Desfeta

Com una d'aquelles jugadores de rol, abatudes al combat, però relluint de seguretat, i amb una autosuficiència inaudita.
Amb la mirada desfeta, amb el cap ben baix, fins treure la clau del portal, i trucar a crits l'ascensor fins que baixi, s'obrin les portes i et torbis la veïna pesada que et pregunta que feies.
Pensant en pertret per un d'aquells carrers, en aquet desig, Enseguida que puguis quedar-te sola.
Perquè fins ara era un altre cosa, un altre manera de veure les coses, un conjunt, una suma minúscula amb la que sobreviure minut a minut, dia a dia.
Fins que te'n adones que sola ets tres milions de vegades mes dèbil, però et sents menys buida i mes segura perquè només tu mateixa pots fer-te mal, no hi ha ningú en aquesta habitació que amb una paraula et pugi destrossar el cor, que es el que real i únicament tens por en aquesta misèria de vida.
Agafes la motxilla, el mòbil i busques les claus però no saps on les vas posar, et despentines, et calces i surts corrent dibuixant una vida nova, que no és la teva, sinó una còpia absurda del somni que et va despertar ahir a la nit. I esperes, esperes una felicitat dins el got mig buit, veure alguna cara impregnada en no's, per poder ajudar, una carícia i una abraçada d'aquestes que calmen les llàgrimes i omplen el cor... que potser no arribaran.