Condemna

Us va avisar, però no el vau creure. No, més aviat, no el vau voler fer cas. És clar que semblava impossible, però l’instant en què ell va aparèixer va convertir-se en motiu suficient per desfer els murs de la incredulitat.
Aquell dia venia en to de pau, però no vau dubtar de ficar-lo de seguida en aquella habitació obscura, amb l’única companyia del seu desconcert, i la meva recança. Em pregunto com es devia sentir allà, aïllat de tot, a milers de quilòmetres de la seva llar. Ho vau fer vosaltres? És clar que no. Però ell mai us ho va tenir en compte. No podia evitar sentir-se fascinat per la nostra espècie.
Una tarda, per al vostre desconcert, va ser capaç d’anunciar, amb un lèxic pobre però esgarrifosament entenedor, una advertència propera. Va ser llavors quan vau entrar en pànic, no pel significat d’allò que havia dit, sinó perquè havia sigut capaç de parlar el nostre idioma. De tant en tant, el trèieu d’aquella gàbia asfixiant per observar-lo i examinar-lo. Del que no us vau adonar, però, és que ell també ho feia amb vosaltres. El cas és que en aquell moment vau procedir a fer, automàticament, el que millor se us dona: destruir. Teniu por de tot el que pugui amenaçar la vostra existència o, més bé, de qualsevol que pugui fer trontollar la vostra sensació de superioritat, la necessitat de tenir-ho tot controlat.
Però aquell cop no vau poder mantenir l’ordre, i la seva destrucció va anar lligada amb la nostra. La vostra. Amb prou feines m’havia acomiadat quan vau fer sonar el canyó. Les llums no van trigar a aparèixer. Centenars, milers d’elles travessaven el cel, arrasant al seu pas tot el que tant temíeu perdre. És a dir, a vosaltres. Però no a mi, que havia estat l’única que l’havia tractat amb compassió, allò que us era tan estrany. Quan vau adonar-vos que ell havia sigut la vostra única salvació, ja era massa tard.

Tanmateix, ell us va perdonar. No va deixar el món sense abans assegurar-se de deixar una part d’ell, i conseqüentment també una vostra, en mi.