Darlene

Sona el despertador. Sona a quarts de vuit. Un altre dia i encara no m'he mort. L'aturo. No em vull pas aixecar. M'aixecaré. M'embolico sota els llençols. Deu minuts. Mitja hora. Una hora. Ahir va ser igual. Sospirar em fa mal.

L'amarg desig del no res. La certesa de la completa indiferència. Sóc al món com podria no ser-hi. I el què hi faig no té cap importància, ni per mi mateixa. Dono la volta, la paret m'ofereix tantes expectatives com el dia que comença. Estrenyo el coixí. No puc no pensar el que penso, no puc. I penso que m'estic fent mal a força de voler protegir-me. I dec tenir raó, o potser ni tan sols això. Arriba un punt, i ja no se pas quan me'l vaig empassar aquest punt, en què ja es igual. I tan m'és, tot plegat.

Al final em llevaré. No vull que ma mare vingui a picar la porta, com si fos petita i m'hagués adormit: Apa, l'escola.
Seria humiliant. Així que em llevo per evitar-me-la.


Escopiria al mirall. T'escopiria a tu. Puc somriure i maleïr-te per dins. Això em fa ser una criatura espantosa. I a vegades m'hi deixo anar, i m'hi recreo; amb el meu propi fang, amb les meves pròpies misèries, i faig un ninot de mi mateixa, i el deixo sortir enlloc meu. I em dius que estic maca, o que em veus més prima.

Esmorzo sense gana. Penso en les anoréxiques. Hi penso sovint després que m'hagin dit que estic prima. L'àvia ho diu. Ella va passar una guerra, i si estaven prims, es que estaven malalts. Nena, s'hi vas convençuda a la cel·la que vols, aquesta és la teva aposta, i allà mateix t'hi podreixes. Penso que cal ser ben fràgil per deixar-se influenciar tan, per uns cànons socials.
I després em trobo posant els llibres a la motxilla, no és, al cap i a la fi, l'escola una altre convenció social?

L'escola, la universitat, la feina, el cotxe, el casament, els fills, el piset. ¿Quin sentit té tot plegat? Com si la vida fos tan complicada com un videojoc de rol sense instruccions. I tot el que s'hagués de fer fos complir els objectius, les missions, les fases. ¿I al final què? Doncs, et morts.


El carrer és ple de brutícia. Fa vent i camino sense pensar on vaig. Sóc en un vagó imaginari, damunt unes vies ja establertes. Em porten a l'institut. M'hi deixo anar perquè és el més fàcil. Com tot, el més fàcil és deixar-se endur, i procurar no pensar gaire. I com aturo el pensament?

Veig la Maria i el veig a ell. Parlen de "House". Tothom parla de "House". La Maria es una fan de la sèrie. Ell m'agraeix que l'alliberi de la conversa buida amb una lleu abraçada i el petó de rigor. Un dia d'aquests t'hauré de dir que no t'estimo; que no sé què és, això d'estimar.
Caminem plegats, ell m'agafà la mà -m'agrada i em fa vergonya -, la Maria segueix parlant. Coneix tots els personatges, tots el episodis, totes les temporades. Penso com n'ha de ser de buida la seva vida, perquè una sèrie de televisió l'hagi omplert quasi completament. Aleshores recordo que jo no tinc ni això. I sento el crit blasfem de la meva pròpia buidor, i aquell desert àrid que em va consumint per dins, mentre l'aparença em fa somriure amb la frase enginyosa del metge coix.


La successió de titelles davant la pissarra es feixuga i grisa. Com en totes les professions, n'hi ha que no serveixen, però o no ho saben o no ho volen acceptar. Què seré jo quan sigui gran? Segurament seré morta.


A l'esbarjo anem al bar. Com sempre, la mateixa taula, demano el de sempre. Fins hi tot la conversa em sembla la mateixa. Me'n vaig mentalment. A la taula del costat, unes cotorres es vomiten a la boca les últimes xafarderies, les unes a les altres. El cambrer parla de la crisi del Madrid amb un avi, a la barra. Ara sí, diuen, que estan fotuts.
A fora, hi ha el Nico i els altres; el Pere fa dos setmanes que no aparèixer per classe. ¿Ho deixarà? Per un moment l'envejo. Quan li cau la cigarreta encesa i la recull del terra raspant-se els pantalons, ja no. El Nico em repugna. M'aixeco. Camino entre les taules buides. M'acosto a la porta; s'obre sola, servicial. El Nico em dóna l'esquena. M'hi apropo. Alço el braç esquerra, li passo la mà per la cara, la deixo damunt del seu front. L'estiro cap a mi, cap a la meva espatlla, obro la navalla, i d'un llarg tall li obro el coll. Aleshores sóc una mica lluny, a uns passos. El Nico cau, s'acosta les mans al coll, i la sang brolla, intenta parlar però no pot emetre res més que grunys. El grup no pot deixar de mirar-lo. De veure'l morir.
Es tan fatxenda, tan inútil, tan presumptuós i tan tòpic que sembla la enèsima còpia barata d'un icona de rebel sense causa. Em fa llàstima i alhora l'odio.
Remoc el suc de pinya. No l'he mort pas, almenys no pas fora de la meva imaginació. No val la pena. O jo sóc massa covarda.
Em pregunten què em sembla nosequè. Responc que m'és igual. Fan broma a costa meva, sóc a la lluna altre cop. I a mi se me'n fot. Hauria de trobar amigues de debò. Gent la vida dels quals, m'importés i poguessin entendre les meves misèries. Hauria, la vida és plena de hauria de...
Com un llamp m'assalta una ombra que em retruny. No són elles, sóc jo. En el fons, sota la màscara, sóc un monstre nihilista.

