Dèbil i atractiva

Sembla que no li quedi res per veure,
Sembla tenir l´odi enganxat a l´ànima,
La miro i no la reconec, la miro i veig una fúria tan gran...
Com el mar enfurismat,
Com els canons en batalla.
Què puc fer jo per calmar el seu neguit,
Per callar per sempre aquesta fredor i convertir-la de nou en remei per tots dos.
En mirar fixament als seus ulls he vist la feblesa del cor trencat,
El desig de tenirme als seus braços,
Les ganes de cridar el meu nom.
Pero ara ha dit que m´odïa, que em veu tan lluny que no ho puc creure.
Els dies han caigut com un pes insalbable,
Però mai perdonarà que l´hagi deixat al seu destí,
Que hagi deixat que la sort jugués amb ella,
És tan dèbil que no s´adona que la felicitat només depèn de seguir el que sent