De mi

Un relat de: Marc Freixas

Un home
a la seva cadira de rodes
mira per la finestra de casa
un noi que plora desesperadament...

agenollat sota la pluja
amb els ulls enfocats al cel,
cridant ofegat, atemorit per la por,
pres d'una tristesa inexplicable
no sap com fer de les coses
una manera senzilla de viure tranquil


I l'home
que fa hores que té el cotxe del noi prop seu
deixa que corrin les llàgrimes fins al cor,
i fet malbé de tant patir
imagina que les cames s'enforteixen per breus moments,
comença a caminar, somriu, posa les mans a la cara,
la foscor es torna llum
i la llum enlaira el somni per sempre més...

El noi,
confús després de tocar l'home, que ara és prop d'ell
no entén què hi fa aquella cadira de rodes sola, abandonada sense ningú que l'ocupi
i observa el cotxe, la finestra

De sobte ja no plora desesperadament,
de cop ja no té l'home al costat
i tot torna al lloc on era inicialment


La complicitat és absoluta,
no calen paraules per dir adéu,
l'amistat és indescriptiblement perfecta...

pura, neta, sincera


-fins aviat,
espero compartir ara sí la vostra alegria
després de saber tot el què desitgeu-

Comentaris

  • Magnífic poema per ser il.lustrat[Ofensiu]
    lilium | 12-02-2008 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt, ja m'ho imagino en un quadre ... a veure si tens sort pel concurs!!

    Lilium

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.