Ciceró

"Pobre de tu si als ulls del teu amor
mai no has vist el somriure d'una puta."
Joan Margarit

Pensaràs que no és una bona idea. Tremolosa, necessitaràs saber com sortir d'allà, saber a on és la porta i saber qui t'espera a fora. Potser hi seré jo amb el posat sever, la mirada crua i sense dir ni una sola paraula o potser un desconegut del carrer, un vianant que sorprès pel joc decidirà convidar a tots els seus amics. Imaginaràs que més enllà d'aquestes parets hi ha desenes d'homes esperant-te amb una fam terrible.
Un estrèpit t'angoixarà, però el soroll de les canyeries t'inclourà en la certesa que no estàs sola, que en aquell espai hi ha algú més.
Quan t'ho indiqui et podràs treure la bena dels ulls, i aleshores amb els ulls febles compendràs que no n'hi ha per a tant, que totes les atrocitats que imaginaves són insignificants.
Una habitació silenciosa, una llum agònica que penetra per la finestra amb la persiana no del tot tancada, cadires, mobles antics, llibres d'autors morts ja fa un temps... Faràs repàs de tot el què t'envolta i, per fi, descobriràs que estàs nua, completament nua, que tota aquesta estona de silenci i de foscor, la teva nuesa només volia adaptar-se - com una segona pell - a tots els objectes de l'habitació. Si haguessis tingut quinze anys, o en unes altres circumstàncies, el primer que haguessis fet és vestir-te sense qüestionar-te res, únicament tapar-te.
Però sentiràs el plaer del joc. Abans d'agafar la roba interior que hi ha damunt del llit, passejaràs lentament observant cada racó, col·locaràs l'orella a la paret - en un intent d'esbrinar què t'espera -, revisaràs els llibres i les fotografies. Segur que somriuràs quan descobreixis que tots els objectes que hi ha en aquells quinze metres quadrats són el resum de les nostres vides en comú. Els llibres que han subratllat els nostres vespres i que hem subratllat de matinada, les pel·lícules on hem acabat plorant o les pel·lícules avorrides on ens submergíem dins dels abrics (divertint-nos com adolecents), les parets plenes de fotografies delatant instants privats, escenes obscenes de sexe, la nostra complicitat reduïda en un tacte que no podràs oblidar quan et quedis palplantada mirant els retalls dels records que configuren les nostres salives i les nostres desil·lusions; El llit, on entre rialla i rialla desmesurada, et vaig entregar la meva virginitat, fingint que no era així. Com volies que ho reconegues?
Et vestiràs, miraràs per la finestra, donaràs un darrer cop d'ull a l'escenografia del nostre desig i, durant uns segons, creuràs que estàs en una caseta vora la platja. La casa que sempre has volgut. Confondràs la remor de les meves entranyes amb la remor de la mar.
Quan la porta s'obri, desitjaràs que continui l'experiència, que alguna sorpresa et porti allà on ja fa estona que has decidit arribar. Sentiràs les veus d'uns homes i recordaràs allò que t'havia xiuxiuejat, les cuixes et faran figa. Podria ser veritat? M'atreviria a reunir desenes d'homes: alts, baixos, rossos, calbs, precosos, peluts, analfabets, abstemis, assassins...? Citar-los amb el propòsit de fer una llarga cua i que els satisfessis, un per un, fins acabar extenuada? Sense saber si et violen o t'entreguen la part més íntima d'ells? Tindràs por o, alguna cosa que no sabràs explicar, t'excitarà.
Aviat esbrinaràs que aquelles veus d'homes només són mariners que mentre beuen parlen de foteses. Caminaràs cap a la platja. Els homes et miraran i et desitjaran. Els peus se't mullaran amb l'anar i venir de les onades i sense esforços, però esclafada per tant de sol, arribaràs cinc minuts tard, a la cala que tindrem pactada.
Allà, t'esperarà un home sense rostre que restarà immòbil. Durà un vestit de gala i no parlarà. Necessitaràs saber qui és i, més concretament, saber si sóc jo. Nerviosa, ho preguntaràs. Silenci.
A poc a poc us mirareu. Us endevinereu el pensament. El seu cos et recordarà el meu, petit i fràgil, podria ser-ho. La mar t'encomanarà la calma. Ell avançarà un pas. Creuràs que et miro, sense dir res, disfressat de la teva fantasia. Voldré imaginar que ho imagines. L'home sense rostre et tocarà els dits i et dibuixarà cercles en els palmells de les mans. Tancaràs els ulls, viatjaràs. Començaràs un lent recorregut ple de subtileses, us anireu treient la roba, peça a peça, i les onades emmarcaran de fons el vostre ritual.
