Cercador
Com escriure una història en hores de feina
Un relat de: Sorginya- Compartir:
Els dies passen llargs, les hores encara més. Mires per la finestra i no hi ha res que et pugui distreure; cotxes, camions, persones que van a treballar… Aquesta és la vida en un polígon en una ciutat que no supera els 60mil habitants.
Cada dia és la mateixa rutina; despertar-se a la mateixa hora, agafar la carmanyola, claus, cartera i venga, un dia més. Podria fer aquella carretera amb els ulls tancats, fins i tot quan per temes logístics i familiars n'he de modificar el recorregut per no haver de fer aquelles llargues coes que es fan quan s'acosta l'hora punta. Perquè una cosa si que ho té, quan abans surts de casa, menys tràfic hi ha, i això fa que puguis gaudir mínimament d'aquells 20 minuts de carretera solitària a on només hi circulen els pocs que com tu, comencen la rutina abans. Aquells 20 minuts que serveixen per pensar, escoltar la radio o simplement conduir i veure com canvia el paisatge segons l’època de l'any. Ara és primavera, els arbres són verds i les roselles omplen el voral de la carretera A l'hivern, en canvi, els arbres sense fulles et mostren les àguiles i xoriguers a les branques, esperant que algun ratolí tregui el cap amb els primers rajos de sol i així fer-se un bon berenar.
Però tot i així res canvia aquesta monotonia, quan s'acaben aquells 20 minuts ja tornes a ser a n'aquell polígon de naus industrials i oficines. La rutina de la feina i els dies llargs en que durant hores no hi ha res a fer, marquen el començament i final d'una nova setmana laboral. Les ganes de que arribi el cap de setmana són grans, penses que podràs dormir, descansar… estar un poc per tu.. Però mai és del tot cert. Obligacions familiars, compromisos… aquelles 48 hores passen tant ràpid…! I si, ja torna a ser dilluns, ha passat una setmana més de la teva vida en que durant 40 setmanals et sents inútil, treballant per aquest món capitalista que t'obliga a guanyar i guanyar per poder mantenir un mínim de nivell de vida acceptable, perquè, siguem sincers, ACCEPTABLE seria la paraula actual.
Hauria donat el que fos per poder treballar d'allò que m'apassionava.. - estudia i tendràs una bona feina - em deien - si vas a la universitat segur que podràs fer feina d'allò que t'agrada - però no va ser així. I et trobes que per molt d’esforç que facis, la vida no sempre t'ajuda.
Crisis econòmiques i immobiliàries que fan que t'hagis de replantejar que vols a la vida, canvis dins el marc universitari que fan que tot allò que has estudiat i per el que t'havies esforçat ja no tengui valor… I així, al final, acabes fent feina de qualsevol cosa, perquè clar, allò que vols es poder viure, tenir un futur, poder disfrutar dels anys que tens en aquest planeta sense preocupacions, o com a mínim, les mínimes.
I ara estic aquí, intentant recordar que era allò que m'apassionava, recordant aquells somnis de joventut mentre pens que ja he passat més d'un quart de segle, que la vida continua i que és molt difícil canviar-la.
Ja tenim un dia més al calendari, s'acosta el cap de setmana, déu meu, que ràpid que passen els dies! La rutina fa que tot passi ràpid i d'aquí a poc ja arribarem a l'estiu.
Vacances escolars, preparació de vacances amb família i la casa… ais aquesta casa que tantes ganes tenia de comprar i que ens ha fet passar tants mals de caps. Si, és cert, vaig ser jo qui va insistir en comprar una casa, pensava que em faria sentir millor. I si, és cert que en certs moments em fa sentir millor, però en altres, tot són problemes. Reformes, gastos, mobles nous, impostos i clar, tot això comporta discussions i qui me digui que no es tenen discussions amb la parella quan es reforma una casa, està mentint.
Però bé, sempre s'ha de mirar el costat positiu, finalment tenim una propietat, si, si, ja en teníem més de 30, però la vida va com va i actualment amb els costos que hi ha i els salaris que no pugen… encara gràcies que n'hem aconseguit una!
