Cinquanta caputxes sota el cel estelat

Cinquanta caputxes sota el cel estelat

Milena se sap observada i es remou a la cadira. Els ulls grans i foscos de Lluís aviat penetraran en el seu coll si continua mirant-se-la així. Ningú més en la sala sembla haver-se'n adonat. Ni tan sols Aitor, el company de Milena, concentrat en l'home menut i gairebé calb que fa ús del seu torn de paraula. L'home és president de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça del Sol i llegeix un comunicat de suport de la seva entitat, en front del desallotjament de la casa on estan celebrant l'assemblea. L'espai, okupat des de fa tres anys per Aitor, Milena i un parell de joves més, està condemnat a ser abandonat de nou. La sentència del jutjat, que Aitor guarda a la butxaca, ho diu ben clar: demà passat els desallotgen. Peti qui peti. També hi diu que els donen aquesta setmana per treure'n les seves coses. Guaita què generosos.
Incòmoda, Milena es gira cap a Lluís i el fulmina amb la mirada. Ell fingeix haver estat concentrat en l'assemblea tota l'estona. Està molt atractiu amb aquesta cara tan seriosa, malgrat les bosses obscures sota els ulls, que pregonen a tort i a dret que aquella nit ha estat un desfase. Segur que ha desgastat el sostre de la seva habitació de tantes hores mirant-se'l sense poder aclucar l'ull. Milena ho sap perquè ella també ha passat la nit del lloro, intentant estar-se quieta per no despertar el seu company. "Són tan diferents aquests dos...", pensa la Mile, abstreta. Aitor havia vist els amics de la seva mare, velles glòries del moviment hippie madrileny, fer-se caldo la salut i la vida amb les drogues. I tenia molt clar que ell no acabaria igual. Si se li podia retreure quelcom era, precisament, la seva obsessió per dur una vida saludable. Fa anys que practica el veganisme, tot i que sovint cau alguna truita, juga a futbol en la lligueta que disputen els joves del barri i el seu consum de substàncies nocives es limita a pillar-se una turca molt de tant en tant. No havien tingut enganxades ni res per aquell tema, ell i Milena, en els dos anys que duien junts...
En això, ella s'assembla molt més a Lluís, el "nouvingut" de la casa, un valencià curtit en les nits de la ciutat llevantina, on l'after és tan sols el punt de partida de la festa de veritat. Se suposa que és a Barcelona estudiant, tot i que Milena només l'ha vist obrir un llibre per arrencar-ne una pàgina i fer-se un rulo. "Este es un vacilón y un perdonavidas", havia dit d'ell Aitor, la nit que es van conèixer, feia dos mesos. S'havien caigut en desgràcia mútuament des del primer moment, tensant bastant la convivència dels habitants de La Fura.

Una a una, les entitats del barri s'aixequen per dir el mateix: els donen suport, coneixedors de la injustícia que acabarà amb un projecte veïnal, però no el faran explícit perquè (horror!), si no, el districte els retirarà les subvencions. És el càstig estipulat per fer costat als okupes.
Aitor es grata el clatell, com fa sempre que una situació l'indigna i, amb la veu plena de ràbia continguda, pren la paraula.

−Resumint, que no penseu moure un dit per salvar La Fura, més enllà de publicar un escrit al pamflet de les vostres associacions respectives, no? Pues no hay nada más que hablar. Preferiu quedar-vos sense un espai gestionat pels joves del barri, abans que plantar-li cara al Districte? Fantàstic, ja ens espavilarem solets, doncs.

Llavors tot són cares de culpabilitat, fer petar la llengua, "home tampoc no és això, però ens heu d'entendre", "ja sabeu que si torneu a okupar us donarem suport"...
Milena, farta del mateix de sempre, s'aixeca i diu que molt bé, que moltes gràcies per venir i que au, tothom cap a casa, que aquí hi ha gent que ha de preparar un desallotjament en temps record.
Dit i fet, en cinc minuts tothom escampa la boira, excepte alguns del Cau i de l'Assemblea de Joves del barri, que s'acosten a la gent de La Fura, els claven un cop amistós a l'espatlla i els diuen que demà seran allà a la mateixa hora, per preparar amb la resta d'okupes del barri, el seu desnonament de l'espai on han viscut tants moments plegats.




