Dalt del riu cantarem

Avui és el dia. El sol llueix més brillant que mai en molt de temps, l'herba i els joncs treuen la flor, l'aigua de l'aire té un regust nou i l'entrecuix ja no s'ens pot inflar més. Som al final de la estació quan ens pertoca pujar el Riu per cantar-hi on neix, pujant el munt, tot voltant el llac llur font, tot mirant l'Arbre.

Sortim totes amb la primera pluja de la matinada, ningú queda a la vall tret de les velles que ja mai surten de les seves cabanes de joncs dins del Riu manso. Voltant els seus nius, sota l'aiguat, ballem totes com a homenatje i comiat. Moltes d'elles restaran al llim per sempre quan tornem, i moltres de nosaltres restarem dalt del Riu per sempre després del cant.

Sense un crit ni cap consigna comencem a pujar el Riu. Nedem tant com podem, mentre el Riu encara és prou ample i fons com per encabir-nos. Poques s'hi queden, doncs sortim plenes de la vall. Sols les més febles cauen i només per la fatiga. Poc més ens busca al manso del Riu, nedar sempre és temps de treva.

Com més pujem, però, som més febles, més cansades estem, més ens veu qui cerca la nostra carn. Com més brau és el Riu més quedem esgotades i encara més morim sota el fibló de la grua, dimoni de la terra seca que no cerca del Riu més que menjar la nostra mort i beure's la nostra sang. Mai té pietat de la germana a qui travessa amb el bec, un cop tasta la carn amb la punta, la germana crida i gemega com si cremés per dins. Gemega i crida fins que no en pot més, quan ella és ja molt lluny darrera nostre, riu avall, però en cara la sentim per fora i per dintre com si la grua també ens estigus mastegant per dintre.

No ens aturem però, doncs ja sabíem el que ens esperava Riu amunt. Pujem i pujem Riu amunt fins que no en tenim prou per nedar-hi, fins que les que encara resistim grimpem roques i còdols. Algunes fins i tot s'encaren a les grans fures de la muntanya. Seves son les urpes que ens obren el ventre per que s'hi pugin capbussar. Germanes que moren per saciar la fam de l'assasí i ens dona temps a fugir del seu territori, Riu amunt.

Trepem i grimpem i ens recargolem per sobre les roques fins que el Riu ja no fa pujada. No hem acavat encara el nostre camí, però. L'ample cim s'obre devant les que, de moment, hem sortit victorioses. Ferides i ben bé esgotades, moltes sagnant més enllà de tota esperança, plenes de la llavor que covaran les arrels de l'Arbre. L'Arbre que ens espera majestuós però trencat al bell mig del Llac on neix el Riu de la mort i la vida.

L'Arbre que no és pas com cap altre, ample com l'abraçada de ben bé totes les que hem fet el cim, amb el tronc camagat amunt i amunt dintre de les brumes perpètues, tot i estar escapçat des de fa més temps del que mai ningü ha pogut recordar. Trencat o sà com abans, totes ens agenollem a la riba que li amara les arrels.

És el moment de tornar-ho a intentar, un cop per generació.

Poc a poc, d'un grinyol neix un gemec i dels gemecs les paraules que ens van ensenyar des de larves i que Ells haurien de sentir:

Pare, on ets? T'esperem.
Sóc aquí com ma mare i et crido amb mí.

Pare, on ets? És el dia.
Hem pujat el Riu i ja soc plena.

On ets, Germà?
He perdut tantes germanes, la Grua les travessà.

On ets, Germà?
He perdut tantes germanes, la Fura les esventrà.

On ets, Estimat?
És el dia del Cant i de la Posta.

On ets, Estimat?
Vine i torna a nèixer.

Una i altra vegada cantem i tornem a cantar fins que s'ens trenca la veu i esperem. I no rebem res més que silenci i buïdor. No ha vingut el Pare. Som soles al Dia del Cant. Un altre torn que viurem sense el Germà, una altra posta de mares i germanes que engendrarem sense l'Amant que ens penetri.

Com ja fa masses vegades que ho fem, la excitació comença a apagar la profunda tirstor que ens ennuega. El buït dels cors deixa pas a la tremolor expectant de l'entrecuix. Poc a poc, com ballant, fem grups com bitxos atrets pel dolç. Les nostres cues s'entorotlliguen i recargolen amb força. Ens moseguem suaument al principi, ens abracem amb força i rodolem fetes nusos mentre l'entrecuix s'ens infla i palpita cada cop amb més froça a cada rossada.

Ella em mossega el coll, jo li esgarrapo la esquena. Les nostres cames fan un nus per unir les nostres vulves com si es menjessin l'una a l'altra. Es menjen i es masteguen com si l'una volgués entrar dintra l'altra, fer-la seva. Llepo el coll just sota la cresta, estrenyo les aixelles com si volgués munyir-les, clavo les urpes al tronc de la cua fins fer-li sang i m'apreto contra el JO que és ELLA. I pujo, i baixo, i em froto amb més força, i m'apreto més, amb més força a cada moment com si ens volgués trencar la espinada. Totes som ja en una munió feta una, ja no som mares ni germanes, som JO.

JO abasto tot el cim, voltant el llac, voltant l'arbre malmés. JO soc una remor de gemecs i grinyols mal amagats. JO estem cardant cada vegada amb més força, més ràpid, la fressa es fà més forta, el cap ens volta i sembla que tota la muntanya tremoli i...

-GR, GR, GR, GRRRRAAAAAHHHHHHHHHHHH!!!!- Ens estremim totes, moltes frissant la agonia, totes plenes a vessar de plaer. Mares i germanes jeiem voltant el Llac, com mortes.

Poc a poc recuperem les forces, gairebé totes, i caminem o ens arrosseguem cap el Llac dins de l'aigua. Obrim les cames tant com podem i comencem a pondre amb el cony ben clavat al llim, on la posta es pugui covar-se bé. Un cop buïdes, sortim a l'aire gairebé amb la posta de sol. Les que encara som vives encara n'hem de menester una darrera feina. Hem de pondre entre les arrels de l'Arbre els ous dels germans i, després, posar-hi sota l'arbre les germanes que no ho han pogut resistir, elles faran fort de nou l'arbre.

Negra nit és ja quan tornem de baixada. Riu avall ens espera el fibló mortal de la grua i les urpes de la fura, Riu avall tenim finalment la vida. Vida mentre esperem a la vall que arribi la nova estació, quan vinguin Riu avall les noves germanes, futures mares que, algun dia, tornaran Riu amunt pel cant, el plaer i la futura vida per fí amb el pare i amant.