Cercador
Curació Alternativa
Un relat de: AlbaVila- Compartir:
Aquell dia vaig ingressar a l’hospital Santa Caterina de Girona. Encara no sabien que tenia però segur que ho descobririen aviat. Em van portar a l’habitació 280, era a la segona planta i aquella seria la meva habitació durant un temps. Era blanca, molt trista, però per sort, al costat hi havia una finestra on per ella es veia un pati verd on s’hi amagaven conills.
Vaig estar dies corren amunt i avall de l’hospital per fer-me proves, però no em trobaven res. Un dia vaig sortir al pati a prendre una mica l’aire ja que la metgessa m’ho havia recomanat. Vaig anar al costat del pati dels conills quan de cop un conill blanc com la neu, amb les orelles rosades i amb uns ulls blaus molt grossos se’m va acostar. Em va mirar i vaig sentir que aquell conill era especial. Totes les nits quan me'n anava a dormir somiava en aquell conill. Somia que estàvem fora de l’hospital i que corríem junts per un prat verd ple de flors grogues. Jo estava molt contenta i sempre esperava la hora d'anar a dormir per tornar a somia aquells somnis tant meravellosos. Els metges deien que aviat tindria l’alta.
Però aquella nit tot estava molt tranquil a l’hospital quan jo vaig començar a respirar malament. Els meus pares van cridar els metges i de seguida em van portar a urgències. Vaig estar allà tres hores quan un metge va sortir de la sala i va anar a parla amb els meus pares. Els hi va dir que tenia un problema als pulmons. Tenia bronquitis aguda. Em van posar una màquina d'oxigen. Em vaig haver de quedar uns quants dies en observació per mirar si la meva respiració millorava. Però allà veien que estava molt trista i que quasi no parlava. Els metges en veure que no millorava van decidir venir a parlar amb mi i jo els vaig dir que trobava a faltar estar al costat del pati dels conills. Van decidir portar-me a l’habitació per veure si millorava. Tot i que em sentia sola perquè no tenia companya d'habitació, de cop vaig mirar a la finestra i vaig veure que s’acostava una ombra, era el conill blanc. Em va fer molt feliç veure’l. Va estar tots els dies al costat de la finestra observant-me amb aquells ulls tant grossos. Cada cop podia respirar millor gràcies a que sentia un amic a prop meu. Fins que un dia, gràcies al medicament, als metges i l’amistat d'aquell conill em vaig curar. El dia de marxar em vaig anar a acomiadar d'aquell conill. Tenia la mirada trista, però li vaig dir que algun dia vindria un altre nen que necessitaria la seva companyia. Es va girar va marxar corren i es va tornar a acostar amb una pila de flors grogues com les del meu somni. Les vaig agafar i va tornar a marxar tot saltant. Jo també vaig marxar cap a casa. Estava curada.
Qui sap? Potser, segurament m’han curat els metges, però potser ha sigut la màgia d'aquell conill.
Vaig estar dies corren amunt i avall de l’hospital per fer-me proves, però no em trobaven res. Un dia vaig sortir al pati a prendre una mica l’aire ja que la metgessa m’ho havia recomanat. Vaig anar al costat del pati dels conills quan de cop un conill blanc com la neu, amb les orelles rosades i amb uns ulls blaus molt grossos se’m va acostar. Em va mirar i vaig sentir que aquell conill era especial. Totes les nits quan me'n anava a dormir somiava en aquell conill. Somia que estàvem fora de l’hospital i que corríem junts per un prat verd ple de flors grogues. Jo estava molt contenta i sempre esperava la hora d'anar a dormir per tornar a somia aquells somnis tant meravellosos. Els metges deien que aviat tindria l’alta.
Però aquella nit tot estava molt tranquil a l’hospital quan jo vaig començar a respirar malament. Els meus pares van cridar els metges i de seguida em van portar a urgències. Vaig estar allà tres hores quan un metge va sortir de la sala i va anar a parla amb els meus pares. Els hi va dir que tenia un problema als pulmons. Tenia bronquitis aguda. Em van posar una màquina d'oxigen. Em vaig haver de quedar uns quants dies en observació per mirar si la meva respiració millorava. Però allà veien que estava molt trista i que quasi no parlava. Els metges en veure que no millorava van decidir venir a parlar amb mi i jo els vaig dir que trobava a faltar estar al costat del pati dels conills. Van decidir portar-me a l’habitació per veure si millorava. Tot i que em sentia sola perquè no tenia companya d'habitació, de cop vaig mirar a la finestra i vaig veure que s’acostava una ombra, era el conill blanc. Em va fer molt feliç veure’l. Va estar tots els dies al costat de la finestra observant-me amb aquells ulls tant grossos. Cada cop podia respirar millor gràcies a que sentia un amic a prop meu. Fins que un dia, gràcies al medicament, als metges i l’amistat d'aquell conill em vaig curar. El dia de marxar em vaig anar a acomiadar d'aquell conill. Tenia la mirada trista, però li vaig dir que algun dia vindria un altre nen que necessitaria la seva companyia. Es va girar va marxar corren i es va tornar a acostar amb una pila de flors grogues com les del meu somni. Les vaig agafar i va tornar a marxar tot saltant. Jo també vaig marxar cap a casa. Estava curada.
Qui sap? Potser, segurament m’han curat els metges, però potser ha sigut la màgia d'aquell conill.