De què depens?

Havia passat moltíssimes hores, massa, assegut sobre la mateixa roca al costat del rierol, només contemplant. Bohemi frustrat. Això li passava per néixer en una època a la qual no pertanyia.
La casa estava enmig del bosc, el lloc perfecte per aconseguir la tranquil·litat que ell tant desitjava. Era un matí assolellat i jo m'estava emprovant el vestit nou de color vermell que em vaig comprar el dia abans. Em sentia bé, em veia bonica, com una esvelta i poderosa flama ardent a la que li fos possible de cremar tot element que se li interposés al seu camí. Temptadora. Vaig abandonar la casa i amb el vestit posat vaig dirigir-me al rierol. Només es tardaven quinze minuts en arribar-hi. "La seva figura es fondrà en l'atmosfera" pensava. En recórrer un terreny on els seus desnivells no resultaven aptes per a la meva peça les branques petites estripaven com un ramat de llops afamats la part més baixa de la faldilla. Inútil.
- Et ve de gust un massatge? Has d'estar destrossat d'haver mantingut tanta estona la mateixa postura.
- Depèn.
- De què depèn?
- De si les teves mans, desiguals, aconseguirien imitar les reconfortants carícies que m'aporta el vent (veloç, poderós) o les gracioses pessigolles que em fan les herbes, delicades i harmonioses, com les gotes de la rosada que em saluda un cop despert.
I es perdia en les seves frases, així era la seva persona. Jo em vaig retirar i en el camí de tornada vaig estar a punt d'ensopegar amb l'arrel d'un arbre. El gest brusc de les meves cames en un intent de mantenir l'equilibri va fer, en obrir-se, una mena de tall a la tela, llarg i de forma triangular, que arribava a la cintura com si estigués apunt de partir la faldilla en dues parts.
Unes hores més tard ja era migdia.
- T'agradaria escoltar música? Teníem pendent escoltar aquell vinil que vaig heretar del meu pare.
- Depèn?
- De què depèn?
- De si la teva música podria arribar a igualar la divina cançó del cor dels ocells que embriaga la meva ànima cada vegada que escolto en direcció al cel, el so misteriós, el venerable xiuxiueig de les aigües que sempre tenen alguna cosa sàvia per explicar o les tímides converses que els arbres murmuren entre ells.
Vaig adonar-me de que tenia una tira de les que em subjectaven el vestit trencada.
En arribar la tarda vaig decidir tornar a intentar-ho. "Déu meu, si que dura poc el temps!". Però, què importava? No. I seguiria, seguiria fins a aconseguir-ho. I allí continuava, esbalaït en els seus pensaments. Una petita capbussada accidental en una bassa m'havia ennegrit la tela.
- Vols olorar els meus encensos violeta?
- Depèn
- De què depèn?
- De l'olor de les flors, de l'aroma de les fulles, fresca, que t'omple els pulmons
d'una vaporosa vitalitat que t'obliga a sentir com si dels teus braços n'haguessin de sortir ales i començar a conquistar l'omniscient esfera celestial per expandir aquestes fragàncies com si fossin brises.
"Ni que fos LSD". Un tronc vell, ja podrit, m'obstaculitzava el pas i en intentar creuar-lo "a trompicons" vaig ensopegar-me, aquesta vegada sí, i vaig caure al terra trencant-me l'altre tira.
Posteriorment un enorme forat va aparèixer a la zona del ventre. Ara em veia obligada a subjectar-me el vestit com si fos una tovallola. Venus frustrada.
Nit estrellada, i un pertorbat seguia assegut sobre la roca, al costat del rierol. Els meus braços estaven cansats, les meves cames també, però el meus braços no ho van resistir i vaig deixar caure el vestit. Només jo, un parell de sabates i un conjunt de llenceria interior. Només jo. Sense res. La meva pell tenia petites ferides produïdes per les prèvies proeses fracassades realitzades per aquells camins salvatges. Només ell, una roca i al costat del rierol. Desganada.
- Vens a veure una pel·lícula? Què et sembla La llavor del diable, L'exorcista o The Rocky Horror Picture Show?
Res.
- Depèn.
Res.
- De què depèn?
- De si alguna cosa tant summament inútil com una pel·lícula mereix robar el temps a la única persona que sap valorar la sublimitat d'aquestes muntanyes, enamorada del pintor que aconseguí plasmar a la realitat aquest llenç que els nostres ulls afortunats tenen ara el privilegi de contemplar. Seguidor de la naturalesa.
Horrible. "Els vampirs transvestits són més dignes de ser estimats que tu". Em vaig retirar novament dins el bosc, apunt de consumir-me en una cova com aquella nimfa rebutjada per Narcís. No. Tot, tot a fora. En córrer, caure i tornar a aixecar-me deixava les últimes peces enrere, abandonades per sempre. Vaig acabar tornant al rierol. Encara tenia una sabata mig penjant al peu dret. No. Fora. I vaig cridar:
- Menja'm!
Es va girar. "És aquesta la seva cara?".
- Depèn.
- De què depèn?
- De si el massatge que m'has proposat, la música del teu pare, els encens i la tria de la pel·lícula podrien superar qualsevol d'aquests formosos elements de la Naturalesa.
- I podrien?
Somreia.
- Tu ets, per mi, el que Galatea fou per a Pigmalió.
I ens vam allunyar lentament, cap a casa, ell agafant-me per la cintura nua. Fins i tot els seus aires d'arrogància i superioritat eren perceptibles en l'atmosfera pels meus cinc ordinaris sentits.
Heus aquí el meu amic el poeta.