Carta d'amor per Nadal

És Nadal. És Nadal i tu estàs lluny de casa. I jo, jo a la cuina. Aquesta cuina que encara estem pagant. Sol. Sense tu. Amb una cervesa davant i escribint aquestes línies. I al cap em vénen els versos d’en Raimon: “Quan tu t’envàs al teu país d’Itàlia i jo ben sol em quede a Maragall”. I recordo aquell CD que et vaig fer, aquella “cinta recopilatòria” que explicava els nostres sis mesos de relació. Ja fa uns quants anys. Molts. Però, com si fós ahir, veig la teva cara de sorpresa: tu ni sabies que feia sis mesos, però jo si, i ho vaig voler fer.

I ara, ara han passat els anys. I seguim junts, però avui separats per quilòmetres i rius. Més enllà de l’Ebre. I et trobo a faltar. No perquè sigui Nadal, sinó perquè és una nit que dormiré lluny de tu. I no podré allargar el braç i saber que estàs aquí. Perquè tu ets part de mi. Em fas millor. Em recolzes. Em dones forces els dies fluixos i aguantes els meus plors i les meves rabietes. Veus en mi tot allò que voldria ser i això m’impulsa a ser-ho. Em complementes.

I sembla que el temps s’hagi aturat quan miro el rellotge de paret. Aquell que em vas rgalar i que avui ja no funciona. I que no podem treure perquè no volem i perquè està enganxat. I el despertador que no va a l’hora. I la pila de roba bruta i els plats que hi ha per “escurar”. I penso en quan et despertava de matinada, sortint de filmar casaments, i estàvem unes hores junts abans de tornar al meu llit a 36 quilòmetres. O quan vem tornar de Patum, de ressaca, aquell dia que tons pares van saber que existia. O els teus lligaments trencats que van fer que els conegués. I la porta antiga d’Arenys amb mil baldons. I les escales per pujar del metro a casa teva, allà a Vallcarca.

I també els dies de morros. Perquè com tothom tenim dies dolents, però passen. S’arreglen. I també tenim dies magnífics. I tenim matins ronsos i nits d’insomni. I els imans de la nevera em diuen que també tenim Escòcia i Berlín i Donosti i París i que “recuerdo que no llevabas en Praga”.

I alguns diran que sóc un calçaces, i jo dire que no. Diré que això és l’amor i els planyaré si no ho han trobat. I potser els diré allò d’una pel·lícula que no diu molt de la meva masculinitat: “que hi ha de dolent en cuidar d’una dona? Ella cuida de tu”. I és que a mi m’agrada cuidar-te. I m’agrada fer-te el dinar. I l’esmorzar. I portar-te xocolata amb xurros els diumenges que tinc festa. I conduir de nit perquè no et molestin les llums. I venir-te a buscar amb cotxe si estàs cansada després d’un dia dur. I esperar-te amb el Moe a l’estació. I m’agrada donar-te cinc minuts de felicitat. Vull donar-te cinc minuts de felicitat. I una clara després d’un dia llarg. I trobar un sopar arreglat quan al rebost només hi veus pasta i llegums. I veure un somriure a la teva cara. Un somriure teu al dia. És tot el que demano. És el minim que vull provocar-te. És el mínim que vull donar-te.

I segurament molta gent no entén la nostra relació. Igual que nosaltres no entenem la de molts. Però ens va bé. Tu ets la meva constant. El pilar on m’agafo els dies de tramuntana. La clau de volta que soporta tot l’arc. Però un dia, qui sap, potser un dia, canviarà l’arquitectura, les tendències, les modes... I l’arc caurà. No siguem igenus. Pot passar. Però no ho sabrem fins que caminem aquest camí. Aquest camí que jo vull seguir caminant amb tu. Caminant cap a un futur incert que només depèn de nosaltres. Pas a pas. Minut a minut. Paraula a paraula. Cançó a cançó. Perquè la vida és com un disc: fins que no li dones la volta no saps que t’espera a la cara B.

I és que diuen que el plaer no està a la meta, sinó en el camí. I avui he volgut recordar aquest que estem fent plegats. Potser és que “molt lluny, en les butxaques d’uns pantalons vells (...) he trobat les nits que ens passavem caminant camins”, o les nits de concerts domèstics o les de plors i rialles o les de resaca després de la siesta despres d’un vermut llarg sense dinar... O qualsevol de les més de 3000 nits que portem plegats. I encara em queden 27.000 “dematins” per dir-te que t’estimo. O potser més. I espero, que d’aquí molts anys, vells i lents, poguem seguir anant del bracet i els joves ens mirin, amb enveja, mig enriolats, però sabent, en el fons del seu cor, que ells volen ser com nosaltres en el segle que ve.