Cercador
Des de quan...
Un relat de: Moki- Compartir:
Com pot saber una persona quan està enamorada? Com s’ha de reaccionar quan les coses no surten bé i veus que tot el teu voltant s’ensorra quan tot era perfecte? Per què la gent li diu amor i no tothom el pot trobar? Tan difícil és que dues persones es corresponguin i a més, siguin fidels als seus sentiments? M’agradaria que alguna persona m’ho contestés algun dia i tornés a confiar en l’amor…
Es veritat, no tinc res a fer. Per què sempre tinc raó en aquestes coses? No podria haver-me fet la tonta i haver esperat a que s’aclarís? No. No sóc així, sempre ho vull saber tot, la curiositat em mata i em mata sempre tenir raó. No entenc què és el que he fet malament o per què ell ha canviat tan ràpid d’opinió: “Perdona’m, però... no sento el que hauria de sentir, em sap molt de greu, em sento malament...” Paraules textuals. I jo que havia de fer? Posar-me histèrica? Plorar? Riure? Doncs no el que vaig fer va ser dir-li que no passava res, que eren coses que succeïen en les relacions. Si en realitat... sí, continuo pensant això, però per què? Què és el que t’ha fet canviar d’opinió? estàvem tan bé junts... Estic confosa, només vull que aquest sentiment d’angoixa acabi ràpid i se’n vagi.
Està apunt d’arribar 4 de juny, el que hauria de ser el nostre dia, el 4. Poc a poc aquest sentiment s’esvaeix, però no paro de pensar què t’ha passat exactament, no sé si m’atreviré algun dia a preguntar-t’ho i si tu et veuràs en cor de contestar-me... Ja no tinc por de res, no n’espero res, només vull saber la veritat. Tampoc vull que em miris amb aquells ullets blaus als meus o als meus llavis amb desig de tocar-los... em poses malalta i em confons. No veus que pots ferir-me o complicar-me la vida? Oblidem-nos del que podríem haver tingut, tornem a ser com abans, bons amics, sense rancors, sense tensió sexual, sense passió, sense atracció...Només demanaria això. Passem pàgina i no em busquis, perquè no em trobaràs,0 només faràs que acabem malament. Hem de tornar a ser dues persones, que sí, que un dia es van “estimar”, però ara ja no queda res, aquest sentiment cada cop s’esvaeix més pels teus actes, pels teus comentaris, pel que expliquen... Sabia que no erets el noi deu, però tampoc pensava que posis tan poc madur per fer-me marejar... Sempre excuses, rampells, sempre sóc jo la culpable, mai tinc raó, sóc la que diu comentaris impropis i actes que provoquen... Sóc així, no puc canviar: espontània, impulsiva, riallera és el que em defineix com a persona. Encara que a tu et sembli que ho faig amb mala fe, no ho faig, tan sol són comentaris que faria a qualsevol amic... i tu ara ets el que és, el meu amic.
Es veritat, no tinc res a fer. Per què sempre tinc raó en aquestes coses? No podria haver-me fet la tonta i haver esperat a que s’aclarís? No. No sóc així, sempre ho vull saber tot, la curiositat em mata i em mata sempre tenir raó. No entenc què és el que he fet malament o per què ell ha canviat tan ràpid d’opinió: “Perdona’m, però... no sento el que hauria de sentir, em sap molt de greu, em sento malament...” Paraules textuals. I jo que havia de fer? Posar-me histèrica? Plorar? Riure? Doncs no el que vaig fer va ser dir-li que no passava res, que eren coses que succeïen en les relacions. Si en realitat... sí, continuo pensant això, però per què? Què és el que t’ha fet canviar d’opinió? estàvem tan bé junts... Estic confosa, només vull que aquest sentiment d’angoixa acabi ràpid i se’n vagi.
Està apunt d’arribar 4 de juny, el que hauria de ser el nostre dia, el 4. Poc a poc aquest sentiment s’esvaeix, però no paro de pensar què t’ha passat exactament, no sé si m’atreviré algun dia a preguntar-t’ho i si tu et veuràs en cor de contestar-me... Ja no tinc por de res, no n’espero res, només vull saber la veritat. Tampoc vull que em miris amb aquells ullets blaus als meus o als meus llavis amb desig de tocar-los... em poses malalta i em confons. No veus que pots ferir-me o complicar-me la vida? Oblidem-nos del que podríem haver tingut, tornem a ser com abans, bons amics, sense rancors, sense tensió sexual, sense passió, sense atracció...Només demanaria això. Passem pàgina i no em busquis, perquè no em trobaràs,0 només faràs que acabem malament. Hem de tornar a ser dues persones, que sí, que un dia es van “estimar”, però ara ja no queda res, aquest sentiment cada cop s’esvaeix més pels teus actes, pels teus comentaris, pel que expliquen... Sabia que no erets el noi deu, però tampoc pensava que posis tan poc madur per fer-me marejar... Sempre excuses, rampells, sempre sóc jo la culpable, mai tinc raó, sóc la que diu comentaris impropis i actes que provoquen... Sóc així, no puc canviar: espontània, impulsiva, riallera és el que em defineix com a persona. Encara que a tu et sembli que ho faig amb mala fe, no ho faig, tan sol són comentaris que faria a qualsevol amic... i tu ara ets el que és, el meu amic.