De panxa al cel

Un relat de: oli
Escopines les ulleres –sempre t’ha semblat una porcada, però l’eficàcia et fa repetir el gest– i te les col·loques de la millor manera, evitant que les orelles t’agafin una forma poc estètica. Primer, deixes caure el cap dins l’aigua, en un primer i ràpid encontre converteixes les ulleres de busseig en un radar infal·lible de grumers i, quan ja tens la zona inspeccionada, decideixes que és l’hora d’abandonar aquella roca lliscosa que t’ajudava a mantenir el llombrígol encara temperat de sol. És l’hora, respires i sense pensar, però pensant està congelaaaada –en un to creixent–, t’hi deixes caure perquè saps que amb dues braçades ja és suficient perquè el cos s’hi adapti. És el moment de capficar-se, fas força amb els braços per arribar fins al fons, oblidant les tècniques de natació, oblidant-ho tot. Hi ha algú amb mi? És el mar silenciós o són els meus timpans que lluiten la pressió? I és quan t’abraça l’eco de les veus que sents de fons, ei mira això! Un pardal de moro gegant! Tornes a la superfície canviant el rumb i t’hi acostes. Són les teves amigues, les enxampes en un intent per comunicar-se sota l’aigua amb el llenguatge internacional dels símbols, cares de sorpresa i dits que assenyalen grumers a voler i tu oblides la pròpia recerca i t’uneixes a aquest grup d’expedició, diferent, polissó, fascinant i fascinat... Seguim un banc de donzelles, confiant que saben cap a on ens condueixen, quan algú t’agafa de les cames estirant amb la força que li permet fer l’aigua, d’un crit t’omples d’ella i surts a respirar. Què passa ara? Ai! Dius mig per a tu, mig perquè tothom ho sàpiga. Són picades curtes amb efecte de pessigolles pels sensibles, gràcia d’alguns peixos que se’ns mengen les pells.
Ara, on són? Ah! Però hi ets tu… T’hi acostes sabent que hi aniràs com a polp aprofitant-te del teu bon tacte per no deixar escapar la teva presa que seguint el joc es fa enrere. Ja te tenc! Els teus ulls justifiquen l’acte i la seguretat de les teves extremitats provoquen el pervenir. Ens menjam la pell a besades salades i mal fetes, despreocupant-nos de la càrrega del cos, perquè ens començam a sentir part del tot, jo, dona peix.

Fa massa temps que estic fent el mort? Tenc les galtes que em cremen. I tu tornes a ser tu i et quedes dins l’aigua mentre jo gir la mirada cap a la costa, visualitz la meva sarrieta i emprenc el crol. És el moment, merda! Intentes sortir de l’aigua com si res, com si no haguessis iniciat un procés de metamorfosi, com si no haguessis oblidat que la teva vida és de peus a terra i no de panxa al cel... i proves de sortir-hi de peu, recta, convençuda de tornar a l’estat previ, però caus, llenegues, caus, fins que finalment surts amb les mans com si haguessis desaprès a caminar. I t’asseus en l’agradable incomoditat de les roques lleugerament polides de la costa de Tramuntana, però la mirada encara és en l’aigua i el teu cos encara regalima aquelles gotes de vida. Ets conscient que el sol esborrarà el dibuix mòbil que portes encara, però fins al moment, gaudeixes del quadre. I claves els colzes relaxant la postura, mirant qui vols veure, i com més mires, com més el veus, més desapareix. T’ajeus i respires la solitud, contemplant les àligues et dius a tu mateixa: aguaita-les, elles, tan independents i tan serenes –com si et volguessis convèncer d’alguna cosa. Somrius a la vida –agraïda– i fas un brindis còmplice amb l’horitzó –procurant que sigui imperceptible des de lluny– amb l’única Damm que portaves, per tots els moments que no has estat de peus a terra. Fent balanç, redescobreixes que el cos no és finit quan no és subjecte, recordes Heràclit amb el som i no som i ho enllaces amb Vinyoli amb el tot és ara i res. Et permets veure la vida amb filosofia i recordes els anys que t’amarares de literatura i de teòrics que parlaven de llocs i no-llocs, que analitzaven la poesia fins al punt de deixar-la nua i com t’agradava fer-ho amb tot el que llegies i ara... t’adones que el ritme de les coses no-naturals t’ha portat a la practicitat apegalosa i en renegues. I, definitivament, tornes a casa en un silenci que no és comparable a cap altre, en el que només hi parla la gola encollint les parets que la fan possible.

Comentaris

  • Entre l'aigua del mar[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-02-2021 | Valoració: 10


    Un relat molt profund, ple de metàfores rebolicades...
    L'he entés un poquet, però ... perquè al ser molt surrealista em perd en la ciència-ficció.
    "Comunicar-se sota l'aigua..."
    Quanta imaginació has tingut, Oli.
    (Tens un seudònim molt original).
    Enhorabona...
    Saluts i fins a l'altra...
    PERLA DE VELLUT

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de oli

oli

1 Relats

1 Comentaris

79 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor