Des del nostre silenci

Des del nostre silenci
ja ens enteníem,
sense que les paraules
acudeixin als nostres llavis.
Un murmuri de somnis
parlava per nosaltres
en el cel de les nostres il.lusions.
Tu eres tota la llum de l´Univers,
callada i tímida,
i el meu silenci escoltav al teu silenci,
con la fulla escolta al vent
quan l´acarona.


Des del nostre silenci,
la meva ànima et presentia,
s´acostava al teu secret
de violeta solitària.
No calia remoure
les paraules per a entendre´ns.
El silenci ens ho deia tot.
Ell parlava el llenguatge
del cor tendre,
de les flors banyades
per la rosada de l´estiu.


Des del nostre silenci
ja ens coneixíem,
perquè un estol de gavines
havia descobert la platja
on jeien els nostres sentiments.




FRANCESC BALLESTER