Cercador
Cubalibre en clau de fa
Un relat de: Mardeparaules- Compartir:
“Socialismo o muerte; Fidel Castro.”
El suau fregament de les cortines li provocava un estrany regust de boca, un noséquè nostàlgic i relaxant a la vegada; com la mà d’una mare quan acaricia el cap esporuguit de l’ infant que somia amb un monstre amagat darrere la porta. Un tènue raig de sol atacava la tenebra de l’habitació, ferint-li els ulls i el cor en una punyent sensació d’obligació matutina d’ arrencar-se els llençols i fustigar la carn sota un doll d’aigua freda. Amb ràbia, feu un salt que la va fer petar de peu al terra. Això sí, sempre amb els dos peus junts; era un antic ritual que portava a terme des de petita i que mai havia abandonat, no sabia ben bé per què. Segurament per la por d’una catàstrofe personal, d’un canvi radical que li destrossés la petita i fràgil rutina que s’havia creat al llarg dels anys. Amb els ulls clucs, es dirigí al petit lavabo. Pel camí es colpejà amb el marc de la porta. Va remugar algun insult dedicat a la senyora mare del paleta, del fuster, o de qui hagués fet la porta, però ho agraïa, agraïa aquell cop que cada dia li recordava que respirava i que la sang corria per les seves venes. Asseguda al lavabo, agafà com sempre la llibreta i el bolígraf, intentant fer aparèixer alguna mostra de creativitat, aprofitant que es trobava al llindar entre el món oníric i el món real. “ How can we feel the difference between love and death, if everybody tries hard to hide them both, just smile darling, smile and shut up...”. Les gotes d’aigua de la dutxa li relliscaven per l’esquena com les últimes notes d’una cançó per a piano ho feien per les tecles blanques i negres. Taral·lejava una antiga cançó de blues que havia escoltat aquella nit al bar, tot i que li era impossible recordar-ne el títol o l’autor.
“El bloqueo no cesa y nuestro buenamado presidente promete pronto subvenciones para los más necesitados...”. Per fi li semblava veure una mica d’alegria en el cafè fumejant que tenia entre les mans, encara que fos vaporosa i negra. Asseguda sobre el marbre de la cuina amb les cames creuades, donava ben bé la imatge d’una figura budista en plena meditació. Entre petits glops de cafè i observant pensativa la gran gotera que adornava el menjador, gaudia una deliciosa torrada sucada amb melmelada de mango. Un regal d’en Lazaro, que sempre li portava petits detalls, de tot tipus i de dubtosa legalitat. Pentinant-se els cabells, va fer un repàs mental de l’agenda diària abans de sortir i tancar d’un cop la porta de casa.
“Bonjour madmoiselle, tes yeux sont comme deux soleils pour moi:” Amb quatre salts baixà les escales fins a l’entrada del bloc de pisos, veient com si fossin diapositives, les escenes que cada dia es repetien de la veïna del segon picant l’estora per treure-li la pols, els nens del primer marxant clenxinats cap a l’escola del padre Armando... Al matí, l’Habana bullia en una activitat, que si bé era frenètica, sempre tenia un aspecte de pastosa tranquil·litat. Pujava per la calle Esperanza, amb enèrgiques gambades que deixaven enrere un estol de colors i olors primaverals. Era finals d’octubre, i els arbres florien i començava a fer calor, d’aquella que se t’enganxa al cos.
