De Compres Buscant una Mare (Segona part)

Caminant sens rumb, amb el seu fidel amic el gos Xu, el Nil va arribar al poble, amb molt de fred per la neu que queia sens parar. Mirant d'aparador a aparador el seguia passejant per totes les botigues, no l'importava que es el que venien a dins, però ell mirava amb ulls tremendament tristos, ja que possiblement el que ell buscava no ho veia a cap d'ells.
Qualsevol ésser humà veien aquell nen i la seva forma de mirar, hagués pogut pensar que el que buscava era aliment per dures a la boca.
Es va parar un instant per a contemplar aquells bonics i freds carrers ja quasi de nit, i aquell preciositat de llums de colors de les decoracions del Nadal, el seu inseparable amic Xu, el mirava amb ulls tristos, suposo encomanat per la mateixa tristor del seu amo el Nil.
De cop el Nil, va entrar decidit en una botiga de vestits de dona, dons en l'aparador hi havien maniquins de dones maques i molt ven vestides, sens pensar ho dues vegades, es va dirigir al taulell i va preguntar a la venedora: Aquí venen mares?
Com animals escapats de la garjola i molt sarcàsticament, les compradores que es trobaven en la botiga varen fer diferents comentaris. Ja, ja, ja varen riure! Una mare?.. Si home si! Hi ara passat el Nadal de segur que estaran de rebaixes, torna, torna desprès que potser en trobaràs alguna i be de preu. Ja, ja, ja!
Alguna altre, va reaccionar dient: Nen! Es que potser t'amara s'ha cansat de tu? Hi t'ha dit que en compris un altre?
Alguns sers humans, per a desgràcia encara no sabem distingir, sens haver ofès abans, els sentiments amargs dels nostres amics o desconeguts i molt menys en un infant.
El Nil, avergonyit i sens dir ni un mot, va sortir de nou al carrer, es va asseure en un reconec junt al Xu, hi va començar a plorar amargament i mot trist. El fred intens i la humitat de la neu que anava calant la seva bruta i vella roba, va fer que prengués la decisió d'emprendre de nou el seu camí, però... Sens rendires d'avant les burles d'aquelles persones que li havien causat tant de dolor. Va entrar en un altre botiga d'iguals condicions i dins en el taulell va fer la mateixa pregunta:
Aquí veneu mares?
En el fons de la botiga es trobava una dona de mitjana edat que al escoltar aquella pregunta? Y amb sentiment protector, es va acostar dolçament a ell i li va preguntar:
No tens mare, cel meu?
El Nil va baixar el seu cap hi la seva cara es va entristí esperant segurament alguna reacció semblant a les anteriors, entristí molt mes.
La dona li va fer una exclamació:
Com un nen petit com tu pot donar-me a mi un acudit tant gran?
El Nil se la va mirar amb cara estranyada, al que ella va reaccionar ràpidament.
Es Nadal i un nen no pot anar sol! Vos venir a la meva casa? No em tens que comprar, jo també desitjo un fill i Déu no mel va donar, potser aquesta mare que tu busques, en aquest instant ja l'has trobat en mi! Vols provar?
El Nil va contestar: Mol be! Però jo portava diners per a comprar una mare. Com et dius? Ella li va dir Karina, però pots dir-me mare, com desitgis. Vius sol? El Nil li digué: Si! El meu pare va morir la setmana passada, sols tinc al meu amic el Xu, oi que es maco?
Karina! Va dir dons ell també es benvingut, farem un Nadal que no l'oblidaràs mai en ta vida!
La Karina, va agafar amorosament al Nil de la seva petita ma, van sortir d'aquella botiga de roba femenina i van entrar en un establiment de roba per a nens, allí li va comprar roba nova i varen sortir en direcció a una preciosa casa, a la que no li faltava de res, es notava que el seu nivell econòmic era mes aviat alt, però l'aparença de la seva persona no ho semblava.
Al arribar a casa, va sortir al seu encontre el marit, que el veure a la seva dona amb aquell nen el Nil i aquell bonic gos el Xu, va exclamar:
A que es deu tant agradable visita?
La Karina va dir: Amor meu, et porto un meravellós regal de Nadal, com saps no podem tenir fills però, Déu avui en ha posat en el nostre camí a aquest preciós nen, que està faltat d'amor i de pares que l'estimin. El Xavier... Va dir: Lloat sia Déu! Hi amb un amor infinit va agafar en braços el Nil, els dos es varen abrasar mútuament, mentre entraven dins la bella casa, ben disposats a preparar unes molt felices festes del Nadal, les mes felices des que eren casats, las mes felices de la seva vida. No cal que os digui que els quatre varen ser immensament feliços la resta de les seves vides, dic els quatre dons també conto el Xu l'amic del nen el Nil.
*************************