Estareu despullats. Ell continuarà travessant els ossos i les ferides que guarden els mapes de la teva pell, s'aturarà en una petita cicatriu que tens a l'esquena - no recordes com t'ho vas fer, segur que és un testimoni silenciós de la teva infància. Compartirà la cicatriu amb els seus llavis, desfent i fent tot el dolor que recopila, amb la llengua la mullarà i després encetarà, pausadament, la saliva que us uneix.
Qui serà aquest home? El dubte t'inquietarà, l'anonimat sé que t'afalaga. Tindràs el cos amarat de sal i de crema solar. Estaràs conveçuda que l'home fràgil i sense rostre et somriu.
I aleshores et vindran les imatges de la primera tarda que vam estar junts. De la dècada que ens separa. Ciceró. Els mitjons de colors. Tot era nou per a mi. Era aquell adolescent imberbe que tremolava davant la saviesa de les teves mans. No pasa res, gaudeix. I els cossos es fregaven amb tanta intensitat que vaig arribar a creure que ens esborraríem, que una carícia salvatge ens esmicolaria. Agafats de la mà vas ensenyar-me un llenguatge que no coneixia. Com han canviat les coses... Era aquell adolescent precoç que et perseguia com si fossis la meva darrera oportunitat. Ciceró. Va ser la tarda més curta del món, tan sols va durar sis minuts i vaig escorre'm damunt del teu ventre, el sèmen càlid vessant el teu melic i tu que no paraves de riure, ben fort, cada vegada més escandalosament.
Hagués donat, llavors, el què no tenia, perquè mentre dormissis amb el cap estirat a sobre del meu pit, hagués pogut jugar amb els teus cabells. Però enlloc de les paraules no dites que reclamen les primeres vegades, tu reies i em donaves lliçons de vida, sentències morals i fanfarronejaves dels homes que havien desaparegut entre els teus braços. Ets el meu Ciceró, ironitzaves mirant al sostre.
Recordaràs la meva cara mentre obres la boca i no alces els ulls. L'home sense rostre deixarà anar algun gemec. T'agradarà saber-te poderosa, t'agradarà que un crit de plaer et demostri (de nou) que tens una boca prodigiosa. Suaràs. El tacte molsut del seu membre et farà salivar més del compte, podries quedar-te hores amb la boca plena. Sentiràs una estranya fascinació per aquest ningú de dos metres d'alçada. Respiraràs. Continuaràs amb més força, semblarà que ell (o jo) vulgui dir alguna cosa, semblarà que en qualsevol moment et pugui desvetllar algun secret vital. El cos et farà olor de platja. Et costarà mantenir el ritme. L'home t'ordenarà que t'aturis, amb el braç t'assenyalarà que t'estiris i, sumisament, ho faràs.
Sense adonar-te'n, et convertiràs en una nena menuda i vulnerable, has fet tot el què et demanava. Tancaràs els ulls. La remor de la mar et recordarà les meves entranyes. S'acostarà i amb un dit recrearà, suaument, el perfil del teu cos, cada corva, cada imperfecció.
Et portarà no saps cap a on. Obriràs els ulls, però tanta llum et ferirà i els tancaràs de nou. Escoltaràs les veus dels mariners, alguns riuran. Explicaran xafarderies de les seves dones, es faran els protagonistes, trobaran la solució a tots els prioblemes del món i, entre crits i cigars, continuaran bevent fins tard.
T'estàs fent gran, abans aquestes històries t'alimentaven les tardes de tardor i els vespres d'hivern eren menys feixucs amb el regust a la boca de tanta maldat clandestina. Ara, necessites inventar-te mil excuses per a justificar la teva fragilitat.
Ens veurem. Tota sola. La platja t'encomanarà el vaivé etern. Repassant-me el cos, n'estaràs segura que l'home sense rostre no sóc jo. Estarem l'un davant de l'altre. Potser hauré anat massa lluny? No ho crec. Què se n'ha fet de la dona que traçava la ruta de la perversió? Jo era un marrec, ho veus...
Faré un clot profund a la sorra. Un cau per a dues persones i el desig fet a miques. Deixaràs que amb les dents t'estripi la roba, la pell i un petó de benvinguda. No em diràs res, només em miraràs amb la certesa que el temps va al meu favor. Tots dos dins del forat no necessitarem preàmbuls ni secrets per a convertir-nos en animals salvatges. Per encetar un combat mísitc d'abraçades, pessics i versos a cau d'orella. Ens embriagarem amb la violència dels nostres sexes. L'arena ens picarà. Despullats i dins del refugi destruirem rellotges i hores. No sabrem res, no ens importarà res.
