Cercador
Cinc dies amb tu
Un relat de: pau89- Compartir:
120 hores, 5 dies. Aquest és el temps que vaig poder ser amb tu des que et vaig conèixer, ara ja fa massa anys, tants que quan hi penso m'espanto. No de la manera que hauria volgut, evidentment, però m'agrada saber que aquests cinc dies de la teva vida són "meus", que els vas passar amb mi, només amb mi, i que això ja no m'ho podrà prendre mai ningú. Van ser cinc dies, però no de tirada, és clar. Donaria el que fos perquè ho haguessin estat, però no va poder ser. Ho he calculat amb la suma dels nostres horaris quan vam compartir taula i, posteriorment, de les estones al tramvia, que jo m'encarregava d'apuntar minuciosament en forma de creu al calendari de la meva agenda. En total van ser quaranta hores, una mica més d'un dia i mig. Tothom em preguntava què significaven aquelles creus quan em veien fer-les, però es van quedar amb les ganes de saber-ho. Era el meu secret i m'encatava que ho fos. És gairebé segur que aquesta xifra ja no augmenti mai més. Ho vaig saber el darrer cop que et vaig veure, quan em vas dir que havies demanat una moto.
Per la meva vida, no crec en la felicitat com a concepte. Hi ha moments feliços, pocs, en els quals tu hi tens molt de protagonisme. Matinar més del compte expressament per coincidir amb tu, aquells nervis a la panxa abans de sortir de casa i durant el camí, saber que s'acostava l'hora i tu no venies i finalment veure't arribar des de lluny, just a temps. Aleshores sí que era feliç. Era la nostra hora, el nostre tramvia, l'única estona que podíem estar junts en què, per a mi, només existíem tu i jo. Un simple trajecte per a tu, una simple coincidència amb un simple conegut antic company de classe en què tu no hi pensaries durant la resta del dia, però una trobada que jo mateix provocava i que em passava els dies i les hores esperant. La felicitat que sentia era proporcional al dolor i el mal que em feia veure com l'estona al teu costat passava tant de pressa que de seguida arribàvem a la meva parada i jo t'havia de deixar,quan en realitat volia quedar-me amb tu per sempre. Però no podia suportar no veure't, no saber res de tu, no poder-te preguntar com t'anava la vida.
Hauria volgut poder ser sincer amb tu, dir-te el que realment eres i significaves per a mi, però no vaig tenir el valor per fer-ho. Vaig preferir callar, em feia por pensar com seria la teva reacció, potser violenta i amb insults, què diries, com em miraries,què passaria aleshores. Volia poder seguir parlant amb tu, encara que fos sobre coses trivials, i que tinguessis un bon record de mi. I veus? Ara en pago les conseqüències. Mai no sabré què hauria passat, què m'hauries dit, com m'hauries mirat... I ara sóc aquí, explicant en un portal de relats el que et voldria dir a la cara, escrivint els meus sentiments en una carta que no llegiràs mai.
Vaig sentir rumors sobre la teva sexualitat però no em vaig fer cap mena d'il·lusió. Jo sé el que sé, que vas tenir xicota. I encara que fos cert, sé que no tindria cap possibilitat d'agradar-te. No vols saber res de mi. Si més no, un no bloqueja una persona al Facebook perquè si. És una cosa que s'ha de fer expressament. Vol dir que no només no vols saber res de mi, sinó que no vols que et pugui trobar ni posar-me en contacte amb tu de cap manera. Ho entenc. No sé què et vaig fer o què et vaig dir, però ho entenc. Et mereixies que fos sincer amb tu i no vaig poder ser-ho. Potser vas sentir coses sobre mi i aleshores vas recordar aquella declaració d'amor que et vaig enviar en un correu anònim, fent gala un altre cop de la meva covardia, i vas acabar lligant caps. O potser simplement no vaig saber dissimular prou quan era amb tu i te'n vas adonar. No ho vaig saber fer millor. No només no puc ni intentar-ho, sinó que a més no vols saber res de mi. Ni tan sols em deus recordar ja. En canvi, mentre tingui memòria, tu sempre tindràs un lloc en els meus pensaments i al meu cor.
