Cercant la llibertat

-Agafa'm la mà, sisplau -va dir amb la veu tremolosa.
Li va estrènyer la mà i li va acariciar la galta.
-Tinc por. I si no surt bé? I si ens enxampen?
-Hem repassat el pla mil vegades. Sortirà bé.
-I si no surt bé, eh? Si no surt, aquí s'acaba tot.
-Prefereixo morir dempeus que viure de genolls. No podem tirar-nos enrere ara. -Va girar-se cap a ella-. Mira'm.
La Maria es va girar i va mirar fixament a la persona per la que estava a punt d'abandonar-ho tot i començar de zero.
-Recordes aquell dia, al bar d'en Fran, quan va venir la policia i vam haver de marxar corrents?
La Maria va assentir.
-Després vam arribar al rierol que ens separava de la muntanya de les Freixes. Tu no volies saltar, et feia por. Recordes què et vaig dir?
La Maria va somriure i va moure el cap.
-Em vas dir que si no ho saltava amb aquestes cames llargues i de model que tinc, tu encara menys. Em vas donar la mà i vam saltar les dos.
-Doncs avui torna a confiar amb mi, amor. Demà a aquesta hora ja haurem travessat la frontera i dormirem a territori francès.
La Maria la va mirar amb els seus ulls blaus que deixaven embadalit a qualsevol humà.
-T'estimo, Júlia.
-T'estimo, Maria.

Van baixar del cotxe i van tancar la porta fent el mínim soroll possible. La lluna estava amagada darrere els núvols que es deixaven portar per la freda brisa de la nit.
Havien aparcat en un carreró al costat de l'empresa. Van avançar fins topar amb la porta.
-Treu les claus -va xiuxiuejar la Júlia.
La Maria va rebuscar per la butxaca i en va treure un parell de claus.
-Crec que és aquesta -va encertar.
Van entrar a dins tancant la porta darrere seu.
-Tu et saps el camí -va dir la Júlia deixant-la al davant.
No es va moure.
-Maria? -va fer estranyada.
-He estat, fins fa dos mesos, cada dia de la meva vida aquí dins. Em sé cada racó i cada escaló, cada porta... I ara no sé què he de fer.
La noia d'ulls blaus es va girar de cop i va agafar les dos mans de la Júlia.
-No ho veig clar. Deixem-ho estar. Sisplau.
-Maria! -va dir en un to baix però contundent-. És clar que podem. Fins fa dos mesos vivies aquí seguint tot el dia les ordres del teu pare. Vas marxar i ara ets lliure, només falta fer l'últim pas. Un cop tinguem els diners ja no tornarem mai més.
La va rodejar amb els braços.
-Començarem de zero. Tu i jo. -Li va fer un petó al front apartant-li els rinxols daurats.
Es va eixugar les llàgrimes i va assentir.
-Les oficines estan a la segona planta. La mare té un son molt lleuger. No podem fer soroll.
Es van mirar i es van donar força en silenci.
Davant seu hi havia l'espai de la secretària format per una taula, una cadira i una màquina d'escriure. Hi havia un feix de fulls desordenats sobre la taula. Un rètol platejat i emmarcat reposava a la paret: "Germans Font S.A.".
Van pujar les escales envellides que portaven a la segona planta. La Maria va obrir la porta que donava a les oficines. La foscor regnava entre la gran sala plena de taules separades per petits murs que creaven compartiments on els treballadors es passaven més de vuit hores cada dia. Tan sols estava una mica il•luminada per l'escassa llum que provenia dels fanals del carrer.
Al final de la sala hi havia una porta amb les lletres "DIRECTOR" estampades al vidre. La Júlia s'hi va acostar decidida mentre la Maria havia quedat absorta amb la nostàlgia que li desprenia aquella oficina.
La porta que donava al despatx estava oberta. Va buscar pels calaixos però no hi va trobar res.
-Maria -va xiuxiuejar-, on és la caixa fort?
L'encanteri de l'enyorança es va desfer i va avançar fins al despatx.
A la paret, darrere la sumptuosa taula d'executiu, hi havia un quadre immens d'un senyor calb amb una barba espessa i llarga.
-Aquest era el meu avi. Mai el vaig conèixer -va dir sense deixar de mirar el retrat-. Ell va fundar l'empresa.
Va despenjar el quadre amb molt de compte. La Júlia es va sorprendre al no veure la caixa fort amagat allà darrere.
-On són, els diners? -va preguntar estranyada.
-Ara ho veuràs.
Darrere el marc hi havia la clau enganxada en una cantonada. Al costat del vidre hi havia una planta bastant gran en forma de palmera.
-Aparta aquella planta.
La Júlia la va apartar amb més dificultat de la que esperava. La Maria es va ajupir i amb la mà va fer força contra una punta de la rajola fent que aquesta s'aixequés.
-Intenta treure-la agafant l'altre extrem que sobresurt.
Van treure la rajola i a sota hi van trobar la caixa fort.
-El teu pare guarda els diners aquí?
-Sempre ha tingut por que els hi robin.
-I perquè no els posa en un banc?
-En té alguns, però gran part és aquí. Diu que són una colla de lladres, els bancs.
Mentre parlaven, el quadre del fundador de l'empresa va caure al terra provocant el trencament del marc i fent un soroll que va inundar tota l'oficina.
-Merda! -va bramar.
-Xxxt! -va replicar la Maria col•locant el dit índex sobre els llavis de la Júlia.
-Ho haurà sentit?
-Esperem que no. -Va ajupir-se-. Afanyem-nos.
Van aconseguir treure la caixa fort. La Maria va ficar la clau i la va fer girar. Un "clec" va anunciar que ja res les separava dels seus diners.

