Com vas conèixer...

I a mi em preguntes com és la mort? Tu ja la coneixes! T'ho recordo?
Quan ja tot era borrós, amb imatge difuminada, podies veure que encara el cel era blau, els núvols tenien aquella textura de cotó que tant t'agradava, però ja era massa tard, massa tard!
Llavors, vas notar la presència del fred al teu cos, com un calfred jugava en la teva esquena fins el clatell. Quan vas poder girar el cap, vas veure aquell rostre, era preciós, era angelical, t'apeteixia fins i tot, besar-la, tocar-la, donar-li la mà però no podies, no tenies la força necessària, sols tenies les forces per imaginar-te amb ella... però res més.
Immòbil, et preguntaves si havies fet bé, si encara podies retrocedir ni que fossin deu minuts en el temps... però era impossible, i ho sabies.
El més impactant va ser quan vas sentir la seva veu, dolça però ferma, innocent però amb picardia... no podies centrar-te en el significat de les seves paraules, no sabies ni el idioma en que et parlava, no sabies res, malgrat tot, no podies contestar-li, havies perdut molta sang, qui et manaria a tu fer això!
Deixant els que estimes, els que t'estimen, els que pot ser arribessis a estimar, aquells amb qui vas compartir mirades, somriures, o simplement un petit xoc mentre anaves pel carrer, deixant els records de banda... però, ara ja donava igual, veritat?
Ella, va apropar els seus llavis carnosos però infantils a la teva cara, et va besar la front, els ulls, i finalment, els llavis portant-se la teva ànima més enllà que el cel.
Llavors és quan arriba el teu últim record: uns ulls foscos, una pell molt clara apropant-se a tu i un aroma a terra humida i pluja.
Així és com vas conèixer a la MORT!