És molt dur saber que no podràs ser mai amb la persona que estimes, però encara ho és més sabent que mai no tindré ni tan sols l'oportunitat de provar-ho. Potser no seríem compatibles, potser no ens avindríem. Però, si més no, ho hauríem intentat i jo hauria tingut l'oportunitat de ser el teu company. Company, aquesta és la paraula que més m'agrada. Per mi ho diu tot, tot el que jo voldria ser per a tu. El teu company de viatge, el teu company de vida. De vegades m'imagino com seria la meva vida amb tu, coses simples: anar a comprar, rentar els plats, fer el dinar, la neteja, fer plans, arribar a casa i trobar-t'hi content de veure'm o esperant-te jo, riure, plorar, explicar-nos coses, veure la pel·lícula de la tarda d'un diumenge plujós com el d'avui, escarxofats al sofà sota una manta. T'he de dir, però, que jo no estaria massa per la pel·lícula. Et passaria el braç per les espatlles, dient-te que t'estimo, que m'has agradat sempre, que em tornes boig. Moltes vegades, quan em llevo, no puc evitar imaginar-me que em desperto al teu costat i que et puc tocar i abraçar, tenir-te als meus braços. No saps com m'agradaria tenir-te als meus braços.
Avui ho he tornat a fer. He "investigat" sobre tu, feia temps que no en sabia res. He vist el que estàs fent i, sobretot, la teva foto. Estàs molt canviat. Al principi he pensat erròniament que ja no em feia tant de mal veure't, Però sempre tindré aquesta espina clavada al cor. Amb el pas dels anys he après a conviure-hi i el dolor s'ha tornat crònic, però quan penso en tu em fa mal com el primer dia.
Hauria estat molt difícil ser el millor company del món, però hauria intentat ser el millor company possible. Voldria haver format part de la teva vida, ser-ne una part important, sent allà sempre que em necessitessis, compartint amb tu els moments bons i els dolents, fent-te costat sempre, fent-te sentir estimat i desitjat, fent-te l'home més feliç del món. Estimant-te cada dia de la meva vida, recordant-te sempre que ets més el més important per a mi. Amb flors, te'n regalaria moltes. Roses vermelles, sí senyor. I amb detalls, molts detalls: gestos, mirades, petons i abraçades per darrere, per la cintura, quan menys t'ho esperessis. Cada dia de la meva vida. I jo seria l'home més feliç del món per poder-ho fer. Però jo no podré fer-ho mai. I em fot, em fot molt no ser jo la persona que pugui fer-ho. No, jo només tindré aquestes 120 hores, aquests 5 dies.
Per la meva vida, no crec en la felicitat com a concepte. Hi ha moments feliços, pocs, en els quals tu hi tens molt de protagonisme. Matinar més del compte expressament per coincidir amb tu, aquells nervis a la panxa abans de sortir de casa i durant el camí, saber que s'acostava l'hora i tu no venies i finalment veure't arribar des de lluny, just a temps. Aleshores sí que era feliç. Era la nostra hora, el nostre tramvia, l'única estona que podíem estar junts en què, per a mi, només existíem tu i jo. Un simple trajecte per a tu, una simple coincidència amb un simple conegut antic company de classe en què tu no hi pensaries durant la resta del dia, però una trobada que jo mateix provocava i que em passava els dies i les hores esperant. La felicitat que sentia era proporcional al dolor i el mal que em feia veure com l'estona al teu costat passava tant de pressa que de seguida arribàvem a la meva parada i jo t'havia de deixar,quan en realitat volia quedar-me amb tu per sempre. Però no podia suportar no veure't, no saber res de tu, no poder-te preguntar com t'anava la vida.
Hauria volgut poder ser sincer amb tu, dir-te el que realment eres i significaves per a mi, però no vaig tenir el valor per fer-ho. Vaig preferir callar, em feia por pensar com seria la teva reacció, potser violenta i amb insults, què diries, com em miraries,què passaria aleshores. Volia poder seguir parlant amb tu, encara que fos sobre coses trivials, i que tinguessis un bon record de mi. I veus? Ara en pago les conseqüències. Mai no sabré què hauria passat, què m'hauries dit, com m'hauries mirat... I ara sóc aquí, explicant en un portal de relats el que et voldria dir a la cara, escrivint els meus sentiments en una carta que no llegiràs mai.