Ja feia massa anys que tiràvem els doblers en lloguers que pujaven cada any, que t'escanyaven contínuament i total per què? Per res, mai serà teu.. Mai podràs pintar-ho com vols ni fer els forats allà a on vols, perquè potser quan s'acabi el contracte ja no et renoven més i encara has de pagar per haver volgut donar un poc d'ànima a casa teva…
I finalment ens vàrem decidir, bé, vaig insistir i ho vaig aconseguir, siguem clars. Però ara tenim una casa a on puc fer-hi el que vull, un jardí enorme (massa i tot) per poder-ho arreglar com vull, plantar-hi el que vull, fer-hi el meu hort, el meu espai. Com em relaxa passar-me hores i hores al jardÍ! Ell no ho entén, no ho entén mai, sempre vol sortir i fer coses i no entén com puc estar hores arreglant aquell tros de terra. Però ei, que consti que jo no en volia tanta de terra! Al final va ser ell qui va triar la casa i com que estava bé de preu i era agradable, la vàrem comprar.
Però bé, va, que mos despistam…que si, que si, que tot això és molt guapo, però que jo continuu aquí, asseguda per passar aquestes 8 hores de feina administrativa, feina que no és feina, perquè realment no tenc res a fer… dissimular..
Avui pensava que tenc ganes de que arribi el bon temps, temps de platja sobretot, de descansar, de vacances... Ais quines ganes! Aquest any hem decidit fer una petita escapada amb cotxe, l'economia és la que és i hem tengut massa gastos per poder-mos permetre res més. Anirem fins a Pisa, Itàlia, en cotxe, es clar, i de càmping, el més barat. No sé per què, fa molt que el nin em demana - Mama a on és aquella torre inclinada? Hi podrem anar qualque dia? - I bé que li has de dir, tampoc són tantes hores i viatges en cotxe ja n'hem fet bastants. Per tant si, anirem xino-xano en cotxe fins a Itàlia, una petita aturada prop de la costa blava per no fer-ho tant cansat, uns dies a la zona de Liguria, i finalment a la costa de Pisa. En total uns 10 dies entre anar i venir. No està malament, enyor Itàlia, volíem anar a Nàpols, volia ensenyar-li al petit aquella ciutat a on hi vaig viure uns anys i que tant m'agradava... Però crec que ho haurem de deixar per més endavant.
Ai Nàpols... Quins records... Varen ser uns anys interessants, no sé si en podria dir feliços per la relació que tenia, però sí, interessants. M'agrada tant aquesta ciutat..! Els seus carrerons estrets, plens de gent, botigues petites de tot tipus, alegria, música i trui. Aquest trui italià que a tanta gent li desagrada perquè és caòtic, però que a mi m'encanta, és vida. Cotxes que piten, motos que van en tots els sentits amb una, dues o tres persones o tota una família. Plou i la mare aguanta el paraigües per cobrir-los a tots mentre amb el motorino es mouen per aquells carrers.
Els italians sempre m'ho deien "vedi Napoli e puoi muori", clar, mors de gust, d'encant. Nàpols, aquella ciutat màgica, plena de tresors: arqueològics, artístics, arquitectònics, gastronòmics.. Nàpols, la ciutat que mai dorm, que sempre respira. Famosa per els seus petards que cada cap d’any cremen parts de la ciutat, però que a ningú li importa, perquè allò que volen es demostrar la seva alegria per un nou any.
Varen ser uns anys interessants, vaig aprendre molt millor l'idioma i vaig conèixer gent diversa. M'encantava passejar per el centre, lloc a on vivia, i anar a comprar al barri de Forccella, entre tota aquella gent que et venia de tot i més. Les botigues, les millors, petites per dins i plenes d'estanteries per fora, carregades de queviures de tot tipus. Galletes de totes les marques i formes, fruites, verdures i entre elles, estris i productes de neteja. Llavors entres dins aquell espai reduït a on hi trobes els formatges i embotits. La mozzarella, ais aquella mozzarella dins els seus bols...Que en demanes una o dues i amb un cullerot les agafen i les posen dins una bosseta, a la menuda, de tota la vida… Com m'agradava aquella mozzarella… a vegades me les menjava sense més, forqueta i ganivet, ni oli ni sal, només aquell formatge. I surts i continues passejant entre les botiguetes i entre mig de menjar i productes per casa i els carretons. Carretons que varien segons l'època de l’any. A vegades hi ha musclos que es venen al vapor, amb una paperina i un poc de llimona, 0,50cnt, granissats, de llimona o de diferents sucs, que te'l preparen allà mateix, 1€, ja siguin picant la barra de gel que està tapada amb un pedaç, ja sigui tret d'un recipient ja preparat. I mai pot faltar el tabac, tabac de contraban està clar, de diferents parts d'Europa, més barat del que es ven als estancs, però d'una qualitat més baixa (pel que em deien). El millor era que no només el barri de Forcella, era així, tot el centre era així!
