Clova

La lluna ja no suporta ni els vestits mullats de primavera per la suor d'una altra, tant o més corba que tu. El ventre ple de magranes, tan sols ressent dolors sense contracció, sense fer-me encongir el cos d'aquella manera salvatge i obsessiva, sense l'ànim de voler-te tant. La llum lletosa de l'astre blanc ens acarona i diu adéu a l'antiga conjunció en la què estàvem sotmesos per fer-nos lliures de nou, sentint l'alè sec i càlid d'un estiu ple de promeses, de parets esfondrades i camins llargs sense retrets o esquenes estretes que no els hi puguin aguantar el pes. La clova blanca, l'ou de serp de la dansaire feta vent per la tristesa de la història reneix a dins ingent per besar fresca cada nus articulat, cada bri de pèl, cada part d'aquesta pell deshidratada i erma, llit de riu fet vànova dels amors fugissers, dels cossos distrets per la calor i la flama de les tretze llunes de la dona, per la calma d'una mirada brillant d'espasme, inconfusible; d'aquelles que et volen seu amb braços i cames, amb colls torts i turmells juganers. Sembla un cementiri però en tu reneix l'abstracte retall d'aquell que ens fa dot d'un de sol dins cadascú de nosaltres. Bull la sang espessa, a foc lent com lava negra, com gata estilitzada i prima que camina lenta cap a tu amb les extremitats lentes i les escàpules elevades, llepant-se els bigotis quan s'encén.