El nerviosisme es respira en l'ambient i tothom crida i fa broma per calmar els ànims. Ha vingut força gent. Assentats a les cadires, els primers en arribar, els del barri: Cau, Assemblea de Joves i gent de les okupes veïnes; drets darrere, els de Kasa de la Muntanya, on Milena havia viscut dels disset als vint. Asseguts sobre la barra de la kafeta, la sala que s'obria als veïns, els okupes del Baix (Llobregat) i els de Mataró. Quan Carme de La Fura s'aixeca per explicar com està la situació, els interromp el timbre de la porta. Els de Sants, com sempre, arriben tard. La família està al complet. Que comenci el ball.

Milena s'aixeca treient l'aire pel nas. Com un brau. Retira la cadira sorollosament i marxa de la sala. La resposta d'Aitor a la seva intervenció l'ha enfurismat moltíssim. No tenia cap dret a contestar-li d'aquella manera. Tanca amb força la porta que comunica la kafeta amb les escales i puja a la vivenda, que ocupa tot el pis de dalt de la casa. S'atura davant la seva habitació, sobresaltada pel cruixir dels graons. Sent algú pujar. Sap qui és per la seva olor, que li fa córrer formigues ventre enllà. Una alarma sona esvalotada dins el seu cap. Nota una respiració al coll que li multiplica els batecs del cor. Té la pell de gallina. Es gira i apropa el seu front cap al de Lluís.

L'assemblea ha acabat. Bé. Hi ha hagut discussió sobre el grau de violència de la resposta i ha guanyat el sector canyero. El desallotjament serà d'aquells que fan història, dels que el presentador del Telenotícies Migdia retransmet amb cara de consternació. Un parell ja han dit que no hi participaran, perquè estan pendents de judici i no es volen arriscar. La resta han marxat a reunir el material i tornaran de matinada. Aitor tanca la porta d'entrada amb baldó i puja al pis de dalt. Parlarà amb Milena i s'arrossegarà durant una estona fins que ella decideixi perdonar-lo. Li fa molta mandra haver d'entomar sense alterar-se els retrets de la seva xicota, però no és massa convenient que estiguin barallats mentre els foragiten de casa seva. Llavors tots hauran de deixar de banda els conflictes personals i lluitar colze a colze. "Fins i tot amb Lluís", pensa Aitor.
Pica suaument a la porta de Milena, però ella no contesta. L'obre i mira dins. No hi troba ningú. Potser l'està esperant a l'habitació d'ell. De vegades ho fa. De camí, passa per davant del forat caòtic i desordenat on dorm el valencià. No sap ben bé perquè, però s'hi atura i mira fixament la porta. Darrere, Lluís té a Milena agafada a coll, contra la paret. Aitor sent la fressa de dues respiracions sense alè.

La nit cau i les hores passen lentes i tedioses. La Fura està gairebé buida, ja que tot el que era útil ha estat traslladat a d'altres espais, i els seus habitants maten el temps fent cerveses al bar del costat. Lluís i Carme amenitzen la vetllada amb les seves anècdotes de bala-perdudes addictes a les raves.
Milena entra a l'habitació d'Aitor i el troba assegut al seu llit, amb la cara entre les mans. Ell la mira com un gos ferit i abaixa el cap de nou. "Què? Què passa?", li diu la noia. "No sé, ¿dímelo tú, no?", contesta ell. La resposta, "No tinc res a dir-te, Aitor, no sóc la teva propietat privada", el fereix encara més. Sap que no li pot retreure, que ella mai no li ha promès res, però sent unes ganes enceses de vomitar. Milena s'ajup i el besa als llavis. "Jo t'estimo a tu i prou", sentencia. I marxa.

A partir de les dues s'obre la veda. La casa s'omple de xandalls i dessuadores fosques que amunteguen pedres i rodes de pneumàtic, traginen garrafes d'un líquid ambarí de ferum penetrant, manipulen àcid sulfúric, desemboliquen coets i tapien amb fustes les possibles entrades. Estan tan concentrats que gairebé no se senten veus, excepte les de la discussió que té lloc en una petita sala que feia les funcions de magatzem de cartells. Aitor hi ha entrat just quan Milena apurava les restes d'una clenxa, acompanyada, com no, de Lluís. Tot i que portava un parell d'anys esnifant només el dia del seu aniversari, Milena havia recuperat l'hàbit de drogar-se cada cap de setmana, coincidint amb l'arribada del valencià a la casa. Però mai, fins llavors, havien consumit cap substància dins La Fura, ja que l'assemblea que la gestionava ho havia prohibit tàcitament. Aitor els mira, entre indignat i decebut, primer a Milena, desprès a Lluís, que li manté la mirada cinc segons eterns.
"Ara ja no ve d'aquí, demà ens fan fora, recordes?", li deixa anar el valencià de forma insolent.

