Comença el viatge

Amb un deix de ràbia i una mirada malenconiosa, observà en la distància el núvol de pols que feia la nau en enlairar-se. Un espectacle massa bell, pensà. Mentre s'allunyava cap al cel, la carcassa del vehicle espacial reflectia la tímida lluny del sol del capvespre i de les dues llunes. El lirisme de la vista era captivador, però no hi havia temps per recrear-s'hi, la nit entrant en aquell racó perdut de la galàxia era massa inhòspita. En Xamul agafà el maletí i es dirigí cap a la bombolla-base.

En l'escalfor i la seguretat del petit assentament, la Mela l'esperava. Amb el primer cop d'ull n'hi havia hagut prou perquè ella ho copsés, però tot i així ell va informar-la, càusticament, de les novetats que ella ja sabia:

Ha arribat l'hora.

Això suposava el final de més de tres anys d'espera. La petita bombolla que els havia acollit tot aquest temps tornaria a quedar buida l'endemà mateix. En Xamul es quedà uns instants observant el petit miracle de confort que havien aconseguit bastir amb tan pocs mitjans. Des de fora semblava tan sols una petita estructura rodona metàl·lica d'uns pocs metres de diàmetre. Per dins, però, era una estança molt confortable que amb petites dosis de volumosofia aplicada amb molt bon criteri s'havia convertit en una casa espaiosa i enjardinada, capaç de proveir tot el necessari per viure en una il·lusió de calma enmig d'una regió amb una atmosfera respirable, sí, però amb una meteorologia molt i molt adversa de només tres hores de temperatura raonable al dia. Considerant que tenien molt poc accés a les tecnologies punta, s'ho havien muntat molt bé, l'espera havia estat un temps llarg i difícil, però també un bell aprenentatge.

Aleshores es mirà a la Mela, la seva companya de tot aquest temps. Els seus ulls tan grocs li tornaren un somriure tendre. Estava maquíssima, com sempre, amb la seva pell blavenca, la seva cua tan suau i aquelles antenes que remataven tan deliciosament la seva figura esvelta i ben proporcionada. Es van quedar mirant-se una estona dolçament, després s'acaronaren molta estona i van passar la seva darrera nit de calma més abraçats que mai. D'ençà que havien arribat a aquell refugi, sabien prou bé que aquest era el destí que els esperava. Ells mateixos l'havien triat, però això no feia més senzill el dur-lo a terme. Ara, però, ja no hi havia alternativa.

Quan va arribar l'hora del bon temps, van abandonar la bombolla. Un cop a fora, en Xamul es disposava a activar el mecanisme recollidor de l'habitacle.

Deixa'l - l'aturà la Mela. - Algú podria passar per aquí i li seria útil per sobreviure-hi.

Tenia tota la raó. Va deixar la bombolla i va obrir el maletí. El transbordador que els hi havien assignat es veia lleuger, sens dubte seria ràpid i còmode, tot i les grans limitacions per a crear bombolles volumosòfiques de bona qualitat per a l'espai exterior. Sense entretenir-s'hi més van pujar a la nau i van posar-la en marxa.

L'aventura que canviaria per sempre el destí de la galàxia tot just començava.