Aquest relat, es mes aviat un somni impossible, ja que la burocràcia no permet tant fàcilment ni gratuïtament la realització de moltes maques il·lusions que existeixen en nostre mon, ple d'interessos creats, sens influencies, es difícil poder adoptar un fill o una filla, sempre esta la burocràcia pel mig. Moltes famílies adoptarien nens tants que ni han pobrissons perduts per aqueix mon nostre. Però aleshores hi ha...
El miracle de la vida

Entenem el miracle de la vida, quant deixem que succeeixi lo inesperat.
Tots el dies Déu ens dona, junt amb el sol, un moment en el que es possible canviar de tot el que ens va fer infeliços.
Tots els dies tractem de fingir que no percebem aquest moment, que aqueix moment no existeix, que avui es igual que ahir i que serà igual demà. Però que dona atenció a aquest dia, al seu dia, descobreix l'instant màgic, pot estar amagat en qualsevol lloc, com en el cas del nen del conta meu que buscava una mare per a comprar i en el precís instant la va trobar y de franc, ella hi ell i el Xu, eren en el precís instant en el lloc adequat.
Veieu com aquest moment existeix? Ho pot arribar a existir:
Un moment en el que tota la força de les estrelles passa a traves nostre hi ens permet que es faci aquest miracle.
La felicitat com la Karina, la senyora de la botiga que va trobar al Nil i al Xu el seu gos, que va ser una benedicció tant pel infant com per la Karina hi pel seu marit el Xavier, va ser una conquesta, mai es podien imaginar cap dels tres que estarien en la botiga aquella en el moment just.
L'instant màgic del dia que ens ajuda a canviar, ens fa anar en la busca dels nostres somnis, potser sofrirem, potser tindrem moments difícils, potser tindrem moltes desil·lusions... Però tot es passatger, i no deixa marques. Hi si tenim la sort de la Karina hi el Xavier, podrem mirar enrera amb orgull i fe!
Varen passar anys d'intensa felicitat, i aquell nen el Nil, va estudiar y se anava fent gran al igual que el seu amic el gos Xu, un dia quant el seu pare va arribar a casa li va portar el seu primer llibre, juvenil, era un conte d'aventures, un conte apropiat per la seva edat, ja que sols aleshores el Nil, tenia vuit anys; era tot un homenet eixerit com ell sol i estimat pels amics del col·legi i per suposat dels pares el Xavier i la Karina. També era un nen estimat pels servents d'aquella casa, es ven mereixia aquell primer llibre de contes.