Aitor, en sentir-ho, explota. Agafa un bitllet enrotllat dels que hi ha sobre la taula i s'acosta a la noia, que l'observa astorada amb els ulls vidriosos. "És això el que t'agrada, Mile? Bufar fins que ja no sents res?Doncs potser avui m'anirà bé, ¡mira tú por dónde!", la crida. S'inclina sobre la taula i aspira una línia blanca, acuradament trinxada amb el carnet de conduir de Lluís, i desprès una altra més. Deixa caure el rulo i es queda immòbil. Els ulls li ploren en sentir la cremor de l'amfeta a les fosses nassals. S'apreta el pont del nas amb les mans, mira la seva companya i va cap a la porta. Abans de sortir, s'atura i pica amb el puny sobre la fusta, amb violència.

Les quatre arriben ràpid, amb ganes de gaudir de l'espectacle. Han decidit que no esperaran que arribi la policia. Abandonen La Fura, però no els sortirà gratuït, ni molt menys. Milena es posa els guants de làtex i una mascareta, per evitar els efectes tòxics del clorat potàssic, que introdueix en una vintena de bosses de plàstic. Hi posa poca quantitat, ja que el carrer és estret i tampoc no és qüestió d'incendiar les cases veïnes. Després, omple totes les ampolles de vidre de gasofa i les distribueix en bosses. Llavors les tanca amb cinta adhesiva. En mitja dotzena, el clorat potàssic el posa en preservatius, perquè peti de forma retardada. "Poseu-vos els guants i agafeu boss
es!", ordena. I obeeixen. Cinquanta caputxes sota el cel estelat, disposades a tot. Milena fa una llambregada a l'esquerra, cap a Aitor. Tot i que la seva cara roman oculta, endevina la seva expressió només mirant-li els ulls. Uns ulls penetrants, que miren fixament un punt indeterminat del carrer. Hi llegeix por. Li sorprèn haver arribat a conèixer tant el seu company en només dos anys. Mira enrere i s'acomiada per darrer cop del seu refugi.

Quatre grups de quinze es distribueixen pels carrerons que desemboquen al carrer de la casa. La resta, uns vint-i-cinc, col·loquen piles de pneumàtics a les entrades del carrer, disseminen "miguelitos" per l'asfalt per a punxar les rodes de les furgones, fan barricades amb contenidors bolcats, creuen cotxes aparcats i disposen bosses amb pedres i cocos a tort i a dret. Tot llest. "Quan vulguis", li diu Aitor a Carme. I el xiulet estrident d'un coet en enlairar-se trenca el silenci de la nit. Allò ha estat el tret de sortida. "Tothom sap el que ha de fer", diran els veïns que han sentit cridar als okupes. Ruixen els pneumàtics i els contenidors amb gasolina, els calen foc i peten una entitat de la Caixa com a reclam per la policia. Minuts desprès, l'udol llastimós de les sirenes els posa sobre avís. Ja són aquí. Quatre furgones d'antidisturbis s'acosten veloçment, enganxant de ple els "miguelitos", que els destrossen les rodes. Encara en marxa, les portes s'obren i del seu ventre en surten una trentena de Mossos. Venen preparats: casc, escut, piloteres. Aitor mira els seus companys i els fa un gest subtil amb la mà. Ferms, es fan forts sota la braga que els oculta el rostre, coberts amb les caputxes. Un segon més tard, una vintena de coets s'estavellen contra les conilleres i els de blau es refugien com poden darrera els escuts. Es reagrupen i formen com un exèrcit, botes militars incloses. "Carreguen ja", pensa Aitor, "per fi un cos a cos amb els de les 32 de Sabadell". Els antidisturbis més odiats pels moviments socials inicien la càrrega, arrasant amb els pneumàtics i els contenidors. Els okupes corren cap als carrers adjacents, per trobar els companys del altres grups. Però Aitor no és mou del lloc. Se sent capaç de fer-los front a tots ell sol. Cada cop són més a prop, però ja no sent por. Taquicàrdic, pàlid, amb suor freda. Mai no s'ha sentit més fort i segur. Ara ja són a tocar. Algú el crida en la distància, però Aitor continua immòbil.

