Casa adossada

L'ambient buit que respirava cada matí dins d'aquell entresòl saciat de silenci li despertava la irritació en forma de carn xopada per la suor freda d'una anatomia desgastada, li ennuegava les ànsies d'un xiscle en forma de gemec sec que retornava feixuc i oxidat gola avall. La densa olor a verdet, a floridura humida que acompanyava la fetor dolça del cubell del rebuig orgànic, penjada per una nansa entre les costelles del radiador, quallava com una crema espessa amb l'aroma intens de la primera cigarreta de tabac negre que, diluint-se vistosa, fumejava per l'atmosfera del barracó. Alenar aquella primera pipada fins al fons del ventre l'omplia de calma i serenor, el retornava per uns instants al son letàrgic del desvetllar, on havia abandonat tota compassió per la vida aliena i on la seva es concretava en un plaer estomacal de pausada indiferència. Davant seu, el mirall reflectia rere la foscor de la seva pròpia mirada, dins les profunditats de la nineta, un cos convex i deformat, inflat, allunyat de la realitat que l'empresonava. La brutor de la sala era el desig indòmit de tot allò que no havia viscut a l'haver triat una opció real davant la fantasia insalvable que és el futur. I de totes aquelles vides possibles que havia deixat enrere tristament, sense saber massa bé per què.
Rere la porta sabia que les parets eren blanques i grogues, que l'obscuritat de la cambra es desfermava del seu imaginari per omplir-li els ulls amb colors vius i càlids, que portava massa temps odiant els matins i la gent que l'esperava al pis de baix per esmorzar. Com cada matí.