Creus

Sonava "Morten Abel". A la fi havien fet cas a l'Ernest. Era un vell com un altre; les arrugues no se li marcaven ni massa menys ni massa més que a la resta dels seus companys. La seva calba era brillant. Era l'únic remarcable. A banda, és clar, de ser l'únic amic de joventut que li quedava a en Pere.

Avui l'Anna haurà d'estar més atenta que de costum. Les nits en què hi havia sortida les passava resolent uns mots encreuats que la millor part del geriàtric anomenava sudokus. Incloent les seves superiors. Però avui no. Sempre havien fet sortides a llocs emblemàtics de la cultura que havien viscut: L'antic Parlament; Montserrat, les runes de la sagrada família…

En Pere mai va tindre fills perquè mai va voler créixer. Cap problema, si tens quaranta anys i et guanyes bé la vida; pensava l'Anna; però és converteix en un problema si per majoria convenç a la junta per fer una sortida de la tercera edat a una discoteca. Amb vuitanta anys! L'Anna se'n feia creus.

Ella seria una de les que es quedarien; quan li toques. Què faria ella si morís primer en Roger?
Encara no ho sabia. Ni tampoc s'ho volia plantejar.

***

L'autobús estava mig buit i en Pere se sentia trist. Havia organitzar això per a tots. I tots havien votat a favor. Ara sentia que ho havien fer com a disculpa per a deixar-lo sempre a terra. Ell s'avorria; als museus. Tampoc volia caminar hores i hores sota el sol d'estiu amb la cara plena de crema com si fos a la neu. El feia sentit vell. No se'n ressentien; la resta? Només eren quinze, però s'ho passarien bé; n'estava segur.

***

La Maria plorava llàgrimes d'un amor amagat durant més de seixanta anys. Per això havia anat a aquesta sortida. Per estar amb ell; no per plorar sobre un Pere que ja grisejava.

-Estúpid! -Era l'únic que li venia al cap.

Ja l'havien intentat reanimar i la directora escridassava ara l'Anna després d'assabentar-se que avui les pastilles que s'havia pres no eren les del cor. "S'ho volia passar com abans", li va dir l'Ernest.

-Estúpid!

Ell ja sabia perquè no havien anat a la discoteca, abans. Ja només quedava ell, amb ganes.

I l'Anna, desconnectant-se de les paraules grolleres de la seva superior, se'n feia creus. "Quina mort més estúpida", pensava. Pensava en la Marta. Li resultava encisadora, amb aquells ulls blaus. Només van començar a perdre color quan ja portava setmanes amagant el menjar a les butxaques de la brusa. Tot i així, el gris del seu iris era d'un to serè. Sabia que volia morir. Els seus ulls ho sabien.

Així es veia ella; amb uns cabells més clars dels que mai tindria. Amb el mateix pentinat que va portar la seva àvia fins el dia de la seva mort.