Conseqüències

Feia una bona estona que l’estava observant mentre esperava el seu torn a la sala de visites de l’Hospital Comarcal. Em feia patir, aquella noieta. El seu aspecte físic era força deplorable. Tenia unes ronxes per tot el cos que li provocaven un gran malestar i la cara vermella com un pebrot escalivat, no parava de gratar-se i de moure’s amunt i avall. Pobreta.
Quan el doctor la visità li digué que aquella reacció cutània no era res greu, que venia derivada d’algun aliment ingerit en mal estat. Per atenuar les molèsties li receptà uns comprimits d’herbolari, i cap a casa la va enviar.
Passats uns mesos vam tornar a coincidir en aquella mateixa sala d’espera de l’hospital. El seu aspecte havia millorat; ja no tenia aquelles ronxes tan desagradables, tampoc aquella gran vermellor de la cara. Tot i així, la seva expressió m’indicava que alguna cosa no marxava bé, se la veia preocupada. M’explicà que el metge li va fer un diagnòstic equivocat, que havia patit una varicel·la molt virulenta, i que com a conseqüència ara tenia molts problemes i una angoixa constant que no la deixava respirar.
Aleshores, quan va tenir aquell problema de salut, la noia treballava d’assistenta social en un geriàtric de la ciutat, i el contagi desencadenat entre els iaios allí ingressats va ser tan gran que el centre va haver de tancar les seves instal·lacions pel nombre de baixes que es van produir. La pobra havia perdut la feina, que tanta falta li feia i, a més, en pocs dies s’havia d’enfrontar a una gran demanda judicial que li havien interposat els familiars dels afectats. “Ara vinc a exigir explicacions al doctor, que reconegui la seva responsabilitat —em digué tota alterada—, i a demanar-li algun remei eficaç que m’ajudi a superar aquest mal tràngol que estic passant. És el preu que li demano pels danys causats.”
Aquest fet que m’acabava d’explicar aquella noieta em deixà molt preocupada, fins i tot vaig posar en dubte la professionalitat d’aquell facultatiu, hi vaig perdre la confiança. Tot seguit d’ella em vaig acomiadar, i sense pensar-m’ho gens ni mica cap a casa me’n vaig tornar, no fos cas que, per la ineptitud del metge, les campanes de l’església a funeral haguessin de tocar.