Si mai necessitaves fruita o verdura, quasi sempre tenies una petita botigueta al costat de casa i el que més m'agradava era el seu sistema de "compra i t'ho portam a casa" a la napolitana. Totes les cases, totes, fins i tot si vivies de lloguer, tenien la seva panera fermada amb una corda al balcó de casa. I era tant fàcil com baixar la panera balcó a vall , tant és el pis que fos, un quart, un cinquè… I posar a de dins els doblers( més o manco el que creies que costaria) i la llista de queviures que necessitaves. Sempre hi havia un al·lot atent que n'agafava la llista, t'ho preparava tot i t'ho posava de nou a la panera que tu havies deixat penjant des del balcó. I així, sense haver de sortir de casa ni pujar escales, tenies la teva compra. Sempre parlant de compres petites es clar, petites coses que t'havies oblidat, d'últim moment.
Com m’agradava poder passejar per allà, sense preocupacions, gaudint dels carrers i de la bullícia, mirant els aparadors plens de: joies, sabates, objectes, roba i coses de tot tipus. I el menjar, sempre podies menjar, a tothora i a preus barats, 0,50cnt, 1€ els crocchè di patate o arancini,1,5€ un pizza margarita per menjar amb la mà, dolços i dolços que no acabaves mai i a l’estiu, gelat. Crec que mai he menjat tant de gelat com en aquells anys napolitans. Barat, bo, generós, i clar, amb aquella calor que començava a finals d’abril i durava fins ben entrat setembre, venia molt de gust!
I aquella vida al carrer, ai quina vida.. Al principi vivíem en un petit carreró d'aquells de cases petites i estretes a on hi viu tota una família en una sola planta baixa. Planta que es compon d'una habitació que fa funció de cuina-menjador-sala d'estar, un petit bany i en els millors dels casos, una altra habitació. Les padrines i madones sempre fora, amb les seves cadires, disfrutant del bon temps. Quan era hivern les portes s'obrien només per d'alt, com una finestra, sempre connectats amb tota la xarxa veïnal. Hi havia família en aquells carrerons, la gent major no se sentia sola, sense família, compartien entre tots l'ajuda necessària i moltes d'elles vivien de "l'economia submergida", venent petites coses d'amagat, com els actuals supermercats de 24h que ja es troben fins i tot en pobles de poc més de 1000persones.
Està clar que de tot això ja en fa més de 12 anys i la darrera vegada que hi vaig anar, tot i l’escènica d'abans que encara s'hi respirava, la ciutat havia canviat. Ja no hi havia paradetes de contraban de tabac. Els carrers del centre, plens de vida napolitana havien adquirit un aire més turístic, com totes les capitals. No s'havien renovat ni arreglat, i ara! Però la saturació turística s'hi començava a notar. Preus més cars, ja no podies menjar per 1,5€ més coes a les pizzeries de sempre, més bars i llocs "moderns" i es clar, molta més gent per tot que indicava que fins i tot a Nàpols, la ciutat dels camorristes, podia convertir-se en un parc temàtic. No vull saber ara, 8 anys després, com estarà tot això.
Quina llàstima haver partit d'allà, però no hi podia estar més, aquella relació sentimental no va acabar bé, i en aquella època, trobar feina, per una dona, no era tant fàcil. Encara hi predominaven les maneres de fer més antiquades i el masclisme era una cosa ben normal. Per tant, com tot, aquella vida va quedar enrere per tornar a una vida cosmopolita, en una ciutat que cada dia tenia menys ànima però al mateix temps més oportunitat de treball. I si, en aquella època i amb la meva edat, ja tocava cotitzar, si no, quin futur m'esperava?
Per sort, també aquella ciutat sense ànima ha quedat enrere i ara només queda la rutina en una empresa d'una petita capital a on al final, tothom es coneix. Visquent en un poble encara més petit, però amb casa pròpia i envoltada de natura, muntanyes i rius, ideal per formar una família i sentir un poc de llibertat. Poder respirar aire pur i desconnectar del món i de tota la seva deshumanització que es va estenent a poc a poc és el millor que podia fer.
