de putes

El fiscal se'n va anar de putes.
Quan va creuar el carrer,
el que no s'esperava
era que el cridessin,
li llegissin els drets
i l'emmanillessin.
Com tants d'altres,
va perdre el seus privilegis,
àdhuc la llibertat,
i, com no passa a tot arreu,
va haver de dimitir
per demanda
de negoci fraudulent.

La seva dona
-avergonyida,
dolguda i sueca-
el va deixar.
Se'n va anar a viure
a un barri residencial,
on els veïns creien
que era una bona viuda.
Elegant, maca, potser fins i tot
una mica trista, i discreta.

Un bon dia una noia
la va anar a veure.
Va obrir la porta
i es van entretenir
una estona xerrant.
L'endemà,
els diaris eren plens
de fotos on es veien
la senyora i la puta
en distreta conversa.
La premsa s'hi va recrear,
sense escrúpols ni recança.

Uns dies més tard,
quan l'assistenta
va entrar a casa seva
l'únic que va trobar van ser
unes quantes pastilles al terra
i una carta oberta a la premsa.

Des d'aleshores,
ni la puta ni el periodista,
ni la premsa seriosa ni la fresca,
han dit aquesta boca és meva.