Creure en mi

La calma amara l'ambient, la lluna plena il·lumina el camí de la muntanya (fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum). La fageda que m'envolta és plena de llums i ombres delicades. Mentre vaig caminant, el soroll lleu del rierol proper em fa companyia. El senderol va pujant, i el bosc va quedant enrere. Allà lluny, muntanya amunt, ja s'hi pot veure la petita foguera al costat de la cova del vell savi.
Quan arribo vora la cova, ell està assegut al costat de la foguera, quiet i en silenci, com si m'estigués esperant. Hom diria que el seu cabell blanc i la seva barba blanca curta el fan respectable, però hi ha quelcom més. Tota la seva pell, fina i rogenca, traspua un somriure ample que els seus llavis només esbossen molt subtilment. I els seus ulls foscos reflectint la llum del foc són nets com el cel de la nit de lluna plena.
M'assec al seu costat, en silenci. El moviment de les flames ens agermana. Deixo passar uns minuts abans de fer la pregunta que m'ha dut fins aquí.
Mestre, com ho puc fer per creure de debò en mi mateix?
L'ancià copsa la pregunta i la deixa reposar fins que impregna al foc, la cova, la lluna. El mateix aire sembla que estigui fet d'aquest dubte que em rosega el cor.
L'aigua sempre va cap avall, només cal que li deixis seguir el seu camí. Ella mateixa va conquerint el terreny i alimentant la vida. No li posis obstacles.
I com puc netejar la canonada?
Novament, uns instants de silenci abans de la resposta.
És un procés lent. Si un gran embús desapareix de cop i volta, es genera molta violència. Fes-ho poc a poc i amb confiança. Si neteges una miqueta, traient ara un tros de ronya enganxat per aquí, ara un petit objecte travat per allà, l'aigua anirà circulant cada vegada millor i ella mateixa t'ajudarà a continuar amb la neteja.
La seva resposta és senzilla. Acompanyada de la serenor del seu rostre, em fa sentir confiança.
Gràcies, mestre.
Quan estic a punt d'aixecar-me per acomiadar-me i tornar cap a casa, el vell es gira i agafa el seu sarró. Hi fica les mans i hi remena una mica, fins que en treu una cosa per a mi: una trompeta. Me la miro sorprès i embadalit, de primer no veig pas quin sentit pot tenir una trompeta ara mateix, de seguida me n'adono de que té una gran utilitat: quan ningú no em faci cas, ara ja sé què puc fer. Profundament agraït, m'acomiado de l'ancià amb una reverència.
Emprenc el camí de tornada somrient i feliç. Tot imaginant moltes músiques, la lluna plena em sembla gairebé un sol esplèndid (qualsevol nit pot sortir el sol).