Marxem. Al sortir, el Nico fa una llarga calada i ens mira. I em mira. M'estudia, potser? Es capaç d'una tasca tan complexa? El miro i penso com m'agradaria obrir-li el cap a puntades de peu. Em pica l'ullet. Serà...
Ell no ho ha vist. I què si ho hagués vist? Es posaria l'armadura de cavaller i aniria a plantar-li una bufetada amb un guant per desafiar-lo a un duel? Sento la seva mà que s'acosta a la meva i m'afanyo a buscar el mocador i aplicar-me'l sorollosament al nas. Em sap greu.

Desfilen més titelles. Faig un gargot a la llibreta que s'acaba per convertir en un punt negre gegantí que va creixent. Es el meu pou particular. Sóc al fons i m'hi quedo. El miro de reüll. Pren apunts, o almenys ho aparenta. No sentir res per ell em fa sentir malament. No es mala persona, però no em serveix. I la fredor dels meus pensaments em glaça. Ningú sap res de mi, ni de les meves misèries. I potser així és millor.


Torno a casa i dino. Ma mare es una estranya i el meu pare està treballant. Junts tota la vida, fins que la mort els separin. Van fer l'amor un cop, ara fa setze anys. No els va agradar el resultat i no ho han fet més.
L'ajudo amb els plats i després miro la tele. Sóc una ovella més. M'avergonyeixo de la meva docilitat. I canvio de canal quan fan anuncis. Un pare ha llençat el seu nadó per la finestra; i el mocós és viu. Guerra i manifestacions; cent vint morts i dos ferits, avui. M'aixeco i agafo un caramel del cendrer rehabilitat de la taula. El pare ha deixat de fumar. L'oncle va morir de càncer (i no fumava). Parlen d'aquell i de l'altre. A l'altre canal parlen de l'altre i d'aquell.


Tinc una muntanya de deures que no val la pena fer. Tinc un examen a l'horitzó pel que no vull estudiar. Sóc tan grisa que faig pena. I a diferencia de la resta, jo tinc unes ganes boges de morir-me. Sospirar em fa mal.
I em queixo. Em queixo com una vella sola que ningú visita. Em queixo sense patir gana, sense estar en guerra, sense ser anorèxica, sense tenir la cara desfigurada. I em queixo.
Quina necessitat hi ha de seguir patint tot això?

Les meves millors amigues em donen consells tan buits com ho són elles per mi. A més, les he d'escoltar i em cansa fingir que m'interessa el que diuen.
Li vaig dir que sí, i ara sortim. Dec ser menyspreable. Ara em molesta, em fan mal les seves atencions i la seva voluntat. Em recorden que l'utilitzo. L'uso però no em serveix. Com un vídeo quan ja tot són dvd's.
No es mereix que li faci mal, però n'hi dec fer. Potser se sent tan sol que prefereix aguantar-me prop seu, que haver d'estar sol. I no es pitjor que estar sol estar amb mi?
Jo, que m'estic sempre amb mi mateixa, no em suporto. Potser per això tampoc suporto la gent que m'envolta. Potser perquè sols la seva presencia, em fan ser el que creuen que sóc, i jo, per no defraudar-los, per no fer-los mal, segueixo fent el paper que em toca fer.

Sóc una pallassa. No sé apreciar el que tinc. Anhelo el que no conec. Però res, res omple la buidor que sento a dins. La buidor que m'angoixa i que creix i m'envaeix a tot hora. Com l'aigua estancada es va corrompen sense que ho sembli a la vista, jo m'estic podrint per dins, con un armari corcat. I puc semblar forta i robusta, freda i indiferent, però sé que sóc tot el contrari. I si algú em toca, em toca de debò, dins del mirall, dins de la carcassa, dins el que realment sóc, m'esmicolaré. Potser per això fujo, endins, endins del meu laberint. I mentre em perdo, em vaig consumint, tot esperant un final. El final.

Me'n vaig a dormir tard però no m'adormo. Convençuda que demà serà igual que avui, com ja ho va ser ahir. I aquesta inutilitat, aquest mur gris, aquesta insipidesa, m'hauria de desesperar i m'hi hauria de rebel·lar; però ja m'he empassat aquell darrer punt de colors. El punt de no retorn.


Aleshores somio.
En el somni la meva vida descarrila. I d'alguna manera tota l'angoixa em serveix per alguna cosa, quelcom que no veig ni puc tocar. L'exasperant necessitat que tot tingui un sentit, una raó, un objectiu.
La grandesa d'un somni és molt millor que una realitat que fa fàstic.

A la tauleta de nit enlloc d'un despertador, un pot de pastilles, buit.





-Darlene-
Leo Bennacker
Maig 07