Conte 1

Vaig sortir amb la moto, com cada diumenge al matí, per anar a fer un volt. Aquell matí era una matí fosc, un matí d'hivern, ennuvolat i trist. Però quan estava sobre la moto, res no era trist. La vida passava a gran velocitat, cada curva era com tocar el cel, em feia créixer i sentir que estava viu, que volia viure per sempre. Normalment sortia acompanyat, però aquell dia em va tocar anar sol. De fet, m'agradava més, ja que les sensacions es multiplicaven i tenien més temps per aprofundir dins meu. No tenia un destí marcat. Simplement anava decidint sobre la marxa, i més ara que anava sol. Em sentia lliure. Això havia de ser, sens dubte, el que anomenen llibertat. Quilòmetres i més quilòmetres. En això es basava la meva vida. En això em basava jo per ser feliç, per mantenir cert equilibri emocional. Treballant per poder pagar la moto, l'assegurança, l'equipament, els viatges, els hotels.

Anys enrera havia tocat fons. Hi vaig estar temps allà sota, molt abaix, sense poder sortir, ni tan sols poder aixecar el cap i veure la llum que intentava entrar per sobre. Fins que un bon dia vaig decidir-me a comprar una bona moto, una de les grans. A partir de llavors tot va canviar. Vaig començar a conèixer nova gent. Vaig començar a sortir cada cap de setmana, vaig començar a sentir-me lliure i, finalment, feliç. La moto em feia feliç. Sí. Me'n vaig sortir gràcies a la moto, o això creia. Així vaig anar passant el temps, els anys. Treballar, anar en moto, dormir, menjar, recordar poc, llegir molt, treballar més, i al cap de setmana, més moto. Així vaig aconseguir no pensar en allò que m'havia fet tant de mal. Intentava tenir totes les hores ocupades i així no pensava, no recordava, i era feliç. O creia que era feliç. És igual. Intentava evitar tot allò relacionat amb el que un cop, anys enrera, m'havia fet tant de mal: l'amor.

Aquell diumenge, doncs, vaig sortir sol. Era mig matí i el sol començava a fer-se notar entre alguns núvols. Vaig començar a pujar un port de muntanya a gran velocitat. La moto era el meu fort, la dominava bastant. Es podria dir que en sabia molt. Però el que no podia era predir el futur: jo no sabia que radera aquella curva cega hi hauria un camió sortint d'un camí, intentant incorporar-se a la carretera, i atravessant-la per complet momentàniament. Vaig intentar frenar, però va ser impossible. Vaig esquivar el camió com vaig poder, però vaig acabar sortint de l'asfalt i volant per damunt de la tanca de protecció, caient per un petit barranc.

Vaig veure una espècie de túnel amb una forta llum blanca al fons. Evidentment, era un raig de sol que entrava pel forat que havia deixat el vidre trencat del meu casc i que em cremava la vista. Vaig tancar els ulls.

La vaig veure a ella, el meu primer amor. Vaig recordar tots i cada uns dels moments que vam passar junts. Però també vaig recordar totes les noies que he conegut des de llavors. Una per una. Totes les noies a les que he estimat en silenci, enganyant-les a elles i, sobretot, a mi mateix, fent-me creure que no sentia res per elles. Fent-me creure que jo era com una roca. I tot això només per no patir, per no plorar per amor. Em vaig adonar ràpidament que no hauria d'haver evitat l'amor durant tants anys.
Havia viscut feliç realment? Això creia... però ara... ara em moria, i em moria sol. Moria per culpa d'allò que m'havia ajudat a viure feliç, la llibertat. Prop d'una carretera, amb un camioner que venia a socòrre'm, sí, però em moria. Em moria lliure, però sol. I feliç?