Cada dia és la mateixa rutina; despertar-se a la mateixa hora, agafar la carmanyola, claus, cartera i venga, un dia més. Podria fer aquella carretera amb els ulls tancats, fins i tot quan per temes logístics i familiars n'he de modificar el recorregut per no haver de fer aquelles llargues coes que es fan quan s'acosta l'hora punta. Perquè una cosa si que ho té, quan abans surts de casa, menys tràfic hi ha, i això fa que puguis gaudir mínimament d'aquells 20 minuts de carretera solitària a on només hi circulen els pocs que com tu, comencen la rutina abans. Aquells 20 minuts que serveixen per pensar, escoltar la radio o simplement conduir i veure com canvia el paisatge segons l’època de l'any. Ara és primavera, els arbres són verds i les roselles omplen el voral de la carretera A l'hivern, en canvi, els arbres sense fulles et mostren les àguiles i xoriguers a les branques, esperant que algun ratolí tregui el cap amb els primers rajos de sol i així fer-se un bon berenar.
Però tot i així res canvia aquesta monotonia, quan s'acaben aquells 20 minuts ja tornes a ser a n'aquell polígon de naus industrials i oficines. La rutina de la feina i els dies llargs en que durant hores no hi ha res a fer, marquen el començament i final d'una nova setmana laboral. Les ganes de que arribi el cap de setmana són grans, penses que podràs dormir, descansar… estar un poc per tu.. Però mai és del tot cert. Obligacions familiars, compromisos… aquelles 48 hores passen tant ràpid…! I si, ja torna a ser dilluns, ha passat una setmana més de la teva vida en que durant 40 setmanals et sents inútil, treballant per aquest món capitalista que t'obliga a guanyar i guanyar per poder mantenir un mínim de nivell de vida acceptable, perquè, siguem sincers, ACCEPTABLE seria la paraula actual.
Hauria donat el que fos per poder treballar d'allò que m'apassionava.. - estudia i tendràs una bona feina - em deien - si vas a la universitat segur que podràs fer feina d'allò que t'agrada - però no va ser així. I et trobes que per molt d’esforç que facis, la vida no sempre t'ajuda.
Crisis econòmiques i immobiliàries que fan que t'hagis de replantejar que vols a la vida, canvis dins el marc universitari que fan que tot allò que has estudiat i per el que t'havies esforçat ja no tengui valor… I així, al final, acabes fent feina de qualsevol cosa, perquè clar, allò que vols es poder viure, tenir un futur, poder disfrutar dels anys que tens en aquest planeta sense preocupacions, o com a mínim, les mínimes.
I ara estic aquí, intentant recordar que era allò que m'apassionava, recordant aquells somnis de joventut mentre pens que ja he passat més d'un quart de segle, que la vida continua i que és molt difícil canviar-la.
Ja tenim un dia més al calendari, s'acosta el cap de setmana, déu meu, que ràpid que passen els dies! La rutina fa que tot passi ràpid i d'aquí a poc ja arribarem a l'estiu.
Vacances escolars, preparació de vacances amb família i la casa… ais aquesta casa que tantes ganes tenia de comprar i que ens ha fet passar tants mals de caps. Si, és cert, vaig ser jo qui va insistir en comprar una casa, pensava que em faria sentir millor. I si, és cert que en certs moments em fa sentir millor, però en altres, tot són problemes. Reformes, gastos, mobles nous, impostos i clar, tot això comporta discussions i qui me digui que no es tenen discussions amb la parella quan es reforma una casa, està mentint.
Però bé, sempre s'ha de mirar el costat positiu, finalment tenim una propietat, si, si, ja en teníem més de 30, però la vida va com va i actualment amb els costos que hi ha i els salaris que no pugen… encara gràcies que n'hem aconseguit una!
