Compostura

El majordom anuncià desapassionadament l'arribada d'un tercer carruatge, l'últim de la tarda. El senyor Pàmpols convidà els presents a passar a la biblioteca. La criada els indicà on havien de seure. El primer a fer-ho fou el senyor Vallecillos, tinent d'artilleria retirat. Al seu costat s'acomodaren el senyor i la senyora Puigderrajols. Un tercer seient, just al davant del senyor Pàmpols, restava a la disposició del nouvingut.

Enmig d'un silenci tens i incòmode, el senyor Pàmpols netejà unes ulleres minúscules que va treure de la butxaca de l'armilla. En aquell precís instant abandonava la seva condició d'amfitrió correcte i més aviat ensopit, i recuperava la de notari. Aleshores va mirar amb intenció propiciatòria el seus convidats i tossí lleugerament. A aquest senyal el majordom, sorgit d'un racó imprecís de la penombra, diposità una carpeta damunt de la taula i anuncià en to monocord la presència de la senyoreta Loiseau. El tinent Vallecillos recol·locà amb coqueteria el pegat de l'ull i s'acaronà el mostatxo. La senyora Puigderrajols volgué atreure de bades l'atenció del seu marit, absort amb la contemplació d'un quadre, la reputadíssima Venus de la finestra.

La senyoreta Loiseau va irrompre en la biblioteca amb pas decidit, i a tall d'excusa va murmurar pardon. El tinent Vallecillos s'apressà a besar-li la mà, i tots dos intercanviaren monosíl·labs cortesos sota la mirada lasciva del senyor Puigderrajols i el conseqüent esguard colèric de la seva muller.

El senyor Pàmpols, investit amb el zel sever de moltes hores d'estudi pausat i encara més d'exercici raonat de la professió, requerí l'atenció dels presents per llegir el testament del malaguanyat doctor Floriach.

En mencionar aquest nom tothom abaixà el cap com a mostra de respecte. El senyor Puigderrajols volgué interrompre amb una frase d'elogi, però el tinent Vallecillos s'hi avançà amb el senzill i lapidari el muerto al hoyo y el vivo al bollo, digne d'aplaudiment si l'ocasió ho permetés. La Loiseau anà una mica més lluny i anava contenint amb vehemència unes llàgrimes inexistents.

El tinent Vallecillos, sord d'una orella, demanà al notari que pugés el volum. El senyor Pàmpols, encara més dur d'oïda, continuà llegint amb la mateixa cantarella fluïda i críptica. La senyora Puigderrajols endegà un rosari gairebé inaudible. El seu marit, que roncava des del primer considerando, es despertà i en adonar-se que no s'havia avançat gaire, cridà si es podia anar al gra.

Aleshores el notari deixà caure les ulleres sobre la taula, es pessigà l'espai entre les celles, també folrat d'un borrissol grisós, i després d'un sospir respongué, amb correcció però amb docta contundència, que el seu deure era llegir el que el doctor Floriach havia dictaminat en relació a les seves possessions.

En Puigderrajols encaixà el cop amb esportivitat, i en comptes de reprendre la migdiada, es va limitar a mirar-se la Loiseau, que tenia una certa retirada amb la Venus del quadre.

Després d'una allau de considerandos i habidas cuentas, després d'una frase llarguíssima que el notari, havent-s'hi perdut, optà per no acabar, els presents reconegueren el moment crucial. El tinent Vallecillos creuà amb dificultat la cama damunt la pròtesi i hi apagà el caliquenyo sense adonar-se'n.
-Habida cuenta de lo antedicho, y considerando mi relación con los aquí presentes, es mi voluntad que se repartiere mi modesto patrimonio del modo y manera que se expondrá seguidamente.

El tinent Vallecillos féu un bot en sentir el seu nom. Després d'una bella referència a un passat militar compartit i a una amistat llarga i profunda, el vell soldat plorà en saber que heretava una col·lecció de gravats i una pistola per batre's en duel. La damisel·la, tot i una al·lusió vetllada a quelcom més que una coneixença entranyable, no hi resultà tampoc gaire afavorida: una caixa de música que ella no s'amagà de considerar une connerie. El somriure esperançat dels Puigderrajols desaparegué en saber-se propietaris d'un magnífic rellotge de paret de llautó que ells mateixos havien regalat al finat.

El tinent Vallecillos fou el primer a reaccionar. S'aixecà, s'acostà a la Loiseau i oblidant la galanteria de feia poc més d'una hora, l'acusà d'haver dilapidat la fortuna del doctor en xampany, ostres i drapets. Després d'un comentari de molt mal gust sobre les inquietuds artístiques de la jove, li clavà una puntada amb tan mala fortuna que la pròtesi caigué per terra. La Loiseau aprofità per tirar-s'hi al damunt i mentre el bufetejava amb inopinada destresa, l'acusà de borratxo i de client assidu de les cases de barrets, com el plorat amic comú. En Puigderrajols, que ja veia el quadre al saló de ca seva, maleí l'avarícia atàvica dels Floriach i Gómez-Puigderrajols.

De res no serviren els crits a l'ordre del notari. La Puigderrajols, sensiblement fora de si, estirava els cabells de la Loiseau i la qualificava sense circumloquis de mala puta. El marit, per la seva banda, antic cadet expulsat per l'afició a la beguda, jugava amb la pròtesi del tinent. Només una aparició sobtada evità la catàstrofe. Enmig de la incredulitat de tothom, el doctor Floriach va entrar a la sala i anuncià amb tristesa que tot havia estat una manera de comprovar l'estimació dels seus allegados. I afegí que, habida cuenta del que havia passat, s'estimava més llegar tota la seva fortuna, uns divuit milions de rals, a una societat filantròpica presidida pel senyor Pàmpols.

Un cop sord -la còrpora rotunda d'en Puigderrajols damunt de l'entapissat de la biblioteca-va interrompre el decebut i retòric discurs post mortem del doctor. Aquest mateix donà fe del fatal desenllaç, i sobreposant-se als plors de les dones i a l'estupor dels homes, el senyor notari convocà els presents per a l'endemà a la mateixa hora.