cosa prosa

Somni i matí d'ahir mateix, crec...



(El peix que es mossega l‘orella...)

Tanco els ulls i plouen tortugues, no per ploure, ni per plaure, sinó per tortugues. Passegen, com formiga menjant poma, seuen i callen. Una rere l'altre cauen i s'acumulen, unes amb les altres, i les altres, amb formigues. Només pensen en la conspiració nociva dels arbres, amb ses companyes no, sola, i dels arbres. Ells pensen -"i si demà..."- altres d'ells responen -"sí, demà"- i ningú diu -"Això?, ahir potser" -. (Els arbres?). Ja és un bassal elles, elles ja son tortugues caigudes, son formigues. Un mussol no no calla, un calla no mussol no per tal de malmetre al primer mussol no. -"Que aquest estigui sol!!"- Diu amb mitja ironia i part de menyspreu. (s'ho creu).
-"Piu piu"- diuen les granotes que volen, fent present així, la desvinculació fugaç i agre que tenen amb els cúmuls, decidits tots ells, però avergonyits. Mai tindran orelles, tampoc ovelles, ai Las!! Les volen per tenir un gos, un gos gros. També volen genives! -"Oh, qui tingues genives!"- Es lamenten. (S'està acabant l'aigua, d'aquí a poc haurem de beure tortugues...Llàstima que siguin salades, i facin grumolls.) Una herniosa orquídia pervertida es mira de reüll, però veu que no té ulls. Li passa com quan pop vol gratar esquena!, el pobre ni té mans per tenir-hi ungles... (Però si no té esquena!)

Ja era hora! per fi ha sonat el despertador, ja puc aixecar-me, faig lo corresponent. Un cop dret obro la finestra, i tot seguit els ulls. Alço ambdós braços, però no a l'hora, no aconsegueixo mai alçar-los a l'hora. Sempre creen aquella desagradable sensació de mordent visual amb la qual molts ja estant familiaritzats, jo no. Continuaré practicant... Els alço mirant la finestra, com volent abraçar el dia, acció mai recíproca. Abaixats (els deixo caure) em colpejo, i m'hi torno. És inútil, és més fort que jo, que la meva flonja persona. Recordo el dia que vaig guanyar: tenia grip i estava de mal humor, però, com cada dia, ho va tornar a fer: em va pegar. Vaig maleir-lo amb totes les meves forces i li vaig etzibar una lleu empenta. Encara em fa mal.
180º i em dirigeixo al calaix de la tauleta de nit. Obert hi veig el braç putrefacte d'Alícia, ho ignoro, jo busco mitjons. -On son els mitjons? -. Els trobo, ho trobo tot!. Ara ja em basteixo: em poso les sabates, els guants, els mitjons (que jo sol he trobat), continuo amb l'abric i els jerseis i el pantaló i un altre cop els guants. Vestit! - no, ara no, alguna altre ocasió s'ho mereix!-.
Em poso sota la dutxa , raja freda: ella sempre ha estat bastant distant, com Austràlia. Em trec la roba pel mateix ordre amb el que me la he posada. Feina complicada però en el fons difícil. No em dutxaré, em banyaré. - Si!-. Banyar-me és de les coses més humides que se fer. Se fer coses més humides, però ara en recordo el nom. Estic dins la banyera i ja toca assecar-me. - Sort que tinc moltes tovalloles!-. Ja sec surto de la banyera i em sorprenc despullat, em giro i ja no em veig. -Em desagrada bastant aquest cos que tinc -. Em torno a vestir, ara amb i a les palpentes (i és que tanco els ulls per si de cas...). Vestit! - no, ara no, alguna altre ocasió s'ho mereix!-. Em disposo a activar l'artificiós mecanisme que amaga el pany de la porta i, portant i exportant la roba d'abans goso en travessar-la (amb l'espasa, fera ferotge!) .

-Hola.- diu la senyora Encarna .
-Hola.- diu Qui li respon. (Llegeixo jo)
-Com va tot senyor Qui li respon? - li replica.
-Hola (a la senyora encarna)

L'Encarna és en al que em converteixo quant hi ha lluna en quart creixent. M'aprenc algun diàleg improvisat per algunes situacions límit. Mai es donen situacions, l'Encarna és morta... Ara, segons la seva religió, estarà descansant en un taüt mentre espera, impacient, la seva putrefacció: Com Alícia. Odio a Alícia i a les seves meravelles. Els diàlegs els tinc escrits en postits que tinc repartits per totes i cada una de les portes d'armaris de la roba situats just devent del bany del pis de dalt que hi ha a la casa.
(Ara semblaria com si m'endinsés en el personatge, però no goso, no tinc personatge. Escric per la inèrcia de l'experiència aliena i no coneguda, ni per existència ni extensió. Demà continuaré)
Al ja ser demà continuo explicant el que ahir era avui. Ja he sortit del bany. També he vist el postit d'Encarna. Vaig a esmorzar, odio a Alícia i a les seves meravelles. Llet, cereals i carn cuita i després picada: deliciós àpat per un poruc, - A mi no m'agrada (l'Alícia)-. Tinc un braç putrefacte d'Alícia a la tauleta de nit!! Ho ignoro...
Em passo hores i hores (tres) fel·lant tots i cada un d'aquests cereals banyats en xocolata que tant em desagraden. Acabat l'esmorzar estiro els braços, acció que comentaré. - maleït mordent! -. Endreço. Surto. Vaig a treballar. Dino. Torno a treballar. I a casa. Un cop dins, sopo per no perdre el costum i vaig a dormir. Demà serà el mateix dia.

Tanco els ulls i miro, sembla que plourà, i no per ploure. Arbres quiets...