Darrera via

Llum. Soroll. Tremolor.
Sóc un desgraciat. Una ànima inútil. Bé, potser m’ estic fent una mica la víctima, ja que, com diu la mare “si vols veure gent patint de veritat, vés a la planta de malalts terminals de càncer de qualsevol hospital”. I uns collons. Seràs imbècil.
Sóc un home tirant a gras, baix i mig calb. Tampoc massa guapot. És a dir, un dia qualsevol pots veure cinquanta homes com jo a qualsevol lloc. Tinc una feina avorrida i mal pagada, en horari nocturn. Si la nit és per cardar i dormir! Bé, això de cardar serà qui pugui, per què a mi m’acaba de deixar la que ha sigut la meva parella els últims deu anys. S’ha cansat de mi, de la meva vida avorrida i la meva poca traça al llit i se n’ha anat amb un més guapo, més simpàtic, més alt i que la té més gran. En fi, que els bombin.
Treballo muntant estands i preparant logística per fires i exposicions. Sempre el mateix, munta corrent, desmunta corrent. Intento passar desapercebut, mai m’ha agradat destacar. No pretenc ser el millor, i tampoc el pitjor. Així puc ser més anònim. Però tot i això, un imbècil la té agafada amb mi. No sé per què, si jo mai l’he emprenyat. Però a ell li és igual. S’ha de fotre amb mi sigui la excusa que sigui. Si no és per la samarreta, és per les sabates. Si no és per que m’he afaitat, és per que no m’he afaitat. Si no és per que corro, és per que vaig lent. No em suporta. I jo l’odio profundament. La seva cara, la seva pudor a alcohol (és un alcohòlic crònic i no té cap problema en anar begut totes les hores que està despert), la seva manera anàrquica i bruta de treballar... Es veu que té algun germà a la “part alta” de l’empresa, i per això pot fer el que li roti. Incloent amargar-me la vida.
Avui era el meu dia de festa. Tenia planejat veure el partit del meu equip (perdent, com sempre) i estar-me al sofà devorant bosses de patates fregides, refrescs i pizzes. Un pla genial.
Però m’han trucat per que vagi a la feina, que hem de muntar no sé quina merda corrent. A més ahir ens van notificar que ens retallaran el sou. Molt motivador tot plegat.
En fi, arribo a treballar i el desgraciat aquest torna a arribar begut fins a dalt. Aquest cop més que mai. Sembla que també esperava tenir festa avui i ho volia celebrar. A més, ve amb ganes d’emprenyar. No m’ha dit ni bona nit i ja m’estava dient no sé què de la camisa que duc. També ha fet uns comentaris sobre la meva ex molt fora de to i que no m’han agradat gens. Es veu que ja s’ha escampat que m’ha deixat. Com riu el fill de puta.
Després d’un parell d’hores de treball dur, el borratxo vol que l’acompanyi a fora al pati a buscar no se quin material. Serà que no hi ha gent que m’ha de tocar a mi. I amb el fred que fa a fora al pati, sense llum i plovent. Però que hi farem.
Anem cap a fora i està plovent fortíssim, com si s’hagués d’acabar el món. En mig minut ja anem xops i a més, aquest no calla i no para de burxar-me. Quan estem ja arribant a la zona del material, el desgraciat es rellisca i cau. S’ha rebentat el nas i la boca i està ple de sang. Em demana que l’ajudi a aixecar-se... Però una llumeta brilla a dins meu. Agafo una barra de ferro que hi ha repenjada a la paret i li estavello al mig del cap. Una vegada, una altra... El meu braç va sol, i jo, sincerament, estic gaudint com mai. Quan el seu cap ja està esmicolat i fet puré, trec el tornavís que duc al cinturó i li clavo en mig de la panxa. Un cop, dos, tres, quatre. No puc parar.
Un resplendor d’un llamp em fa tornar en mi. La que he liat. L’he deixat destrossat. Costarà que el reconeguin i tot. No em sento gens ni mica culpable, és més, em sento animat. Però no pot ser. Que jo no sóc una mala persona. Sóc un qualsevol. Un desgraciat, un ningú. I ara m’he convertit en un assassí. I no me’n penedeixo gens. Casi em sento immortal, ho podria tornar a fer. Però que dic? No, no, no. He perdut la dona, que era el poc que tenia, i ara perdré la feina també, que era el que em quedava...
La feina? Perdré la llibertat! Em tancaran de per vida! I la meva mare es morirà de la pena! No, no pot ser. No puc consentir-ho. El més fotut és que no estic penedit. Gens ni mica. Només pateixo per la mare.
De cop, sento un xiulet i ho veig clar. El tren és la sortida.
Haig de baixar a les vies i morir esclafat.
Me n’hi vaig de pressa, abans que algú ens trobi a faltar, surtin a buscar-nos i m’enxampin.
Les vies. Fredes i fosques. Sense cap mena de llum. Aquí és on s’acaba tot. La meva existència i la meva desgràcia. Trobaré la pau que no he tingut en vida. M’hi assec a esperar.
Ja s’acosta.
Llum. Soroll. Tremolor.
El maquinista em veu massa tard i no té temps de frenar. Pita com un boig per fer-me sortir.
Però tot s’ha acabat. Per fi.