Vaig sentir rumors sobre la teva sexualitat però no em vaig fer cap mena d'il·lusió. Jo sé el que sé, que vas tenir xicota. I encara que fos cert, sé que no tindria cap possibilitat d'agradar-te. No vols saber res de mi. Si més no, un no bloqueja una persona al Facebook perquè si. És una cosa que s'ha de fer expressament. Vol dir que no només no vols saber res de mi, sinó que no vols que et pugui trobar ni posar-me en contacte amb tu de cap manera. Ho entenc. No sé què et vaig fer o què et vaig dir, però ho entenc. Et mereixies que fos sincer amb tu i no vaig poder ser-ho. Potser vas sentir coses sobre mi i aleshores vas recordar aquella declaració d'amor que et vaig enviar en un correu anònim, fent gala un altre cop de la meva covardia, i vas acabar lligant caps. O potser simplement no vaig saber dissimular prou quan era amb tu i te'n vas adonar. No ho vaig saber fer millor. No només no puc ni intentar-ho, sinó que a més no vols saber res de mi. Ni tan sols em deus recordar ja. En canvi, mentre tingui memòria, tu sempre tindràs un lloc en els meus pensaments i al meu cor.
És molt dur saber que no podràs ser mai amb la persona que estimes, però encara ho és més sabent que mai no tindré ni tan sols l'oportunitat de provar-ho. Potser no seríem compatibles, potser no ens avindríem. Però, si més no, ho hauríem intentat i jo hauria tingut l'oportunitat de ser el teu company. Company, aquesta és la paraula que més m'agrada. Per mi ho diu tot, tot el que jo voldria ser per a tu. El teu company de viatge, el teu company de vida. De vegades m'imagino com seria la meva vida amb tu, coses simples: anar a comprar, rentar els plats, fer el dinar, la neteja, fer plans, arribar a casa i trobar-t'hi content de veure'm o esperant-te jo, riure, plorar, explicar-nos coses, veure la pel·lícula de la tarda d'un diumenge plujós com el d'avui, escarxofats al sofà sota una manta. T'he de dir, però, que jo no estaria massa per la pel·lícula. Et passaria el braç per les espatlles, dient-te que t'estimo, que m'has agradat sempre, que em tornes boig. Moltes vegades, quan em llevo, no puc evitar imaginar-me que em desperto al teu costat i que et puc tocar i abraçar, tenir-te als meus braços. No saps com m'agradaria tenir-te als meus braços.
Avui ho he tornat a fer. He "investigat" sobre tu, feia temps que no en sabia res. He vist el que estàs fent i, sobretot, la teva foto. Estàs molt canviat. Al principi he pensat erròniament que ja no em feia tant de mal veure't, Però sempre tindré aquesta espina clavada al cor. Amb el pas dels anys he après a conviure-hi i el dolor s'ha tornat crònic, però quan penso en tu em fa mal com el primer dia.
Hauria estat molt difícil ser el millor company del món, però hauria intentat ser el millor company possible. Voldria haver format part de la teva vida, ser-ne una part important, sent allà sempre que em necessitessis, compartint amb tu els moments bons i els dolents, fent-te costat sempre, fent-te sentir estimat i desitjat, fent-te l'home més feliç del món. Estimant-te cada dia de la meva vida, recordant-te sempre que ets més el més important per a mi. Amb flors, te'n regalaria moltes. Roses vermelles, sí senyor. I amb detalls, molts detalls: gestos, mirades, petons i abraçades per darrere, per la cintura, quan menys t'ho esperessis. Cada dia de la meva vida. I jo seria l'home més feliç del món per poder-ho fer. Però jo no podré fer-ho mai. I em fot, em fot molt no ser jo la persona que pugui fer-ho. No, jo només tindré aquestes 120 hores, aquests 5 dies.