Va entrar al bar com una exhalació de vida i joventut, passional com els boleros que tant agradaven a les romàntiques del temps. A la barra, la Conchita preparava uns cubalibres per a un grup de turistes francesos, mentre que en Salvador afinava les cordes de “la estrambòtica”, una vella guitarra acústica amb inscripcions anarquistes que li havien portat més d’un problema. Un francès la va agafar per darrere. “Bonjour madmoiselle, tes yeux sont comme deux soleils pour moi”. Ella féu un brusc intent d’alliberar-se d’aquell carregós baf de colònia d’afaitar i sabó d’hotel, però el contacte dels dòlars amb la seva butxaca de darrere del pantaló la van fer canviar d’idea; amb un somriure forçat, d’aquells que només les dones poden veure i que els homes són incapaços de percebre, confonent-los tot sovint en mostres d’acceptació o afectivitat, va convidar a ballar a l’home, mentre en Salvador començava a pinçar les primeres notes d’una alegre samba, acompanyada per les maraques i el ritme negre de la Rosita. Mentre donava voltes i remenava les caderes, li va semblar entreveure una ombra de tristesa als ulls de Conchita, o potser era simplement que portava una setmana sense sopar... Amb l’acabament de la melodia, el francès, prou satisfet, es va acomiadar amablement amb una bona encaixada de natges. Amb una mirada lasciva, li va entregar un paperet on s’hi llegia el nom d’un hotel del centre de l’Havana i un parell de dòlars més. Ella va respondre amb un altre lleu somrís, ara sí prou evident de cansada rutina. Amb la marxa dels turistes ella s’acomodà tranquil·lament en una butaca i s’encengué amb parsimònia un cigarret, mentre la Rosita començava un melancòlic fado. “Não é o inverno mais alegre ou mais escura de verão, Haru poderia dar uma para a minha tristeza ...”. El suau joc de la càlida brisa marina li fan despertar una estranya sensació de tranquil·litat i recordava els hiverns al costat del mar de la seva infància, abans que tot canviés. Comunisme. Què era exactament? Ella havia llegit alguns tractats sobre el comunisme i “El kapitalista” de Karl Marx, i no entenia què havia anat malament. Perquè d’una idea tan bona i tan solidària, ara tan sols en veia cues, fam, corrupció i mort. Això sí, pintades d’un fals somriure vermell que prometia als turistes sol, beguda i sexe a preu molt reduït. Una ganga.
El migdia queia amb força quan arriba a El Paraíso. El mar onejava suaument al seu costat, acompanyant d’aquesta manera la tranquil·litat de l’espai i el seu idíl·lic emplaçament. Amb tranquil·la tensió, s’apropà a la barra i saludà amb el cap lleugerament el cambrer. Aquest li retornà el gest i entrà dins el que seria la cuina/rebost de l’establiment. Un lloro expulsava paraules incomprensibles i un ancià prenia una cervesa al costat d’un ventilador atrotinat. Amb la camisa oberta, se li podia veure un medalló de la Virgen de todos los Mártires penjant del coll, en un punt que frega els quatre pèls blancs que protegeixen un pit decadent. Tornà el cambrer i li preguntà amb cert accent jamaicà si volia res. Ella, amb una mirada lànguida li respongué suaument que s’emportava una coca-cola freda.
“I want to be high, high above in the sky...”. El seu pis s’esvaïa per moments, darrere una cortina de fum dens. Les formes es difuminaven com aquarel·les en un quadre fet per un nen, i es barrejaven creant un espai irreal i fantasiós. La Rosita va començar a cantar i en Salvador s’arrossegava poc a poc cap a ella. “Claro de luna, tu sonrisa endiablada me abruma...”. Un estol de petons i carícies van seguir el ritme de la cançó i ella notava com la droga s’esfumava de les seves venes i tornava altre cop a veure les coses tal com eren. La seva habitació continuava en la penombra i s’estirà sobre l’estora com un gos atonyinat. El gramòfon escupia música des de la taula de caoba de l’escriptori, una taula vella; la seva pota esquerra posterior s’aguantava gràcies a dos llibres voluminosos d’una enciclopèdia alemanya d’electrotècnia. “Je ne vais pas travailler... Ou, je ne vais pas l’obliêr...”. Quant temps feia d’allò? Mesos? Potser més d’un any. La vida havia canviat en molt poc temps. Les petites coses de cada dia, com ara dutxar-te amb aigua calenta, menjar per simple caprici, jugar a que eres un déu dins un petit cel de color verd i blau. Quants dies es va passar deambulant per tota la ciutat buscant-la? No ho sabia del cert. Quantes negatives, acompanyades de tristes mirades de comprensiva tristesa? Masses. El seu record tornava més punyent encara quan es desvetllava de la postissa felicitat que li proporcionava la droga. Un altre truc d’escapisme al món exterior. Malgrat tot, es va obligar a aixecar-se, a sobreposar-se dempeus i a posar un peu davant de l’altre repetidament com cada dia. Ella no caminava perquè per a ella caminar volia dir seguir un camí que, per més que invisible, conduïa a algun lloc, hi havia d’haver un motiu per caminar. Ella sabia que sota els seus peus tan sols hi havia un fangar, que cada vegada que intentava caminar s’enfonsava una mica més. Així que havia decidit posar un peu davant de l’altre i anar-se enfonsant poc a poc, concentrant tota la seva energia en crear un espai imaginari desbordant. La marihuana era, en aquest cas, un gran company de joc.