Em lleparé els dits i, de mica en mica, entraré. Què fas? Estic molt cansada. Amb l'altre mà t'agafaré pel clatell mentre em miraràs fixament als ulls. Tindràs els cabells rebossats i la cara vermella. Treuré els dits i me'ls lleparé, de nou, perquè entrin sense dificultats i per a poder saborejar-te. Una vegada i una altra. Sempre la mateixa i sempre diferent. El tacte es barrejarà abruptament amb les veus i la suor amb la saliva, els meus peus amb els teus peus i els ulls amb les mirades perdudes, mortes de tant plaer. Desapareixarem durants uns segons...
M'agrades. M'agrada el teu gust de dona i l'olor dels nostres cossos banyats de suor i de saliva. Es farà fosc. La platja cap al vespre, és un paradís deshabitat. Les veus no hi seran, ja no parlarà ningú. Portarem hores sota terra. M'hauràs parlat dels teus temors, de la màgia aterradora de no saber res i d'imaginar-t'ho tot. Em faràs un petó. Ciceró. Tindrem la pell arrugada i ens explicarem contes per a tornar-nos a excitar. No podrem deixar escapar cap excès, però de nit, tot i que la platja és un paradís deshabitat, començar a fer fred. En un primer moment podíem protegir-nos amb la pròpia escalfor, podíem devorar-nos fanàticament mentre, més enllà del clot i de nosaltres, fugia el sol. El fred ja serà una realitat. Tindré els llavis morats i tremolaré. Tindràs el mugrons
apuntant-me com un fusell i tremolaràs.
Quedem-nos, Ciceró, no ens trobaran. Potser qui s'està fent gran sóc jo, pensaré, però, evidentment, no t'ho penso dir. Em faràs un altre petó i, maliciosament, el palmell de la teva mà reposarà entre les meves cuixes.
Però ja no podré més. Esbufagaré moribund. Resignats anirem cap a la caseta vora la platja, la caseta que sempre has volgut, el teu lloc ideal de descans.
Ens mudarem i anirem a sopar. Res especial, qualsevol terrassa del passeig marítim ens servirà. Demanarem tapes variades i farem comentaris cínics de la gent que passejarà per allà i dels cambrers que ens serveixen. Alguns et recordaran a homes que has fet embogir i d'altres a mediocres que van perdre el temps i les ganes intentant-te seduir. Cap a les postres, i quan ja duguem uns quants gots de vi, el teu peu escalarà, lentament, entre les meves cames, aleshores m'animaré i recitaré alguna estrofa d'algun poema d'aquell poeta francès que tants records (que desconec) et porta. Sospito que un imbècil ja te'ls deu haver recitat anys ha, i que en el fons no sóc tant original, però m'agradarà descobrir la teva cara més perversa.
No direm res. I sense saber d'on ve la música fàcil i banal que tant ens diverteix la confondrem amb les onades. Ens acaronarem. Anirem a escoltar aquella noia de veu dolça i culet de prèssec que amb un vestit suggerent, però patètic, cantarà amb una orquestra de fons. Mentre ballem tots els èxits dels estius passats, seguirem bevent, fregant-nos i anunciant-nos (només amb l'intuició) que quan arribem a la caseta no tindrem pietat l'un de l'altre.
És tard, anem a casa. Però no m'escoltaràs, seràs tan feliç amb la música, l'alcohol i els meus braços de nyicris que voldràs aprofitar-ho fins que el cansament ens dicti sentència.
Quan gairebé despunti el sol voldràs tornar cap a la platja per si trobem el nostre clot. Llàstima que ja l'hauran tapat i només podrem fabular, inventar, fer veure que qualsevol lloc era el nostre lloc, serà impossible redescobrir-lo. Però fingirem, n'estem acostumats. On serà el racó que havíem inventat? Tristos i calents reempendrem el camí de tornada.
Però aleshores, en aquelles alçades, no caldrà que tornem cap a casa, ja no caldrà, perquè quan obres la porta del lavabo, surts acabada de dutxar i em mires amb la rutina dels anys acumulada als ulls, tot s'esvaiex, tot es converteix en polsim.
