Deixeu-me callar

Hi havia una vegada, en una vall, molt lluny, enmig de les muntanyes, una dona que parlava massa. De fet, no és que parles massa: senzillament no es podia estar callada. Sempre que sentia parlar a algú, alguna cosa dins seu la obligava a contestar-li el que deia. Era igual el tema, el moment, la conversa o la persona que estava parlant: ella l'havia d'interrompre. I sovint no en tenia ni idea ni del que parlava la persona en qüestió, ni del que deia ella. Però això era igual. Esgrimia els seus arguments amb tanta convicció, que tothom acabava donant-li la raó encara que no la tingués. De tant en tant apareixia algú que s'atrevia a discutir-li qualsevol cosa. Què s'ha cregut aquest! Contestar-me a mi! - Pensava ella. I encara li contestava amb més força i més energia, fins que aconseguia fer-lo callar.
Un dia pel matí, quan sortia al carrer a buscar el pa a la fleca de la cantonada, va sentir bordar un gos al seu costat, al portal de la casa del veí. Com si d'un acte reflex es tractés, va girar-se cap al gos i comença a escridassar-lo sobre el dret que tenia de fer xivarri, un matí tant d'hora. El quisso, que la única cosa que volia era cridar l'atenció a la gosseta d'una casa veïna, veient la fúria amb la que cridava aquella dona, va girar cua i va entrar a casa seva. I la dona va continuar el seu camí cap a la fleca com si no hagués passat res.
Al cap de tres dies, va passar-li un episodi semblant amb un gat que miolava sota la finestra de casa seva. Més tard, amb el canari del menjador que cantava alegrement. I amb el lloro del veí, amb el ramat de xais que travessaven el poble per anar a pasturar.. En resum, amb qualsevol animal o persona que, senzillament, digués alguna cosa. La gent del poble cada vegada li tenien més por i procuraven esquivar-la quan la trobaven pel carrer, o senzillament no deien res i es creuaven en silenci. N'hi havia que fins i tot s'aguantaven la respiració "no fos cas".
La situació més surrealista la va tenir un dia a casa seva. Al passadís hi tenien una peixera amb peixos tropicals de colors. Tot anant a fer la bugada va passar-hi pel costat i va veure un peix de color negre que la mirava tot obrint i tancant la boca. Sense ni pensar-s'ho, va llençar la roba bruta al terra i s'aferrà a la peixera tot escridassant al peix i dient-li que no tenia vergonya de dir-li aquestes coses a ella que li donava menjar cada dia. El peix, aliè a aquella esbroncada, continuava de cara al vidre obrint i tancant la boca, de la mateixa manera que al principi. Veient que no li feia cas i que continuava igual, la dona va obrir la tapa la peixera tot dient un "Ara veuràs tu. Encara no ha nascut qui em porti la contraria a mi!", i posà la ma dins per atrapar al pobre peix. En aquell moment, entrà per la porta el seu marit amb la seva filla i, veient la situació quedaren del tot perplexos i immòbils. Durant uns segons, tots, excepte el peix, varen quedar immòbils tot mirant-se. La primera de reaccionar fou la filla, que va arrencar a córrer cap a la seva habitació tot cridant: la mare és boja, la mare és boja!! El seu marit, tot acollonit, se li va acostat tot dient-li un tranquil·la, que ja ha passat tot... Llavors ella s'adonà del que passava, deixà la tapa la peixera i arrencà a córrer cap a fora de la casa. Va córrer durant una bona estona, sense rumb fix, tot escridassant a les fulles dels arbres, als escarabats, al vent... fins que va arribar al cim d'una muntanya. Allí, amb els ulls plorosos i mirant cap amunt cridà ben fort: Deixeu-me callar!!!!
Tota la vall va sentir aquell crit. I a continuació es va sentir un gran tro i es va posar a ploure a bots i barrals.
Ningú va tornar a veure mai més a aquella dona. Diu la gent de la vall, que les nits de pluja encara pot sentir-se la seva veu, tot escridassant a les gotes de pluja mentre cauen del cel.