C/ Casanova

Tanca la porta en sortir,
ja saps com m'afecten els cops d'aire
d'aquesta ciutat que ara et veu allunyar-te
per carrerons de vicis i mentides,
amb roba de disseny i cotxes sense hipoteca,
poques idees de projectes inacabats però
moltes samarretes, bitllets de 500,
treballadors en espera, 27 d'abril
i començar de nou un mes amb problemes,
lluitar pel fill a qui els teus nens dedicaran desconfiades mirades
en passar per la plaça on tu i jo ens vam conèixer,
aquella tarda de saliva i Orange Donna,
en el contorn de les teves pupil·les,
en la fermesa del teu pit alçat.

Tanca la porta al sortir,
i si pot ser no em portis més rialles,
oblida't d'aquest timbre i els meus ulls de melangia
que no vessen llàgrimes,
però estan massa vermells per comprendre
el ressò de la buidor de les teves paraules
i les explicacions de teràpia compulsiva
amb pastilleta i infusió del migdia,
sense sucre però molta microvida líquida
corrent per les genives de les teves ferides
i les cuixes de la decepció de l'amor
d'aquest llibre de tapes primes i arrodonides
que escrius amb la ploma de la prudència mal fingida
i deses en els prestatges del teu cor.

Tanca la porta en sortir,
emporta't les converses de tarda freda,
les vivències, els consells
d'amiga eterna sense dret a llavi,
les postals de l'esperança,
que ja m'he cansat d'acceptar la bona obra de la setmana,
la petita dosi d'optimisme en contemplar la meva vida,
aquest somriure trist que mira el meu abisme
després d'agafar l'escala mecànica dels somnis d'etiqueta
i remoure la cua sota la neu del marbre vip
d'aquest planeta que t'ha acollit amb tendresa serena,
tu, la filla pròdiga que somiava amb utopies
de crestes decolorades i paraules tenyides
d'amarga realitat que no podia acabar mai d'acceptar.

Tanca la porta en sortir,
regala'm l'últim so de la teva veu trencada
i el d'aquesta porta de fusta despintada
com els teus llavis dient les últimes paraules
d'aquest trist record que per fi em deixarà oblidar-te,
l'olor de les teves passes baixant les escales dels fracassos,
les meves promeses de penitència silenciosa
i el gust dels retrets de les llàgrimes per la teva absència
en aquesta tarda de número fix tatuat a la paret gastada,
el calendari d'una mirada solitària
al mirall dels pensaments de totes les distàncies
que m'ha portat la imatge d'aquesta vella idea abstracta,
el temps
i un vent sec filtrant-se per sota d'aquesta porta,
les escletxes de la ment.