“I think I’m dumb.... Maybe I’m just happy.” La rasposa veu de Kurt Cobain la transportava a un nirvana de bateria i evasió. Ballava per la cuina a un ritme frenètic mentre sentia fregir-se una unça de cansalada de feia dos dies. Amb aquells moviments enèrgics i la música a tot volum brollant de l’atrotinat aparell de música, sentia com el buit de l’estómac li voltava amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall... La cançó va acabar sobtadament, com si amb unes tisores haguessin tallat. El radiocasset va començar a crepitar, i nerviosa va apagar-lo, mentre s’encenia una cigarreta. La cansalada va començar a fer olor, però no tenia gana. Deuria ser el costum de no menjar, l’estómac se li tancava. Va apagar el foc i va sortir donant un cop de porta. L’aire fresc de la nit li va calmar el neguitegi que s’havia apoderat d’ella. Es va tocar el cabell arrissat com les petites molles de les modernes ràdios portàtils que els turistes i els rics empresaris de l’Havana portaven.
Asseguda al port, les cames li penjaven del pedrís. Es va mirar els peus detingudament, buscant un indici d’il·lusió. Res. Un clàxon va sonar de lluny; ella el sentí com si es trobés dins l’aigua. “Viva Cuba Libre!”. Trets. Silenci. Ella es preguntava quin era el significat de la vida. No la vida tal i com nosaltres l’entenem, no. El sentit més profund, l’essència més pregona, la raó de la seva existència. Un reflex d’estrella li va pujar per la cama fins a tocar-li la punta del nas. Va riure. Lleugerament, però ho va fer. Es va quedar parada un instant, sorpresa. Quan feia que no reia? Ni ella mateixa ho sabia. Era dolç tornar a sentir aquella música. Tímidament, ho provà de nou. Al principi era dèbil i semblava rovellat, però a poc a poc va començar a agafar consistència i força, fins a florir grandiosament i ple de frescor una riallada pura. Les llàgrimes li saltaven dels ulls i li lliscaven pel coll que es movia en un batec frenètic d’alegria. Dos, tres minuts va passar rient, què més dona? El fet és que una paret s’havia trencat, havia escapçat la cadena que arrossegava. Va albirar un vaixell a la llunyania, amb unes llums de colors i música suau. L’aigua era freda i feia que la roba se li arrapés al cos, però no li importava. Com una sirena va anar a buscar la balsa salvadora. Qui sap, potser és aquest el meravellós sentit de la vida, la nostra essència, el motor del món? “In your ocean, I'm ankle deep
I feel the waves crashin' on my feet...”
El suau fregament de les cortines li provocava un estrany regust de boca, un noséquè nostàlgic i relaxant a la vegada; com la mà d’una mare quan acaricia el cap esporuguit de l’ infant que somia amb un monstre amagat darrere la porta. Un tènue raig de sol atacava la tenebra de l’habitació, ferint-li els ulls i el cor en una punyent sensació d’obligació matutina d’ arrencar-se els llençols i fustigar la carn sota un doll d’aigua freda. Amb ràbia, feu un salt que la va fer petar de peu al terra. Això sí, sempre amb els dos peus junts; era un antic ritual que portava a terme des de petita i que mai havia abandonat, no sabia ben bé per què. Segurament per la por d’una catàstrofe personal, d’un canvi radical que li destrossés la petita i fràgil rutina que s’havia creat al llarg dels anys. Amb els ulls clucs, es dirigí al petit lavabo. Pel camí es colpejà amb el marc de la porta. Va remugar algun insult dedicat a la senyora mare del paleta, del fuster, o de qui hagués fet la porta, però ho agraïa, agraïa aquell cop que cada dia li recordava que respirava i que la sang corria per les seves venes. Asseguda al lavabo, agafà com sempre la llibreta i el bolígraf, intentant fer aparèixer alguna mostra de creativitat, aprofitant que es trobava al llindar entre el món oníric i el món real. “ How can we feel the difference between love and death, if everybody tries hard to hide them both, just smile darling, smile and shut up...”. Les gotes d’aigua de la dutxa li relliscaven per l’esquena com les últimes notes d’una cançó per a piano ho feien per les tecles blanques i negres. Taral·lejava una antiga cançó de blues que havia escoltat aquella nit al bar, tot i que li era impossible recordar-ne el títol o l’autor.
“El bloqueo no cesa y nuestro buenamado presidente promete pronto subvenciones para los más necesitados...”. Per fi li semblava veure una mica d’alegria en el cafè fumejant que tenia entre les mans, encara que fos vaporosa i negra. Asseguda sobre el marbre de la cuina amb les cames creuades, donava ben bé la imatge d’una figura budista en plena meditació. Entre petits glops de cafè i observant pensativa la gran gotera que adornava el menjador, gaudia una deliciosa torrada sucada amb melmelada de mango. Un regal d’en Lazaro, que sempre li portava petits detalls, de tot tipus i de dubtosa legalitat. Pentinant-se els cabells, va fer un repàs mental de l’agenda diària abans de sortir i tancar d’un cop la porta de casa.