Ja feia massa anys que tiràvem els doblers en lloguers que pujaven cada any, que t'escanyaven contínuament i total per què? Per res, mai serà teu.. Mai podràs pintar-ho com vols ni fer els forats allà a on vols, perquè potser quan s'acabi el contracte ja no et renoven més i encara has de pagar per haver volgut donar un poc d'ànima a casa teva…
I finalment ens vàrem decidir, bé, vaig insistir i ho vaig aconseguir, siguem clars. Però ara tenim una casa a on puc fer-hi el que vull, un jardí enorme (massa i tot) per poder-ho arreglar com vull, plantar-hi el que vull, fer-hi el meu hort, el meu espai. Com em relaxa passar-me hores i hores al jardÍ! Ell no ho entén, no ho entén mai, sempre vol sortir i fer coses i no entén com puc estar hores arreglant aquell tros de terra. Però ei, que consti que jo no en volia tanta de terra! Al final va ser ell qui va triar la casa i com que estava bé de preu i era agradable, la vàrem comprar.
Però bé, va, que mos despistam…que si, que si, que tot això és molt guapo, però que jo continuu aquí, asseguda per passar aquestes 8 hores de feina administrativa, feina que no és feina, perquè realment no tenc res a fer… dissimular..
Avui pensava que tenc ganes de que arribi el bon temps, temps de platja sobretot, de descansar, de vacances... Ais quines ganes! Aquest any hem decidit fer una petita escapada amb cotxe, l'economia és la que és i hem tengut massa gastos per poder-mos permetre res més. Anirem fins a Pisa, Itàlia, en cotxe, es clar, i de càmping, el més barat. No sé per què, fa molt que el nin em demana - Mama a on és aquella torre inclinada? Hi podrem anar qualque dia? - I bé que li has de dir, tampoc són tantes hores i viatges en cotxe ja n'hem fet bastants. Per tant si, anirem xino-xano en cotxe fins a Itàlia, una petita aturada prop de la costa blava per no fer-ho tant cansat, uns dies a la zona de Liguria, i finalment a la costa de Pisa. En total uns 10 dies entre anar i venir. No està malament, enyor Itàlia, volíem anar a Nàpols, volia ensenyar-li al petit aquella ciutat a on hi vaig viure uns anys i que tant m'agradava... Però crec que ho haurem de deixar per més endavant.
Ai Nàpols... Quins records... Varen ser uns anys interessants, no sé si en podria dir feliços per la relació que tenia, però sí, interessants. M'agrada tant aquesta ciutat..! Els seus carrerons estrets, plens de gent, botigues petites de tot tipus, alegria, música i trui. Aquest trui italià que a tanta gent li desagrada perquè és caòtic, però que a mi m'encanta, és vida. Cotxes que piten, motos que van en tots els sentits amb una, dues o tres persones o tota una família. Plou i la mare aguanta el paraigües per cobrir-los a tots mentre amb el motorino es mouen per aquells carrers.
Els italians sempre m'ho deien "vedi Napoli e puoi muori", clar, mors de gust, d'encant. Nàpols, aquella ciutat màgica, plena de tresors: arqueològics, artístics, arquitectònics, gastronòmics.. Nàpols, la ciutat que mai dorm, que sempre respira. Famosa per els seus petards que cada cap d’any cremen parts de la ciutat, però que a ningú li importa, perquè allò que volen es demostrar la seva alegria per un nou any.
Varen ser uns anys interessants, vaig aprendre molt millor l'idioma i vaig conèixer gent diversa. M'encantava passejar per el centre, lloc a on vivia, i anar a comprar al barri de Forccella, entre tota aquella gent que et venia de tot i més. Les botigues, les millors, petites per dins i plenes d'estanteries per fora, carregades de queviures de tot tipus. Galletes de totes les marques i formes, fruites, verdures i entre elles, estris i productes de neteja. Llavors entres dins aquell espai reduït a on hi trobes els formatges i embotits. La mozzarella, ais aquella mozzarella dins els seus bols...Que en demanes una o dues i amb un cullerot les agafen i les posen dins una bosseta, a la menuda, de tota la vida… Com m'agradava aquella mozzarella… a vegades me les menjava sense més, forqueta i ganivet, ni oli ni sal, només aquell formatge. I surts i continues passejant entre les botiguetes i entre mig de menjar i productes per casa i els carretons. Carretons que varien segons l'època de l’any. A vegades hi ha musclos que es venen al vapor, amb una paperina i un poc de llimona, 0,50cnt, granissats, de llimona o de diferents sucs, que te'l preparen allà mateix, 1€, ja siguin picant la barra de gel que està tapada amb un pedaç, ja sigui tret d'un recipient ja preparat. I mai pot faltar el tabac, tabac de contraban està clar, de diferents parts d'Europa, més barat del que es ven als estancs, però d'una qualitat més baixa (pel que em deien). El millor era que no només el barri de Forcella, era així, tot el centre era així!
