Què és estar enamorat/da?

M'ha deixat. No m'ho esperava gens. La veritat és que la nostra relació sempre ha funcionat a base de pujades i baixades, o almenys és el que jo penso. Sempre que ens hem discutit o hem estat malament ho hem sabut arreglar. Més que res perquè ens estimàvem i posàvem força de voluntat per tirar endavant. Sempre que les coses anaven xungues havia tingut la tranquil·litat interior i la confiança que això no s'acabaria aquí, que continuaríem tirant endavant i que al final entraríem en un estat perfecte en el qual ja no hi hauria més problemes. Una estabilitat absoluta, plena de bons moments; i enrecordant-nos i enrient-nos-en de quan encara apreníem a conviure o a respectar la manera de ser de cadascú.

Però també pensava que un dia o altre s'hauria d'acabar. No m'esperava que fós abans d'ahir. Personalment, hagués preferit deixar-ho quan ja portéssim més d'un any, o dos, o vés a saber quan hauria cregut que és el moment de deixar-ho. Suposo que quan tot anés bé i considerem que ja no podem aprendre res l'un de l'altre, i aleshores decidir plegats que no cal. No cal seguir perquè sí. Dues persones no estan juntes perquè si. S'ajunten perquè s'atrauen, s'interessen l'una a laltra i en volen saber més. Volen aprendre de l'altra persona. Es separen quan aquestes coses deixen de ser així i comencen les confusions. Però sembla ser que sempre hi ha una primera que es cansa de la segona. Deu ser llei de vida o quelcom semblant.
El cas és que m'ha deixat, perquè tenia dubtes. No n'estava segura d'estar enamorada de mi. Tampoc està segura de què és enamorar-se. Però jo no em crec que no ho estigui. Tant com m'estima. És clar que m'ha manifestat proves concloents per demostrar els seus sentiments de dubtes, però no tinc clar que serveixin com a proves de no estar enamorada.

Fa dues setmanes varem tenir problemes. Ens van convidar a anar al teatre a veure una obra de'n Joan Pera i vam quedar en anar després a dormir a casa meva. Però va resultar que coincidia amb la tancada que es feia a la meva facultat. Jo, per una banda volia ser fidel als meus ideals, però per l'altra també volia dormir amb ella, i m'hi havia compromès. Amb tota la confiança li vaig explicar el dilema que se m'havia presentat i de seguida va entendre la situació i vam decidir que ja dormiríem junts el dia següent o l'altre. L'endemà se'n va penedir. Va creure que darrerament no passàvem masses nits junts i que aquella oportunitat no es podia menysprear. Ella va entendre que jo no volia dormir amb ella, quan només li havia plantejat el dilema i, si en primera instància m'hagués dit que no li semblava bé, probablement hagués renunciat a la tancada. Però en aquell moment ja m'havia compromès. Després de la forta discussió que vam tenir -en la qual ella va acabar plorant i acusant-me de no l'estimar-la- jo vaig entendre que renunciava a la tancada, mentre que ella va pensar el contrari. El dia de l'obra ens vam adonar del malentès i ella, que seguia pensant el mateix, em va fer entendre que no dormiriem junts aquella nit. Enfadat per tot aquell seguit de canvis de si i no i si i no, em vaig tornar a comprometre amb la tancada, quin remei. I en el moment d'anar al teatre vam tornar a discutir sobre el tema. Ens vam adonar dels malentesos i ella va pretendre que dormíssim junts aquella nit. Va prendre la iniciativa i va proposar de dir a la de tres el que volíem fer, amb la plena confiança que jo li diria que volia passar la nit amb ella. A mi em feia molta ràbia perquè ja m'havia compromès i descompromès amb els meus companys tot un seguit de vegades i donava la imatge de ser un cagadubtes que depenia de la voluntat de la seva nòvia. Vaig decidir dir que no, que dormiria a la facultat, i mantenir-me en aquesta posició. La seva reacció varen ser plors i decepció. En aquell instant se li va emblanquir la cara i probablement va perdre el món de vista, es va mig marejar i va sentir una pena profunda. Això és el que vaig notar que sentia, com si li clavéssin un punyal, com si el seu gran amor li hagués dit que ja no l'estimava. Recordo perfectament aquella cara, aquella reacció, aquell canvi sobtat d'estat d'ànim. Poques vegades a la vida es viuen situacions d'aquest tipus.

Aquesta mateixa sensació vaig patir jo fa dos dies, quan em va reconèixer que no tenia clar l'estar enamorada de mi. Se'm van partir l'ànima i el cor. No sabia on mirar i m'aguantava el plor amb totes les meves forces. El meu cap, el meu pit, volien esclatar. Feien pressió per fer-ho. Encara m'ho noto, el nus a la gola a l'hora d'empassar saliva, el cansament. Suposo que encara durarà uns dies, tot i que cada cop amb menys intensitat.

Però el fet en el que em vull centrar després de descriure tot això és que si ella va experimentar aquesta sensació el dia del teatre va ser per una raó principal: estava enamorada de mi. És possible que no puguis saber del cert si estàs enamorat d'algú quan estàs en estat normal, no ho sé, però sé ben certament que quan t'emportes una gran decepció vius aquesta sensació, i és una prova evident de que estava enamorada de mi.