“Bonjour madmoiselle, tes yeux sont comme deux soleils pour moi:” Amb quatre salts baixà les escales fins a l’entrada del bloc de pisos, veient com si fossin diapositives, les escenes que cada dia es repetien de la veïna del segon picant l’estora per treure-li la pols, els nens del primer marxant clenxinats cap a l’escola del padre Armando... Al matí, l’Habana bullia en una activitat, que si bé era frenètica, sempre tenia un aspecte de pastosa tranquil·litat. Pujava per la calle Esperanza, amb enèrgiques gambades que deixaven enrere un estol de colors i olors primaverals. Era finals d’octubre, i els arbres florien i començava a fer calor, d’aquella que se t’enganxa al cos.
Va entrar al bar com una exhalació de vida i joventut, passional com els boleros que tant agradaven a les romàntiques del temps. A la barra, la Conchita preparava uns cubalibres per a un grup de turistes francesos, mentre que en Salvador afinava les cordes de “la estrambòtica”, una vella guitarra acústica amb inscripcions anarquistes que li havien portat més d’un problema. Un francès la va agafar per darrere. “Bonjour madmoiselle, tes yeux sont comme deux soleils pour moi”. Ella féu un brusc intent d’alliberar-se d’aquell carregós baf de colònia d’afaitar i sabó d’hotel, però el contacte dels dòlars amb la seva butxaca de darrere del pantaló la van fer canviar d’idea; amb un somriure forçat, d’aquells que només les dones poden veure i que els homes són incapaços de percebre, confonent-los tot sovint en mostres d’acceptació o afectivitat, va convidar a ballar a l’home, mentre en Salvador començava a pinçar les primeres notes d’una alegre samba, acompanyada per les maraques i el ritme negre de la Rosita. Mentre donava voltes i remenava les caderes, li va semblar entreveure una ombra de tristesa als ulls de Conchita, o potser era simplement que portava una setmana sense sopar... Amb l’acabament de la melodia, el francès, prou satisfet, es va acomiadar amablement amb una bona encaixada de natges. Amb una mirada lasciva, li va entregar un paperet on s’hi llegia el nom d’un hotel del centre de l’Havana i un parell de dòlars més. Ella va respondre amb un altre lleu somrís, ara sí prou evident de cansada rutina. Amb la marxa dels turistes ella s’acomodà tranquil·lament en una butaca i s’encengué amb parsimònia un cigarret, mentre la Rosita començava un melancòlic fado. “Não é o inverno mais alegre ou mais escura de verão, Haru poderia dar uma para a minha tristeza ...”. El suau joc de la càlida brisa marina li fan despertar una estranya sensació de tranquil·litat i recordava els hiverns al costat del mar de la seva infància, abans que tot canviés. Comunisme. Què era exactament? Ella havia llegit alguns tractats sobre el comunisme i “El kapitalista” de Karl Marx, i no entenia què havia anat malament. Perquè d’una idea tan bona i tan solidària, ara tan sols en veia cues, fam, corrupció i mort. Això sí, pintades d’un fals somriure vermell que prometia als turistes sol, beguda i sexe a preu molt reduït. Una ganga.
El migdia queia amb força quan arriba a El Paraíso. El mar onejava suaument al seu costat, acompanyant d’aquesta manera la tranquil·litat de l’espai i el seu idíl·lic emplaçament. Amb tranquil·la tensió, s’apropà a la barra i saludà amb el cap lleugerament el cambrer. Aquest li retornà el gest i entrà dins el que seria la cuina/rebost de l’establiment. Un lloro expulsava paraules incomprensibles i un ancià prenia una cervesa al costat d’un ventilador atrotinat. Amb la camisa oberta, se li podia veure un medalló de la Virgen de todos los Mártires penjant del coll, en un punt que frega els quatre pèls blancs que protegeixen un pit decadent. Tornà el cambrer i li preguntà amb cert accent jamaicà si volia res. Ella, amb una mirada lànguida li respongué suaument que s’emportava una coca-cola freda.
