Des d'aqui dins

No em preocupa que tot el nou sigui diferent, jo segueixo veient el mateix per a mi, tothom m'importa, però tothom m'oblida; no sabràn però on estarè, em veuran com un somriure passat i un dur final que no voldràn recordar.

I em tancarè una altra vegada en aquella habitació per morir poc a poc, i no em veuràs mai més, em perdrè en l'oblit d'aquella nit i seguiré el camí que ja vaig començar a escriure aquell any en que les llàgrimes van envaïr la meva calma i em van sotmetre a aquesta, de vegades incomprensible, foscor.

Fa molt que vaig deixar de banda trobar sentit a la vida a través dels somnis, almenys dels materials, ara quan només em queda un somni pel que lliuto i m'ilusiono, tot acaba sempre amb frustració.

També se que no puc demanar a tothom el que jo espero del món, i per això em fa tan mal viure, perquè pensar que viure lliure i dignament és una utopia i que per això ja no és necessari lluitar per ella?

No em puc queixar de la felicitat de l'infantesa, d'aquella casa de pedra alquilada que s'inundava quan plovia...tampoc em puc queixar perque he conegut gent d'aquella que marca una vida... Però ara em sento sol i no puc esperar res de ningú, perque la teva abraçada em tranquilitza però el meu cor segueix ferit de mort, atrapat entre records de desesperació.

Si...recordo aquell mirall que reflexava els meus ulls humits, aquell mirall que es trencava en petits trossos, que ara són els petits somriures que trobo en vosaltres, es trencava al mateix temps que la meva ànima i l'intentava reconstruir, amb els ulls boirosos, pero només conseguia tallar-me i entre la sang de les meves mans apretava aquests petits trossos de mirall, m'aferrava a ells perque no marxessin perque era l'unic que em mantenia viu, pero només conseguia clavarme'ls fort i sagnar més i més....

Serà l'hora d'agafar la bossa i el tortuós tren, de marxar amb les meves penes a un altre lloc i deixar que s'esvaeixin per una ciutat estranya, de conèixer gent, amistats gairebè sempre efímeres, pero que duren el just per deixar només bons records. I després tornar, tornar a la realitat de les quatre parets i la meva trista existència.