**********************

Quina il·lusió quant un es encara un nen petit, quant un any pel Sant o en qualsevol ocasió el pare et regala ho et regalen aquell teu primer llibre! Recordo jo amb enyorança aquells primers anys meus de ma infantesa, que content que vaig estar amb aquell primer llibre meu, meu de veritat, crec recordar que es deia "Guillem Tell", que bonic que interessant que era, tenia fam en acabar-lo devorava les pagines tenia ganes de saber com era el seu fi, aquell pare que posava d'amunt el cap del seu fill aquella poma hi ham l'arc apuntava fermament sens moure ni un muscle on estava aquella poma, si fallava sols un pel el seu fill era mort. El vaig acabar, desprès en vendrien d'altres els pares al veure la meva afecció a la lectura sempre en qualsevol ocasió; sia el Sant el complanys o per Reis sempre entre un munt de regals apareixia un llibre nou, quasi sempre de contes. Jo tenia ganes de llegir a grans autors, com aquells de l'època meva os parlo de desprès de la guerra, allà pels anys quaranta nou mes o menys. "Gustavo Adolfo" aquell... "De volveran las oscuras golondrinas a tu balcón" etc. "El diari d'una prostituta, que ara no sabria dir qui es el seu autor, però d'aqueixos els pares a mi no en regalaven mai. Ja que el pare era el president d'Acció Catòlica i la mare era una senyora que sempre tocava l'orgue en las Misses, i la mare també escrivia poesies i cants eclesiàstics en fi que a casa eren per dir quelcom gens d'Església i clar allò de regalar a un nen llibres potser prohibits en aquells anys a Espanya no era el seu estil. Jo anava al col·legi dels germans de les escoles Cristianes "LA SALLE" i clar jo rebia la mateixa educació Cristiana i en aquells temps prohibits tot allò que jo volia llegir era pecat mortal.
En els meus anys joves recordo que al col·legi no eren llibres el que ens passàvem, mes aviat eren revistes que ens despertaven al sexe, les primeres que varen venir aquí a Espanya sols eres eròtiques, en realitat no es veia res sols noies una mica desvestides i prou. A mida que em vaig anar fent mes gran ja vaig poder accedir a llibres mes interessants de tota mena com el "Kamasutra" aquell si que era interessant, aquell va obrir els meus instints de jove, al que en realitat era la vida, després en varen venir altres, però aqueixos que he anomenat últims ja no mels havien regalats els pares dons ja no en tenia per desgràcia meva ja havien mort. Ells els estimats pares varen morir... Quant jo sols tenia quinze anys va morir el pare i al cap de poc el va seguir la mare i jo aleshores vaig anar a viure a casa d'una germana de la mare o sia una tia. Tornant als llibres que jo deia aqueixos mels havia comprat jo, els meus pares varen a la seva manera col·laborar, en la meva afecció als llibres i la lectura i potser a que jo m'afecciones ha escriure les primeres lletres com autor propi, sens poder mai publicar res. Potser pels diners, potser per que mai vaig tenir ocasió de fer saber mai a ni
ngú que escrivia, sempre eren esborralls que avui en el dos mil cinc, alguns encara no han vist mai la llum.
Això passava en els anys mil nou cents cinquanta cinc, aleshores sense pares jo ja era tot un homenet, lector de tota mena de literatura i homenet de lletres, les meves primeres lletres em poemes i esborralls de narracions de tota mena, en fluïen de dins meu sense saber com i avui encara no ho se, avui en el moment de explicar per sobre les meves memòries en aquest curt relat, avui jo ja en tinc seixanta cinc, recordo que la mare a part de organista era poetessa, potser es ella la que m'inspira quant escric.
Gaudeixo tant si escric com si llegeixo quelcom, la lectura i el escriure es part ja de la meva vida. Recordo amb enyorança aquells éssers que em varen fer de pares i també de la manera que va anar tot, en aquella botiga jo amb el meu amic inseparable el Xu, era em sembla recordar un gos de raça Xinès, mel havia trobat solitari el pobre orfe també pels carrers, quant jo anava de compres en busca d'una mare, avui qui sap on es, ja fa anys que va morir, encara recordo jo les llàgrimes que vaig vessar quant el pobre va morir de vell. Com he dit em vaig quedar orfe molt jove, em vaig tenir d'espavilar a casa de la tia la germana de la mare, encara que el pare em va deixar ven arreglat dons érem d'una família de casa bona del època, van passar els anys em vaig casar, vaig viure uns anys molt feliços també però Déu no va voler que aquella felicitat meva dures tota una vida hi Ell els va cridar... De primer els fills i uns anys mes tard la dona jo crec que ella va morir de pena; i avui quedo aquí tot sol escrivint i fent memòria de tot el passat de ma vida, ara sols continuar escrivint per gust i satisfacció meva i de tant en tant llegir a un bon autor. Hi esperar que arribi aquell dia en que ens pugem reunir tots altre volta on sia, el meu amic el Xu, els meus pares biològics, els pares adoptius que tant em varen estimar com si hagués nascut d'ells, el pare Xavier i la mare Karina. La meva dona estimada la Consol amb els nostres fills que estan ja amb ella ho ella esta amb ells i que puguem somriure com fèiem abans quant estàvem junts.

*****************************

Epíleg

La vida ens ofereix infinitat de possibilitats, unes bones i altres dolentes, em de mirar d'aprofitar sols les bones i estar en el lloc adient en el moment adient i estimar el que la vida ens proposa, si la vida ens tracta malament, em de posar l'altre galta i fer-li front i llegir i fer el be, si fem tot això penseu que sereu immensament feliços vosaltres i tots els que os rodegin.