Arriben reforços. 3 furgones més que s'aturen al carrer paral·lel. Vint aprenents de robocop baixen i s'acosten als okupes pilotera en mà. Comencen a disparar petites esferes de goma dures com pedres. Quan són a vint metres, sorpresa!, quinze caputxes els tallen el pas, ampolles en mà. I les llencen. Vuit detonacions són suficients perquè els agents girin cua i corrin cap a la seguretat de la furgona. Arrenquen el vehicle i avancen per un dels carrerons que dóna al de La Fura. Els quinze d'abans reapareixen, barrant el pas als Mossos amb els contenidors en flames. La furgona s'atura derrapant i un nova pluja de cocos l'enganxa de ple. Els joves sacsegen la conillera amb força. Apareix de sobte un altre grup de quinze, que li tanca el pas per darrera.

Soroll de vidres trencats. La calor del foc que els besa a la galta.
El vehicle fa marxa enrere de sobte, empentant un dels de Cornellà, que cau al terra. Lluís li ofereix la ma i l'aixeca. Comencen a córrer. Els policies baixen. Estan massa a prop. Atraparan aquells dos. Milena i tres més retrocedeixen fins on estan ells. "Correu, va! Nosaltres ens encarreguem!", els diuen. Els de blau són a sis metres.
La noia i els tres companys rebenten sis còctels retardats als seus peus i fugen esperitats, pels carrerons estretíssims. Un instant més tard, just al pas dels policies, sis fogonades il·luminen el carrer. Un mur de flames els impedeix el pas durant uns segons, suficients perquè els joves es perdin en la nit.

Milena s'atura i mira enrere. Està completament sola. Al carrer Ros de Olano. Té el cabell mullat per la suor. Es baixa la braga i es desencaputxa. El perill encara no ha passat, li ho diu l'udol de les sirenes que arriba d'uns carrers enllà. Tomba la cantonada amb Virtut, sigilosa. I se li cau el món als peus. Damunt la calçada freda i bruta jau, de bocaterrosa i amb les mans a l'esquena, algú per qui donaria qualsevol cosa. L'Aitor té els ulls tancats i el seu nas raja sang. Els Mossos fan ballar les porres sobre el cos immòbil del jove, esposat, indefens. Milena s'ho mira, mentre les llàgrimes li salen els llavis. Es tapa la boca amb la màniga per ofegar els sanglots i s'ajup. Aitor, potser per intuïció, obre els ulls. Aixeca el cap i la veu. Ella fa un moviment brusc endavant. Vol córrer cap a ell, abraçar-lo, guarir-li les ferides. Ell obre molt els ulls, espantat. "Ves-te'n Mile!", articula sense emetre cap so. Però la noia no és mou. La por anul·la la seva capacitat de raonar i la paralitza. "Ves-te'n collons!", exclama Aitor, amb les escasses forces que li queden.
Abans que acabi el crit, Milena gira cua i comença a córrer, el més enganxada possible al costat del carrer menys il·luminat pels fanals. Una mil·lèsima de segon i els policies miren el lloc buit que abans ocupava el seu cos dominat pel pànic. La distracció els omple d'ira, que descarreguen sobre Aitor en forma de puntades de peu i bufes amb la mà oberta sobre les orelles. Continua plovent i els carrers són cada cop més molls. La noia corre a cegues, sense rumb, sense pensar on es dirigeix. Tampoc no sap on anar, la nit s'acomiada i tothom deu dormir encara. S'atura mig asfixiada, es deixa anar el cabell, llarg i castany, recollit en una cua, s''eixuga les llàgrimes. Es treu la dessuadora negra, llisa, i l'aboca en un contenidor. A sota hi porta un jersei rosa, d'última moda, regal nadalenc de la seva tieta. Ara passa desapercebuda per als sospitosos paios que s'aposten a les cantonades, "escoltant la ràdio" amb expressió indiferent. Es posa les arracades i reprèn el pas, ara a ritme de passeig. La guia la inèrcia, no té ganes de pensar. Sent cantar les orenetes. S'està fent de dia i aviat marxarà la lluna. I amb ella, una part de Milena. Camina sense aturar-se, com si les seves cames tinguessin molt clara la direcció que han de prendre a cada moment. Travessa una cruïlla i enfila un carrer més ample. Arrufa el nas en sentir una ferum prou coneguda, l'olor de plàstic socarrimat. La pluja ha apagat el foc dels contenidors, que fumegen ennegrits des del bell mig de la calçada. Reconeix de seguida l'indret. És el carrer on s'alçava La Fura.