Dansar com un titella

Mans fredes, mirada perduda, somriure fals.
De petita ella havia estat una de les meves millors amigues, sempre juntes, semblàvem inseparables. Però el pas dels anys l’havia transformat.
Els seus pares la van canviar d'escola. Va haver de començar una nova vida: havia de fer amics nous, conèixer els professors i les seves manies, saber-se situar a la ciutat, aprendre amb qui havia de confiar i amb qui no...
Se sentia sola, incompresa, desplaçada. On era la seva gent? On paraven els amics de tota la vida? Per què no eren allà amb ella ajudant-la com sempre havien fet?
Nosaltres, els amics de sempre, érem a la nostra escola. A la classe hi havia un buit, el lloc que ocupava ella hi havia una taula i una cadira buides.
ens faltava alguna cosa i tots ho notàvem. Patíem per si tot l’hi aniria bé, si es sabria integrar al grup, i si seria capaç de vèncer la vergonya i fer amics que l’ajudessin a tirar endavant en els moments difícils, com nosaltres sempre havíem fet. Però també desitjàvem que aquests amics que fes, no ens substituïssin a nosaltres, i que no ens oblidés.
A principi, tímida, gairebé no parlava amb quasi ningú, però al cap de poc va decidir que ja n'hi havia prou, i que faria més amics.
Obsessionada en caure-li bé a tothom, es maquillava cada dia com si fos una nina, i portava el cabell sempre ben pentinat. Si sortia una nova moda, ella l’havia de seguir encara que no li agradés. A l’estiu havia de portar els pantalons molt i molt curts, per ensenyar molta cuixa, i samarretes ben estretes, per poder lluir bé el seu cos. Assajaria un somriure atractiu al mirall, per després poder sortir a caçar nois, amb unes miradetes i uns somriures, els tindria tots a la butxaca. Faria dieta, només menjaria verdures, fruita i coses sanes, res de passar-se. Ni un gelat!
Era el seu nou pla de vida, i ella creia que li sortiria tot molt bé; coneixeria molta gent, tothom parlaria d'ella i seria la noia més popular de Girona. I així va ser.
Només quedava amb els amics que havia fet, i els amics de sempre ens vam quedar de segon plat. Ja ens vindria a buscar quan ens necessités.
I és evident, que quan menys s’ho esperaven els problemes van començar: els seus nous amics li van començar a fallar. Li deien mentides, incomplien promeses, parlaven malament d'ella a l’esquena, l’utilitzaven, i ella, com un titella, seguia els seus balls i les seves danses i es deixava portar pels fils.
Com els amics de sempre havíem suposat, va buscar-nos perquè l’ajudéssim. Nosaltres, lleials a la nostra amistat vam fer-li obrir els ulls, i va entendre que havia de tallar els fils que la feien dansar com un titella d'un costat a l’altre i no la deixaven viure la seva pròpia vida. La vam ajudar a parlar amb tota aquella gent que l’havia utilitzat, per deixar-los clares les coses, i vam donar-li una empenta perquè sàpigues amb quina gent havia d'anar i relacionar-se.
Ara viu una vida senzilla, però bonica.
Mans càlides, mirada brillant, somriure sincer.