Cor encès

Caminava pel corriol que portava a l'antiga masia, ara abandonada i en ruïnes, on solia anar de petita a jugar amb els seus cosins. Era negra nit i la carta que havia rebut el dia abans encara li punyia al pit:
"Demà a mitjanit. A l'antiga masia. No hi faltis. Sola."

Els seus pensaments es batien a parts iguals entre el neguit al sentir els seus passos solitaris trepitjant les fulles caigudes al terra del camí i la curiositat i el desig de saber qui era i què volia aquell anònim que li havia fet arribar la carta. L'havia trobada al vespre al tornar a casa... algú l'havia tirat per sota la porta però ignorava del tot qui podia ser.

Les cavil·lacions s'aturaren de sobte al sentir un soroll de branques cruixint. Hi devia haver algú o alguna cosa a l'altre banda de les bardisses... Es quedà palplantada un instant per, tot seguit, començar a caminar apressadament en direcció a la clariana que hi havia més endavant.

Mentre s'escapava anava mirant enrere, intentant escoltar si algú la seguia. Ben aviat es volgué convèncer que devia haver estat algun animal salvatge, com tants havia vist durant les seves passejades pel bosc.
Tot i així no estava tranquil·la. Augmentava tant el ritme que finalment començà a córrer fins que va arribar a la clariana. Des d'allà es divisaven les ruïnes de la masia, encara força llunyanes.
Ella pregava perquè aquells tímids esguards de la lluna entre el mar de núvols es fessin més intensos perquè sabia que, encara que inútil, la llum que donava la lluna donava més sensació de seguretat que cap altra cosa, però les seves oracions semblaven que no eren escoltades.
Mirà el rellotge. Faltaven poc més de deu minuts per la mitjanit i li quedava encara fer el tros de camí que manava al rierol, passar per les roques situades sobre el curs d'aigua per poder-lo travessar i llavors arribaria a la masia.

El cor li anava a mil. Tenia una estranya sensació de ser seguida tot i que no havia vist res més d'estrany i feia estona d'aquell soroll. Aquesta sensació torbadora es barrejava amb el desig d'acabar d'una vegada amb tot el que comportava aquella carta, que havia trastocat els plans d'una plàcida nit de lectura assentada al sofà de casa. Així doncs decidí seguir el camí i arribar d'una vegada per totes a la masia.

Estava ja a punt de creuar el rierol quan la sensació de tenir algú molt a prop es repetí. La respiració se li tornà a accelerar però les cames se li havien quedat glaçades, aturades. Ara sí que estava segura que no estava sola. Notà moviment darrera seu, però al girar-se només pogué copsar una ombra endinsant-se de nou al bosc.
El seu cap li deia que el més sensat era entornar-se'n, però a la vegada sabia que ara ja estava més aprop de la masia que de casa seva i, a més, el seu cor li deia que havia de seguir, esbrinar qui li estava fent passar tot això.
Notà una alenada d'aire que la vigoritzà i es posà a caminar altre cop.

El vent començà a bufar fort quan ja es podia començar a entreveure la vella tanca de la masia. Els arbres cruixiren i el soroll del vent al fer-los moure a banda i banda era de tot menys assossegador. Quan per fi es trobà davant la tanca, l'apartà mentre s'escoltava el xerric de les juntes oxidades pel pas dels temps.

Ara, bo i quieta al davant, la grandesa de l'antiga masia es feia més imponent que mai. Les poques escletxes que els núvols permetien per deixar passar la llum feien que es dibuixessin estranyes siluetes entre les pedres de la paret.
La quietud que hi regnava dins semblava absoluta, com si no hi hagués hagut ningú en mesos. Es preguntà si podia haver estat tot una macabra broma dels seus amics. Els estava maleint quan recordà que la sensació de no estar sola al bosc i l'ombra que havia vist esmunyir-se eren ben reals. Llavors, com llegint els seus pensaments, tornà a sentir un soroll. Semblava que venia de la part posterior de la casa...
La falsa sensació de calma que havia tingut per un moment es convertí ràpidament en una por que començà a envair-la i l'únic que aconseguí fer fou cridar.

Volia marxar, sortir corrents, però tampoc podia. Estava garratibada. Sentia uns passos que s'aproximaven des del seu davant però la foscor li impedia veure res. Quan finalment pogué veure què passava ja era massa tard. Un últim udol impotent i desconsolat fou tot el que sortí de la seva boca.

La curiositat va matar el gat.