Uns copets llunyans van alterar l'alegria del moment.
-Què ha estat això? -Va esvarar-se la Júlia.
-Cagondéna! -va maleir la Maria-. Potser hi ha algú a l'escala, no ho sé.
Va treure el cap per la porta. De l'escala provenia una llum apagada.
-Merda! No pot ser! Algú està baixant per l'escala.
-Maria, tranquila! No passarà res.
La porta que donava a l'oficina es va obrir.
-Hi ha algú? -va dir una veu espantada-. Trucaré a la policia!
-És la mare -va xiuxiuejar. Tenia la mirada perduda. La por li havia adormit els músculs.
La Júlia va treure una mica el cap i va veure com la senyora avançava cap a on eren elles amb passes temoroses.
-Està venint -va dir amb un fil de veu-. Has de parlar amb ella.
-No... no puc.
-Ens enxamparà igualment. Parla amb ella.
El rostre pàl•lid de la Maria deixava veure la por que li recorria la sang. Els seus ulls blaus ara eren un mar que havia quedat glaçat; sense vida.
Es va aixecar a poc a poc i es va recolzar al llindar de la porta.
-Mare.
-Qui ets? -va fer sobresaltada, i amb més por que coratge va dir-: Fuig d'aquí!
Va fer un pas endavant i es va deixar veure entre la foscor.
-Ma-maria -va murmurar-. Ets tu, Maria!
Va córrer cap a ella i la va abraçar. Va tornar a sentir la seva olor. Va acariciar els seus rinxols daurats. Va notar l'escalfor de la seva pell. La Maria estava immòbil amb els braços penjant. Lentament el mar es va anar desglaçant i l'escalf la va inundar. Va rodejar la seva mare i la va estrènyer ben fort contra ella.
-Mare... -li va dir a cau d'orella.
-Filla -va dir visiblement emocionada-. No saps com t'he trobat a faltar.
La Júlia romania amagada observant l'escena.
-No tornis a marxar -li va suplicar amb els ulls plorosos-. Podem tornar a ser una família.
-No puc...
-I és clar que pots, reina.
La Maria se la va quedar mirant amb els ulls humits.
-No pot perquè avui fugirem cap a França.
La mare va deixar anar un crit ofegat en veure la Júlia sortir del despatx.
-Tu...
De sobte els llums es van obrir.
-Què és tot aquest rebombori?
Al veure la Maria va deixar anar un somriure carregat d'odi.
-Les rates sempre tornen al seu cau.
Es va acostar lentament amb l'escopeta a la mà dreta.
-Pare, no...
-Pare, pare, pare -la va ridiculitzar amb una veu infantil-. Només saps plorar! Mai has servit per a res.
-Prou, Miquel!
-Tu calla i puja a dalt.
-No li parlis així a la mare! -va fer un pas endavant.
-Ara la protegeixes després de marxar de casa sense dir res? -Va apuntar amb l'escopeta-. Mira qui tenim aquí: és la puta que va amb la nostra filla.
Va obrir-se pas apartant a la Júlia amb una espenta.
-Sembla que les rates han trobat el seu formatge.
La mare va mirar decepcionada a la Maria.
-No agafarem res, pare -va suplicar-. Deixa'ns marxar i ja.
Va acariciar l'escopeta.
-La puta pot marxar. Tu no.
Va acostar l'escopeta fins que el canó va tocar la panxa de la Júlia.
-Marxa.
-Miquel, para, sisplau -va intentar parar-lo entre llàgrimes.
-Pots pujar d'una vegada, Rosa! -va bramar amb tota la còlera que tenia dins-. Això és cosa meva. Són els meus diners! -Va tornar a mirar a la Júlia que s'havia quedat paralitzada presa de la por-. Marxa.
La noia va retrocedir amb passes curtes mentre en Miquel li aguantava la mirada.
-Mare, vull marxar. No em vull quedar aquí. Estimo a la Júlia.
La Rosa se li va apropar i li va fer un petó a la galta.
-Jo el distrec. Sigues feliç.
Va abalançar-se sobre l'escopeta i va agafar el canó apartant-lo de la Júlia.
-Correu!
Les dos van començar a córrer cap a les escales. Però a en Miquel no li va costar desfer-se de la Rosa i tenir a la Júlia a tir. Només va haver de prémer el gallet.
El dispar va inundar tot l'edifici. Va fer que el temps es parés i només es sentis com el cos queia contra el terra.
La Maria es va girar i va xisclar desesperada. Va tapar-se la cara amb les mans i va caure de genolls.
-Mira què has fet! Mira! -va agonitzar en Miquel deixant caure l'escopeta-. Has matat a la teva mare.
Els ulls blaus, ja no eren blaus; mai ho tornarien a ser. Ara només eren tristesa. Eren uns ulls que mai obtindrien el perdó. Un mar sense aigua. Una vida sense llibertat. Una vida condemnada a la tristesa.
-Hem de marxar, Maria. Va! -va dir la Júlia mentre se l'intentava emportar estirant-la