Si mai necessitaves fruita o verdura, quasi sempre tenies una petita botigueta al costat de casa i el que més m'agradava era el seu sistema de "compra i t'ho portam a casa" a la napolitana. Totes les cases, totes, fins i tot si vivies de lloguer, tenien la seva panera fermada amb una corda al balcó de casa. I era tant fàcil com baixar la panera balcó a vall , tant és el pis que fos, un quart, un cinquè… I posar a de dins els doblers( més o manco el que creies que costaria) i la llista de queviures que necessitaves. Sempre hi havia un al·lot atent que n'agafava la llista, t'ho preparava tot i t'ho posava de nou a la panera que tu havies deixat penjant des del balcó. I així, sense haver de sortir de casa ni pujar escales, tenies la teva compra. Sempre parlant de compres petites es clar, petites coses que t'havies oblidat, d'últim moment.
Com m’agradava poder passejar per allà, sense preocupacions, gaudint dels carrers i de la bullícia, mirant els aparadors plens de: joies, sabates, objectes, roba i coses de tot tipus. I el menjar, sempre podies menjar, a tothora i a preus barats, 0,50cnt, 1€ els crocchè di patate o arancini,1,5€ un pizza margarita per menjar amb la mà, dolços i dolços que no acabaves mai i a l’estiu, gelat. Crec que mai he menjat tant de gelat com en aquells anys napolitans. Barat, bo, generós, i clar, amb aquella calor que començava a finals d’abril i durava fins ben entrat setembre, venia molt de gust!
I aquella vida al carrer, ai quina vida.. Al principi vivíem en un petit carreró d'aquells de cases petites i estretes a on hi viu tota una família en una sola planta baixa. Planta que es compon d'una habitació que fa funció de cuina-menjador-sala d'estar, un petit bany i en els millors dels casos, una altra habitació. Les padrines i madones sempre fora, amb les seves cadires, disfrutant del bon temps. Quan era hivern les portes s'obrien només per d'alt, com una finestra, sempre connectats amb tota la xarxa veïnal. Hi havia família en aquells carrerons, la gent major no se sentia sola, sense família, compartien entre tots l'ajuda necessària i moltes d'elles vivien de "l'economia submergida", venent petites coses d'amagat, com els actuals supermercats de 24h que ja es troben fins i tot en pobles de poc més de 1000persones.
Està clar que de tot això ja en fa més de 12 anys i la darrera vegada que hi vaig anar, tot i l’escènica d'abans que encara s'hi respirava, la ciutat havia canviat. Ja no hi havia paradetes de contraban de tabac. Els carrers del centre, plens de vida napolitana havien adquirit un aire més turístic, com totes les capitals. No s'havien renovat ni arreglat, i ara! Però la saturació turística s'hi començava a notar. Preus més cars, ja no podies menjar per 1,5€ més coes a les pizzeries de sempre, més bars i llocs "moderns" i es clar, molta més gent per tot que indicava que fins i tot a Nàpols, la ciutat dels camorristes, podia convertir-se en un parc temàtic. No vull saber ara, 8 anys després, com estarà tot això.
Quina llàstima haver partit d'allà, però no hi podia estar més, aquella relació sentimental no va acabar bé, i en aquella època, trobar feina, per una dona, no era tant fàcil. Encara hi predominaven les maneres de fer més antiquades i el masclisme era una cosa ben normal. Per tant, com tot, aquella vida va quedar enrere per tornar a una vida cosmopolita, en una ciutat que cada dia tenia menys ànima però al mateix temps més oportunitat de treball. I si, en aquella època i amb la meva edat, ja tocava cotitzar, si no, quin futur m'esperava?
Per sort, també aquella ciutat sense ànima ha quedat enrere i ara només queda la rutina en una empresa d'una petita capital a on al final, tothom es coneix. Visquent en un poble encara més petit, però amb casa pròpia i envoltada de natura, muntanyes i rius, ideal per formar una família i sentir un poc de llibertat. Poder respirar aire pur i desconnectar del món i de tota la seva deshumanització que es va estenent a poc a poc és el millor que podia fer.