És de nit. No ens agrada aquest hotel de la platja. Som forasters en la nostra pròpia habitació. Et treus els mitjons de colors que et vaig regalar fa mesos i oblides el nom en clau que no ha existit entre nosaltres. Estic cansada, necessito dormir... i no et porto la contrària. No ens hem tocat els palmells de les mans, ni m'he convertit, per uns segons, en la teva fantasia discreta, ni has anat al llit amb qualsevol home: alt, ros, abstemis, analfabet o sense rostre. Aquestes parets ens miren preocupades. El silenci t'encomana la tristesa. Secretament desfaig les meves cabòires d'adolescent, m'acomiado d'un forat sota terra, enmig de la sorra, que mai no vam habitar, dels quinze metres quadrats que no existeixen i de la suor i la saliva que malgrat dormir en el mateix sostre no es barrejaran.
Apagues el llum de la tauleta de nit. Bona nit. Bona nit. Et gires i em dones l'esquena. Confons la remor de les meves entranyes amb l'avorriment de les nostres vides. Ja sé que pensaves que no era una bona idea. I amb la mirada clavada al sostre espero que t'adormis. Et remous dins dels llençols. Et palpo l'esquena, no dius res. Passen uns quants minuts. A poc a poc em toco. M'agafo el membre pansit i començo a masturbar-me, primer únicament perquè recuperi la rigidesa i el tamany que es mereix, però ben aviat sóc conscient que no puc desaprofitar el què tinc entre les mans, no puc desaprofitar aquesta oportunitat.
Miro si segueixes dormint, dorms. Aparto els llençols, per a poder estar més còmode i continuo. M'escupo a la mà per a lubricar-me millor i intento concentrar-me en la dona que desperta nua i amb els ulls embenats en una habitació d'una caseta vora la platja. És la meva dona i no ho és. Comparteixen peus, pits i cabells, però la dona que jeu amb mi ha perdut la bogeria que la feia imprevisible. Estic bé, vaig en compte perquè no em descobreixis. M'aturo i torno a començar, canvio de mà, em passo l'altra per la resta del cos, estimulant-me. Imagino que tinc els teus mugrons fregant-me el nas, els teus dits improvissant i els teus ulls travessant-me. M'aixeco del llit i esquivo els mitjons de colors que hi ha pel terra. Silenci. Somies en una altra vida, en un altre home i qui sap si en un forat sota terra on fer realitat tot allò que no m'expliques. Em quedo palplantat davant del mirall. Amunt i avall. Cada vegada més fort, més tenaçment. Evito pronunciar ni una sola síl·laba de plaer.
Dins del mirall et veig asseguda amb els ulls tapats. Ciceró. Enllà del mirall puc acostar-me a tu amb el membre dur entre les mans i sé que, tot i no veure-hi, l'agafaràs i t'ho empassaràs tot, m'absorviràs fent-me desaparèixer i tacant-te tota la cara. Sense pietat ni escrúpols. Després arrencaràs a riure escandalosament. Enllà del mirall em xiuxiuejaràs qualsevol bajanada perquè t'arrenqui les calces i et llepi els peus, perquè la nostra complicitat et faci babejar l'entrecuix.
Em giro de cop. Durant un segons crec que m'has sentit, però restes dins dels llençols arraulida. Només t'has mogut. I llavors ja no em puc aturar, estic en un punt sense retorn possible, em costa silenciar la respiració alterada i els batecs del pit, dins del mirall ets una barreja de delicte i virginitat. Estem sols i no necessitem a ningú més, t'abraço. Qualsevol que ens veiés creuria que ens hi va la vida...
Exploto. Finalment un raig de sèmen clausura tota aquesta boigeira. Em costa esforços mantenir l'equilibri. Has desaparegut del mirall, ja no hi ets. La dona que em mira no ets tu, és la dona amb qui ho comparteixes tot, però no teniu res en comú. T'has despertat i del llit estant em mires amb la cara plena de fàstic, sembla que en un moment o altre o vomitaràs o em suplicaràs que torni al llit, et besi calmadament i abans d'adormir-nos em diràs, molt fluixet, "Ciceró".
Però no, t'aixeques, t'acostes cap a mi i ens quedem uns segons un davant de l'altre mentre el mirall ens mira de reüll, sense dir-nos res, m'agafes del membre i prems ben fort, el què d'entrada em produeix un plaer fascinant a mesura que li dediques més força i més ràbia es converteix en un dolor insoportable. Crido i tu rius. Caic al terra i segueixes amb més ganes. Torno a cridar i tu rius més fort. No em dius ni un paraula, em deixes sol en aquella habitació d'hotel, amb les parets preocupades i el membre destrossat, inservible. Enllà de la porta sento com mentre es van perdent les teves passes, el teu riure es fa cada vegada més escandalós.