“I want to be high, high above in the sky...”. El seu pis s’esvaïa per moments, darrere una cortina de fum dens. Les formes es difuminaven com aquarel·les en un quadre fet per un nen, i es barrejaven creant un espai irreal i fantasiós. La Rosita va començar a cantar i en Salvador s’arrossegava poc a poc cap a ella. “Claro de luna, tu sonrisa endiablada me abruma...”. Un estol de petons i carícies van seguir el ritme de la cançó i ella notava com la droga s’esfumava de les seves venes i tornava altre cop a veure les coses tal com eren. La seva habitació continuava en la penombra i s’estirà sobre l’estora com un gos atonyinat. El gramòfon escupia música des de la taula de caoba de l’escriptori, una taula vella; la seva pota esquerra posterior s’aguantava gràcies a dos llibres voluminosos d’una enciclopèdia alemanya d’electrotècnia. “Je ne vais pas travailler... Ou, je ne vais pas l’obliêr...”. Quant temps feia d’allò? Mesos? Potser més d’un any. La vida havia canviat en molt poc temps. Les petites coses de cada dia, com ara dutxar-te amb aigua calenta, menjar per simple caprici, jugar a que eres un déu dins un petit cel de color verd i blau. Quants dies es va passar deambulant per tota la ciutat buscant-la? No ho sabia del cert. Quantes negatives, acompanyades de tristes mirades de comprensiva tristesa? Masses. El seu record tornava més punyent encara quan es desvetllava de la postissa felicitat que li proporcionava la droga. Un altre truc d’escapisme al món exterior. Malgrat tot, es va obligar a aixecar-se, a sobreposar-se dempeus i a posar un peu davant de l’altre repetidament com cada dia. Ella no caminava perquè per a ella caminar volia dir seguir un camí que, per més que invisible, conduïa a algun lloc, hi havia d’haver un motiu per caminar. Ella sabia que sota els seus peus tan sols hi havia un fangar, que cada vegada que intentava caminar s’enfonsava una mica més. Així que havia decidit posar un peu davant de l’altre i anar-se enfonsant poc a poc, concentrant tota la seva energia en crear un espai imaginari desbordant. La marihuana era, en aquest cas, un gran company de joc.
“I think I’m dumb.... Maybe I’m just happy.” La rasposa veu de Kurt Cobain la transportava a un nirvana de bateria i evasió. Ballava per la cuina a un ritme frenètic mentre sentia fregir-se una unça de cansalada de feia dos dies. Amb aquells moviments enèrgics i la música a tot volum brollant de l’atrotinat aparell de música, sentia com el buit de l’estómac li voltava amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall... La cançó va acabar sobtadament, com si amb unes tisores haguessin tallat. El radiocasset va començar a crepitar, i nerviosa va apagar-lo, mentre s’encenia una cigarreta. La cansalada va començar a fer olor, però no tenia gana. Deuria ser el costum de no menjar, l’estómac se li tancava. Va apagar el foc i va sortir donant un cop de porta. L’aire fresc de la nit li va calmar el neguitegi que s’havia apoderat d’ella. Es va tocar el cabell arrissat com les petites molles de les modernes ràdios portàtils que els turistes i els rics empresaris de l’Havana portaven.
Asseguda al port, les cames li penjaven del pedrís. Es va mirar els peus detingudament, buscant un indici d’il·lusió. Res. Un clàxon va sonar de lluny; ella el sentí com si es trobés dins l’aigua. “Viva Cuba Libre!”. Trets. Silenci. Ella es preguntava quin era el significat de la vida. No la vida tal i com nosaltres l’entenem, no. El sentit més profund, l’essència més pregona, la raó de la seva existència. Un reflex d’estrella li va pujar per la cama fins a tocar-li la punta del nas. Va riure. Lleugerament, però ho va fer. Es va quedar parada un instant, sorpresa. Quan feia que no reia? Ni ella mateixa ho sabia. Era dolç tornar a sentir aquella música. Tímidament, ho provà de nou. Al principi era dèbil i semblava rovellat, però a poc a poc va començar a agafar consistència i força, fins a florir grandiosament i ple de frescor una riallada pura. Les llàgrimes li saltaven dels ulls i li lliscaven pel coll que es movia en un batec frenètic d’alegria. Dos, tres minuts va passar rient, què més dona? El fet és que una paret s’havia trencat, havia escapçat la cadena que arrossegava. Va albirar un vaixell a la llunyania, amb unes llums de colors i música suau. L’aigua era freda i feia que la roba se li arrapés al cos, però no li importava. Com una sirena va anar a buscar la balsa salvadora. Qui sap, potser és aquest el meravellós sentit de la vida, la nostra essència, el motor del món? “In your ocean, I'm ankle deep
I feel the waves crashin' on my feet...”