que torna a haver-hi un garbuix important. Són i 23, des de i 37 que les veus no callen, i no sé si ténen un bon pastor: així de ràpid com es mouen, inquietes i poc ordenades i el vailet gandul que ja no sap on té el gos ni el lloc. Un fil de moltes puntes i veus que faria bé d’anar estirant, a poc a poc abans que el ramat s’enfadi i acabi de perdre’n les ganes. I amb aquest fil de puntes que crida i exigeix, s’hi juga una mica com amb el mikado, de seguida poden fer totes un crit i que el silenci s’imposi altra vegada, incòmode i amb alguna cosa a la punta de la llengua.
........
No sé qui sóc però ara si: l’escenari està molt ben construït, me l’he ben currat. I dins meu no trobo la llibertat ni el riure amb ganes, em sorprenc d’estar tan oprimida com hauria pogut imaginar, a vegades em carrego massa culpes i records llunyans a l’esquena i em poso les ulleres per veure-hi, esperant que mirin bé. Em retrec després ser dura amb mi, quan en un moment no ho vaig ser i vaig saber disfrutar del que fos. Retrets com polvos fets de pressa i corrents, tardes i nits en què el més important era jo, i més jo, i incrèdula em pensava que se’m comprenia. Retrets per haver estat massa dèbil o massa simpàtica o massa impulsiva... I em retrec també, d’ara, tot el contrari: aquesta inactivitat. No puc entendre la vida sense pensar-hi, porto temps provant de viure de peus a terra i els fils s’entortolliguen cada cop més, si no intento endreçar les veus, que m’explicaran quin és el següent pas, potser ens ofeguem totes plegades, o potser no. El món és tan gran, ara que són a punt de tornar a ser i 37, que no em sembla que vulgui formar-ne part. Algunes, moltes, moltissimes idees i maneres de fer em semblen extraterrestres, o superterrestres nosé, però em fan venir fred i una angoixa mig apàtica que s’hauria de canalitzar. Estic molt en desacord amb l’escenari, la pantomima televisiva o l’aïllament generalitzat, no sé si és una pèrdua de temps, a mi em sembla que és anar en sentit contrari, però també podria ser que no ho estigues mirant bé... Aquest és però, només un bri de molts que conformen una de les puntes del fil... Feina a fer i cantonades per pulir i distraccions i excuses i sistemes d’horaris i terminis i aïllament i mala espina. L’eufòria de tenir 20 anys ha donat pas a una serenitat aparent que intenta frenar el retret i el menyspreu cap a dins i cap a fora. En fi, que intentaré fumar-me menys, ser més asidua a les classes, enamorar-me de tot allò bo, reflexionar calladament sobre la resta i potser començar a publicar coses per internet.