Carta de Nadal

Dimecres, dia 45 després de
la nostra separació, 2004

Estimat meu,

Arribo a casa i tot està en silenci. Dono la llum. El silenci continua, m'esgarrifa. Vaig al menjador i el sofà està buit, la televisió apagada i els nostres retrats estan tristos. Ja no hi ha felicitat sense tu. M'assento al sofà, m'embolico amb la flassada que vàrem comprar als Alps perquè ens escalfés en els moments de més fred, però ja no escalfa, ha perdut tota l'escalfor que tenia en el moment que te'n vas anar. Em falta un coixí molt tou, que m'escalfava, m'abraçava i em donava petons. Ets tu. No et vull perdre però mentre t'hagi perdut pensaré això que et vaig escriure en els moments de més dolor:

"Camino sol sense ningú al costat, tothom té algú al costat però jo no. Segueixo el meu camí, ja és prou difícil aquest, i a més a més estic sol. Tothom fa un camí on no estigui solitari, però jo no. No sé perquè ho faig però sé que ho haig de fer, encara que em senti sol. He escollit els camins més foscos de tots els que podia escollir en aquesta vida de dolor però espero arribar, algun dia, als més lluminosos, on no pugui obrir els ulls de claror que hi haurà. Vull ser feliç, és el meu objectiu, encara que tingui que fer el meu camí mitja vida sol i amb els ulls tancats de por i de foscor. Però sense tu no puc ser feliç. No tinc por, no la puc tenir, tot dona igual, menys tu, i no m'importa res, tu sí, és el que he escollit, segueixo el meu camí. Miro al cel.
Tot és fosc, les estrelles s'han fos com el gel és fon amb la calor. Per això el cel plora. I les seves llàgrimes són les estrelles fugaces que ens donen un instant fugaç de felicitat. No deixen de caure. De vegades ho fan més ràpid i d'altres més lentes però sempre cauen. Mentre el cel plori sabré que estic sol. La lluna s'amaga darrere un núvol perquè té por, no sap que fer amb el seu amic ,el cel, que plora.
Torno a mirar per on camino i sento que la meva felicitat se'n va lluny, a l'infinit. Ella sap que no existeix en el meu món, no hi té lloc. Ocasionalment es gira, m'observa i es torna a girar, mentre no deixa de plorar. Ho fa perquè sempre té, i tindrà, una mica d'esperança, sap que jo algun dia o altre la necessitaré i llavors ella estarà allà per fer-me alegre amb felicitat. Li dóna igual on estigui de lluny perquè sap que la tornada serà més difícil que l'anada però tornarà.
He vist que estic sol, però alhora no ho estic perquè no sóc l'únic que fa el seu camí. Continuo caminant. No sé si podré sofrir un altre dia sense tu, una altra setmana, un mes, un any. I en cara menys podré patir un Nadal, que és quan més et necessito al meu costat perquè m'abracis i em diguis que m'estimes a cau d'orella mentre el foc guspireja i ens dóna escalfor."

Així em sento des de que em vas deixar. Espero que tornis algun dia, no se si ho podria suportar. Torna, t'ho prego, t'ho demano, t'ho suplico de genolls. Un dia més sense tu és com un mil·lenni més a l'infern. I no puc aguantar gaires més mil·lennis a l'infern. Sense tu no sóc res més que un pedra del camí, una gota en una pluja torrencial, una formiga en un formiguer, un instant efímer en un món on no passa el temps. Des del moment en que em vas deixar vaig perdre una part de mi que no recuperaré sinó tornes. Sóc com un vaixell sense mar, un pallasso sense colors, un fotògraf sense camera de fer fotos, un professor sense alumnes. Ets la peça de puzzle del meu cor que falta per completar, la clau que m'obra i em tanca.

Ets la musa que guia els meus somnis,
i ara que el meu cor s'ha gelat,
aquests sospiren per que tornis,
ja que no es pot haver acabat.